7.8.06

Anem a publicitat

La senyora Consuelo Sánchez-Vicente escriu un interessant article just sota una nova exhibició de retòrica del senyor Gabilondo. La frase que l'editor té a bé de destacar de l'article de Sánchez-Vicente dóna una clara mostra de la seva grandiloqüència: La realidad no se cambia con eslóganes ni de hoy para mañana, sino con ideas. Un filòsof amb cert respecte per la càrrega que implica la seva milenaria condició no pot fer més que abaixar el cap en senyal de sotmetiment davant una tan noble veritat. El problema però és que la bona senyora que signa l'article sembla tenir una intenció pedagògica amb la classe política que fa patir. Patir per ella, per la seva aparent inocència al voler mostrar al parlamentari el camí del canvi quan és precisament el canvi el que es combat amb més força al Parlament. És per allò de la casta política catalana que amb tanta estima ens recordava Fedeguico. Els límits lògics que imposa treballar per la COPE i el fet de viure de la propaganda segurament impedeixen veure al locutor rompecoglioni per excel·lència que el problema no és exclusivament català i no és culpa exclusivament dels partits nacionalistes. El parlamentari, sigui com sigui, no sembla gaire predisposat a la promoció de grans canvis que posarien en qüestió ja no la seva cadira -cosa per sí sola prou preocupant- sinó que en la majoria de casos la pròpia subsistència degut a la seva especialització professional en l'àmbit parlamentari. Por su propia naturaleza reduccionista, los eslóganes pertenecen al mundo de la publicidad y de la propaganda, no al buen gobierno. Assentim altre cop forçant la genuflexió. Però té veritbale interès el govern en ser un bon govern? El compromís a que obliga la democràcia amb el poble, el compromís que té el governant i el parlamentari amb el ciutadà pot ser facilment substituït per una bona campanya publicitaria. En la seva concepció cíclica de la història Maquiavel ja presenta la democràcia com l'estadi previ de l'imperi de la demagògia de la mateixa manera que ens ho diu Sánchez-Vicente; La diferencia entre la democracia y su perversión, la demagógia, es que la primera apela a la cabeza de los ciudadanos y la segunda trata de engatusarles o disuadirles, con elogios o amenazas, apelando a sus vísceras. Pero la frontera entre publicidad y política cada vez es más difusa. Obsesionados con ganar las próximas elecciones, los gobernantes están abdicando de la responsabilidad de convencer. Tercera genuflexió i flash-back. De bona gana apelaria ara a la ciutadania. No us deixeu convèncer pels publicistes vestits de polític i nombrosos etcèteres però incapacitat de presentar una alternativa al judici publicitari de cada 4 anys (si Maragall vol i el temps ho permet) només cal esperar que després dels anuncis facin, com a mínim, una d'en Woody.
.