31.8.06

La mort de Grass

El martiri de Grass resulta tenir antecedents històrics més recents que la crucifixió de Crist en la també escriptora i també alemanya Christa Wolf per la seva col·laboració -breu col·laboració- amb la STASI, el servei secret de la República Democràtica Alemanya. Sense blasmar, el problema de tots dos autors és que van aixecar repetidament la mirada del text que estaven escrivint, de la literatura que ens anaven a oferir, per convertir-se en la veu del seu poble. Blasmant, el problema no és dels dos autors perquè no són ells qui han aixecat la mirada del text per convertir-se en la veu del seu poble. És el seu poble qui, necessitat d'un pare que substituïs l'autoritat perduda d'una generació partícep del terror, va aixecar la vista de la literatura per convertir Grass en la veu del seu poble. I passa el que passa quan el nen es fa gran; que nen i pare deixen de parlar per la mateixa veu i cadascú té la seva. Siempre que se habla de la muerte del arte o del fin de la novela se producen malentendidos estupendos. Ni los vendedores de pinceles ni los libreros van a morirse de hambre. Lo que ha cambiado no es el arte o la novela en sí, sino el aficionado al arte y el lector de novelas. Pero claro, si se dice "el lector ha muerto" queda un poco raro. Seria una ingenuïtat negar la responsabilitat de Grass en les seves funcions de portaveu, una ingenuïtat tant gran com la de apel·lar a la joventut per exculpar-lo de la seva vinculació a les SS. Una ingenuïtat tant gran com la que és demanar a la literatura una desvinculació de l'entorn i fins i tot del seu propi autor. Com posar i treure nobels segons l'adolescència dels candidats. L'autoritat de Grass no la va donar el Nobel sinó la opinió pública alemanya que va veure en ell qui volia veure, qui necessitava veure i li poden treure de la mateixa manera que li van donar. És també ocupació de la opinió pública i no del jurat dels Nobel la redacció d'esqueles de literats. I amb la de Grass ens hi hem de posar seriosos.
.