9.7.06

Tots units contra el pensament únic

Comença l'article amb ironia de la fina. Lo mío es ganar amigos cada día, porque es evidente que mostrar un pensamiento crítico contra el pensamiento único que impera, por tierra, mar y televisión, sobre un tema popular, es como tener cara de pato, marcarse una diana y estar en la feria. És Rahola, sí. I esclar, d'aquí la ironia, no guanya amics sino enemics. Però potser hauriem de dir que més aviat en busca, que no vol dir que els guanyi. Segueix la cosa citant a Rosa Montero. No cal dir que cadascú és lliure de citar qui vulgui, però si el que es busca és un suport de cert nivell hi ha millors possibilitats. Com que la cosa va d'animals i ètica hi ha Mosterín, per exemple. O Singer. O molts més. O Kundera. Però la frase no és gaire compromesa i així tota soleta ningú diria que és de Montero. Un pensamiento independiente es un lugar desapacible y solitario. Potser només és per mantenir les distàncies amb Montero però diré que el pensament independent és desapacible y solitario per el simple fet de ser inexistent. Ni Nietzsche ni Sòcrates ni cap altre d'entre els grans, ningú, absolutament ningú és capaç de formular un pensament independent. Podrà ser original, impecable, fins i tot genial, però mai independent. Tampoc el pensament únic, esclar, som massa gent. I aquí està la gràcia. La gràcia és que Rahola no lluita contra un pensament únic inexistent (també diuen fer-ho els del PP i no crec que lluiten precisament contra el mateix pensament únic) sinó, com a molt (i acostuma a ser així, és cert) contra un pensament majoritari. No hi ha oposició entre el pensament únic i el pensament independent perquè ni l'un ni l'altre existeixen. La oposició és entre un pensament majoritari, el politicament correcte, i un minoritari. Però com demostra la fal·làcia de la mosca que un argument no sigui vàlid pel simple fet de ser majoritari no vol dir que un argument ho sigui pel simple fet de ser minoritari. I així és que en la lluita contra el políticament correcte apareixen feixistes lloant la figura del dictador i homòfobs apel·lant a una fictícia ciència biològica per posicionar-se en contra dels matrimonis homosexuals. No és el cas de Rahola. Hi ha allò d'Israel i també allò de les putes, però com a mínim no és el cas d'aquest article de Rahola. A l'article li sobra l'heroisme i la demagògia, la monopolització (amb aquesta fantàstica fórmula del pensament independent) de la claredat intel·lectual i fins i tot del sentiment moral. Reminiscències del passat polític de Rahola segurament. I segurament també perquè una pàgina no s'omple amb una frase tan simple com aquesta: Gaudir amb el patiment dels demés, siguin qui siguin aquests demés, és de cavernícoles. No crec que paguin gaire els d' El País per fer les coses tan simples.
.

1 comentari:

Albert de la Hoz ha dit...

Et felicito per la teva canela fina al corregir amb un mot: "desapacible".