16.8.06

Supersize their pockets

La simplicitat argumental del film és fascinant. Un paio amb l'autoestima d'una rata de laboratori limita la seva alimentació d'un més a la ingesta d'hamburgueses de McDonald's. Per demostrar que qualsevol coincidència entre fast-food i alimentació és casual. Veient la pel·lícula recordo unes declaracions de Valentí Fuster sobre la conveniència de promoure noves lleis i estratègies amb la finalitat de millorar la salud i preveure riscs cardiovasculars i el comentari del representant de la llibertat a la terra; CREO QUE PODRÍA DECIRSE sin temor a equivocarse que el cardiólogo Valentí Fuster tiene alma de totalitario. Creo, sin temor a equivocarse. Fantàstic perquè si dius creo ja admets cert risc d'error. I el risc és obvi quan hi ha una equiparació dificilment acceptable entre el paternalisme a la rousseauniana del senyor Fuster i el totalitarisme de Hitler. No està mai de més recordar que només hi ha pares dominants allà on els fills no aixequen la veu. Més enllà de l'advocat incapaç de trobar una motivació noble en la seva lluita contra McDonald's i l'entranyable moment on la novia vegana del rossegador explica els problemes sexuals que tenen per culpa de la multinacional hi ha dos moments que trenquen amb la dinàmica de reallity del film. Els joves dinant a l'escola i la àrdua recerca de la informació nutricional als establiments de la gran M són la demostració que sense educació als menors i informació als adults el liberalisme no és més que expansionisme publicitari de l'infantilisme. Cal reconeixer que no podent lluitar contra l'imparable creixement de l'infantilisme els EUA, país sovint qualificat d'hipòcrita i sovint amb raó, tenen la honradesa de mantenir la majoria d'edat legal als 21. La llàstima és que la independència de pensament, criteri que hauria de ser fonamental en l'establiment de majoria d'edat, no varia gaire dels 18 als 21 anys i per les empreses d'alcohol és una autèntica putada. Gómez Pin acostuma a dir que la ibarresca política de l'ordinador per alumne és en realitat posar el sistema educatiu al servei de les empreses informàtiques. Hi ha dies que crec entendre que vol dir. Són aquells dies on la retòrica de la llibertat, aquella que hauria de ser sinònim de lluita contra paternalismes i totalitarismes, es presenta com a empar de l'infantilisme i genuflexió davant els interessos empresarials.
.

5 comentaris:

Dessmond ha dit...

Estic d'acord amb el que dius sobre l'infantilisme.
Ara, discrepo de dues coses al respecte:
1) Que et pensis que aquest infantilisme el provoca el liberalisme. Crec que pateixes un excès de tòpics. Cert que un infantilisme el provoquen els paternalisme i totalitarisme. Cosa que mai ha fet el lineralisme. L'essència del liberalisme és la llibertat. No coartar-la. Aìxò és propi de les idees esquerranoses, el socialisme, el comunisme.

2)Oblides que aquest infantilisme no és pas exclussiu del US of A. No cal sortir de casa per veure el mateix comportament histèric i infantil de molts "adults". I la vella Europa també hi governa algú més que el liberalisme.

ferrancab ha dit...

No crec haver dit que l'infantilisme el provoqui el liberalisme. El que vull dir és que aquest suposat liberalisme que renega de l'educació (en aquest cas alimentaria) apel·lant al dret dels joves i nens a decidir què volen menjar fomenta, no només el sobrepes que denuncia la pel·lícula, sinó l'infantilisme. Aquest suposat "liberalisme" que posa l'alimentació dels joves en mans de l'oferta de càtering més barata fomenta l'infantilisme i el fet de no facilitar l'excés a la informació nutricional als establiments McDonald's fomenta l'infantilisme. Com deia l'esquerranós Llach, no és això companys, no és això; el liberalisme és una altra cosa.
Tampoc he dit que l'infantilisme sigui exclusiu dels EUA i per suposat que les societats europees són tant infantils com la dels EUA. No cal dir tampoc que per infantilitzadores les polítiques comunistes.
Un altre cas és el de la llei anti-tabac. La informació i el respecte als no fumadors eren en teoría els motius de la llei quan al final el paternalisme s'ha fet evident en campanyes com les que s'han fet. Crec que el liberalisme ha de poder admetre els límits en el respecte als demés i ha de poder fomentar la informació i, per suposat, no caure en el paternalisme de les campanyes que anuncien "dientes más negros" o el novedós "fumar no te sienta bien" on es vol protegir als joves de fumar apel·lant a l'exclusió social que això (suposadament) provoca.

Dessmond ha dit...

Sento no haver captat el sentit amb que ho has escrit. I avui no puc donar les culpes a la calor.

Gregorio Luri ha dit...

El liberalisme en la seva expressió més pura (i, per tant, teòrica) es l’esforç per buidar l’espai públic de contingut oficial, per que així el puguin omplir els ciutadans amb les seves propostes i disputes. Podem pensar que la ciutadania no és capaç per si mateixa d’omplir aquest espai i que cal sempre un discurs oficial orientador de la individualitat cap a la col•lectivitat (és l’opció republicana) o poden pensar que el ciutadà es responsable del que vulgui fer amb la seva vida i, per tant, organitzar-se el seu projecte vital segons els seus interessos: cap a la trivialitat o cap a l’excel•lència (és l’opció més neoliberal). Si ja sé el que immediatament es pot al•legar: que per decidir s’ha de tenir un mínim de recursos. Doncs, bé, aquesta és una qüestió essencialment liberal. El liberalisme, en tot cas, no es gens responsable de les nostres opcions. I si no hi ha opcions, no hi ha liberalisme.

Pedra Filosofant ha dit...

Estimat amic bloguer Ferran: sense que vingui el tema, només et volia dir -un cop més, i van¡- moltes felicitats pels teus post's. Et llegeixo sovint, ja ho saps, però no sempre -darrerament mai- m'és possible comentar-te la jugada. Per acabar, no creus que Mick Jaeger & Co. t'han deixat amb el cul del títol del blog a l'aire?... ;) A aquestes alçades, la "paraula d'un Stone (la d'ells, eh?) ja val ben poc... Sort que encara ens queda la "Paraula d'Stone" d'en Ferran, l'única... ;)
Et llegeixo, mestre!