20.9.06

El triomf de les medusses

El senyor Moix tenia l'habilitat poètica de relacionar l'estiuenca plaga de meduses amb l'individualisme que caracteritza les societats occidentals. El nexe d'unió és la llefiscosa urticaria que provoquen les meduses. I, aquest és el problema, no només de les meduses. Perquè les meduses provoquen urticaria a tothom qui piquen i els best sellers (fins aquí arriba l'experiment poètic) no. Passem pel tema de la construcció on critica la degradació de les costes cometent el mateix error que al mateix diari i el mateix dia comet el genial Xavier Sala Martín quan escriu; el estupor (de veure els serveis públics finançats amb els nostres impostos congestionats per immigrants) se convierte en justificado resentimiento cuando ven que los immigrantes gozan de esos servicios sin haber cotizado nunca. L'error és que el resentimiento no ha de ser amb els immigrants sinó amb unes institucions incapaces de gestionar aquest problema. No és en absolut justificat ni justificable. Moix mostra un resentiment també injustificable contra els empresaris de la construcció (minoría de catetos megalómanos y glotones) quan si algú és culpable de la degradació del litoral deu ser qui recalifica els terrenys fent-los edificables i no un empresari honrat (si somrius involuntariament recorda que tots som innocents fins que es demostri el contrari i si segueixes somrient demostra-ho o calla). Però arriba al clímax quan tanca el cercle i de la metàfora retorna als seus orígens; a la industria cultural. El afán por obtener al máximo beneficio particular causa estragos en el patrimonio común. Servia per les meduses, els empresaris del totxo i serveix també pels gestors que actúan cegados por la idea del máximo rendimiento inmediato. Añora aquella època donde se primó, con pasión, generosidad y riesgo, la inteligencia, la innovación y la diversidad oblidant segurament l'orígen de l'expressió molta merda en aquelles fantàstiques èpoques on Shakespeare no era assalariat de la industria editorial. El gran triomf de la nostra societat és el triomf de les medusses. Que cadascú pugui decidir, desde la seva gelatinosa i egoista condició, què és allò que valora en el producte de la pèrfida industria. Abans que un pescador amb ànsies mesiàniques i carregat de salabrets ens vulgui mostrar on es troba la platja.
.

2 comentaris:

Pedro ha dit...

És resentiment, no diu contra qui sinó que només diu que hi ha ressentiment.

ferrancab ha dit...

Tens raó i potser la meva interpretació és errònia. Malgrat tot és el fet que no esmenti les institucions el que em va fer creure i el que encara em fa sospitar que el ressentiment del que parla és amb els immigrants.