6.8.06

Esglesia i política

Un periodista de LV sorprenentment orgullós de la seva condició de perifèric pregunta al senyor Camino sobre la relació entre política i esglesia, no religió, esglesia. Diu el periodista perifèric que, si acceptem que l'esglesia vol tractar la temàtica de la unitat d'Espanya, també podem acceptar que un Parlament democràtic es plantegi la unitat i la pastoral de l'esglesia. Com a bon cristià el senyor Camino renya el periodista i li diu que la qüestió està mal plantejada. Camino defensa que l'esglesia té la obligació de pronunciar-se sobre els principis sociopolítics que afecten la dignitat i els drets de la persona. Obligació autoimposada, matisaria jo per exculpar la divinitat de segons quines aberracions, però més o menys té raó. L'esglesia té tot el dret a opinar sobre qüestions morals i això, malgrat el senyor Camino en un excés de pudor impropi d'un home com ell ho negui, implica parlar de política. S'haurà de plantejar l'esglesia si la unitat de la pàtria espanyola és una qüestió que s'hagi de discutir desde una constitució de 2000 anys d'antiguitat, però en tot cas tenen el dret ha fer-ho. El mateix dret per fer-ho que jo, esclar. El que no entén el senyor Camino i els moralistes de la sotana és que l'esglesia catòlica ha perdut el seu monopoli moral. En termes polítics; l'esglesia encara pot aptar a la majoria absoluta d'un Parlament de la moral (que déu ens en lliuri) però no seguir ocupant el tro reial. És des d'aquesta visió que Martínez Camino, José Antonio afirma que un Parlamento no es una instancia moral. Es una instancia política para legislar y propiciar, con sus leyes, el bien común. Nada más i nada menos. Algo más sí. Quan Camino assegura això acaba de recordar que les lleis del Parlament han de ser acatades si són justes. Acceptar que les lleis injustes poden no ser acatades, contrariament al que els socràtics defensen, implica el reconeixement que les lleis són, excepte certes excepcions, justes i, per tant, morals. El Parlament és, de fet, una instància moral perquè la seva legislació delimita amb molta més legitimitat que la de l'esglesia, els principis sociopolítics que afecten la dignitat i els drets de les persones. Fa bé el senyor Camino de defensar el dret de l'esglesia a parlar de política i recordar-nos la noblesa d'actes com la objecció de consciència, però crec que es faria un favor molt gran si reconegués el poc valor que les seves opinions extraparlamentàries han de tenir en una societat que es vulgui dir democràtica.
.