19.10.06

Els nostres?

Com no podia ser d’altra manera tractant-se de Villatoro, el seu article “Contra els nostres” no és només un article moderat sinó un crit a la moderació. Una fugida de l’ímpetu testicular que ara, en temps de política en majúsucles (sí, fins aquí ha arribat la política i amb ella les majúsucles), esdevé gairebé la única motivació per desplaçar el Poble, cadascú el seu, a les urnes. A les urnes pels collons, que té certa gràcia. I no per collons, (tots) som demòcrates. Però hi ha dos problemes. El primer és temporal. Comença dient el que hem de començar a no fer per acabar afirmant el que hem de evitar començar a fer. Jo, aparentment a diferència de Villatoro, crec en la atemporalitat de l’estupidesa humana. Deutschland, deutschland über alles on Deutschland exerceix de pronom universal. No ens calen els anys 30 per veure-ho però així fa més por, altre cop l’entrecuix, i es fa, per tant, més simpàtica la posició de l’articulista. Però el gran problema és l’altre. El problema és pressuposar uns nostres. Està al títol i és, com no podia ser d’altra manera tractant-se de Villatoro, premisa bàsica i suposadament acceptada com a tal pel lector. Com a barcelonista es vol barallar amb els Boixos Nois perquè són els nostres. No han sigut mai els meus. Com a nacionalista es vol barallar amb els nacionalistes violents (pleonasme o no depèn del diccionari) perquè, malgrat violents, són també dels nostres. Tampoc dels meus. I aquí he d’admetre les meves discapacitats. Sóc incapaç d’admetre algú dins els dominis del Jo. Sóc absolutament anti-fichtià, si es pot dir així. I lamentablament anti-romàntic. No admeto un “nostre” perquè no admeto un “nosaltres” autòmata. Nen pijo com sóc entenc el “jo”, entenc el “meu” però ni “nostre” ni “vostre”. Entenc el “teu”, això sí, i entenc el “seu” però el “llur” i el loro, el their i el leur em costen de fer servir. Hi ha hagut alguns intents interessants que m’han portat a afirmar amb Hanna Arendt sentir una vergonya, encara que momentània molt profunda, de pertànyer a l’espècie humana. Però amb certa racança perquè, com molt bé ens fa veure l’articulista, acceptar el nosaltres implica una enorme responsabilitat. La biologie n’est pas un humanisme. El que passa és que jo, a diferència d’Arendt i Villatoro, no sóc més nazi que jueu ni més jueu que nazi i, garrepa de mena, no admeto fer-me càrreg de les despeses d’altri.
.

3 comentaris:

Pedro ha dit...

Ningú t'ha dit que siguis nazi ni jueu, t'han dit que et pisicionis com ho fas en el conflictes d'Israel posan-te de la banda del periódico.
Els nostres són tots aquells que no són el pp, els comunistes, els idiotes i els dolents. Els que queden vaja.

La Rosa de Sang ha dit...

Els nostres no existeixen, només existeix el jo i altres jos amb els hi pot haver afinitats més o menys pròximes, i amb qui em sento més o menys còmode.

ferrancab ha dit...

Pedro,
tot posicionament moral que es basa en una concepció col·lectiva del deure i la responsabilitat (i que mereixi segons el meu parer el nom de moral) pretén ser més jueva que nazi. Quan parlava de ser més nazi que jueu o més jueu que nazi volia dir que no em sembla correcte assumir com a propies posicions que no sent les meves (en tant que jo no hi he participat) em puguin resultar més simpàtiques (com és el cas dels jueus davant el nazisme). No entenc què vols dir amb això de "t'han dit que et pisicionis com ho fas en el conflictes d'Israel posan-te de la banda del periódico" però quan parlava de jueus ho feia només en referència a l'holocaust i no a la política de l'Estat d'Israel que, malgrat jueu, no representa la totalitat dels jueus del món. El fet d'anar definint els nostres per eliminació és precisament el que em portava a afirmar la seva inexistència. Només jo sóc, al final de la tria, dels meus.