27.7.06

Ramoneda non fa oh

En la darrera de les periòdiques fel·lacions que Ramoneda va a ZP al País trobem la proba de la gran farsa sobre la que es fonamenta la secció d'opinió política dels diaris. L'opinador crea el problema, no el comenta. Així com Rahola no es cansa de criticar l'antisionisme europeu i el posicionament de la comunitat internacional en favor del terrorisme islàmic contra l'estat sionista, Ramoneda ens sorprèn (és un dir) dient que la comunitat internacional és siempre deferente con Israel. Malgrat aquesta interpretació de les relacions internacionals (tan simplement estranya com la de doña Pilar) Ramoneda sembla recuperar la seva capacitat de fare oh com els nens quan, al final de la pertinent columna de crítica al PP, afirma, per momentània sorpresa del lector, que la tentación populista de gratificar los oídos de la mayoría de la población espanyola puede conducir a excesos verbales innecesarios en boca de quien tiene responsabilidades políticas, como el secretario general del PSOE. Malgrat haver perdut la seva capacitat de sorpresa característica no només dels bambini qui fanno oh, sinó de la condició de filòsof, Ramoneda no renuncia als recursos estilístics propis de les primeres creacions poètiques i talment com Kant desperten finalment del somni dogmàtic. I sona el despertador d'una bacaina de la que, per excessivament curta, ens aixequem amb mal de cap i certa mala llet. Pero. És realment curiós el pes d'aquest pero primerament perquè és innecessari per entendre el significat de la frase però sobretot perquè canvia radicalment aquest sentit. Pero estos son los riesgos que se corren cuando los conflictos internacionales para regar el jardín interior. De ser una crítica demolidora a l'actitut dels dos grans partits espanyols passa a ser una llicència al bo, al PSOE. És un però que vindria a ser un malgrat tot, és excusable, és comprensible, acceptable, la vita è cosí... En definitiva no és més que un reforçament de la tesi bàsica que guia els articles del director del CCCB; l'actitut del PP serveix sempre per excusar el PSOE. Ramoneda non fa oh i, el que és pitjor, non si vergogna ni un pó. Suposo que és el que passa quan el teu sou depèn de mantenir un clar posicionament polític.


Powered by Castpost

Quando i Bambini fanno oh. Povia

7 comentaris:

Pedro ha dit...

Quanto cabrón.

Albert de la Hoz ha dit...

Quan ZP era un desconegut a nivell d'Espanya i el tema diari era el GAL, m'agradaria saber a qui felia fel.lacions el Ramoneda. ¿O és una activitat recent?
Aquest llenguatge i el del comentarista que em precedeix sona a madrilenyització de la política.
O hem d'aplicar també el 3% a tots els qui pensen diferent i resultarà que tots tenim el nostre 3%.
Ah! Rahola no critica l'antisionisme, sinó l'antisemitisme. Una altra cosa és si Rahola és sionista o no, jo no ho dic eh!
Tot això m'ha vingut perquè per Catalunya Música acabo de sentir una extravaganza i m'ha fet recordar tot això.

ferrancab ha dit...

Sembla clar que les pràctiques genuflexes de Ramoneda daten de fa poc més de dos anys. Lamento que el llenguatge t'hagi incomodat, era simple metàfora. Volia ser més aviat com allò que diuen els nens petits de "fer la pilota".
Això del 3% no ho entenc però et puc assegurar que jo les mans no me les he embrutades mai de comissions.
Si la diferència entre antisionisme i antisemitisme és que el primer fa referència a l'estat d'Israel i el segon als jueus en general diria que la senyora Rahola és contraria a les dues coses, però no sé si la cosa va per aquí.
Gràcies pel comentari,
Salutacions

Albert de la Hoz ha dit...

M'has deixat de pedra! Ramoneda fa dos anys que és un pilota! ¿Estàs en condicions de fer un gràfica respecte els altres opinants? No hauria pensat mai que un filòsof arribés fer aquesta mena de precisions.

ferrancab ha dit...

Albert,
tens en massa bona consideració als filòsofs. Els filòsofs són (som), en general, una colla de pedants amargats. És així i el millor que es pot fer és no fer-los (fer-nos) gaire cas. Jo continuo pensant que Ramoneda té un amor excessiu al president del govern. En aquest sentit la metàfora de la fel·lació era molt millor que la de fer la pilota perquè denota un sotmetiment voluntari i en certa mesura gratuït que és el que volia expressar al blog. Gratuït en aparença, esclar, perquè sense aquest sotmetiment potser el senyor Ramoneda no publicaria al País. No puc fer una gràfica sobre tots els opinants però veuras que al meu blog no només he criticat articles de Ramoneda.
Afectuoses salutacions

Albert de la Hoz ha dit...

Quan vaig parlar del 3%, em vas dir que no m'entenies. Ara que no en parlo, ja parles del 3% perquè hem de considerar el 3% la metàfora de ser publicat al País, oi?

ferrancab ha dit...

Albert,
si això del 3% vol dir que els articulistes necessiten "vendre's" és més o menys el que jo volia dir. Però la diferència és que no es venen per corruptes sinó que ho fan a la recerca d'una seguretat que conformi una identitat pròpia dins la competència per la columna. En aquest sentit t'he de donar la raó; el més probable és que tots tinguem el nostre 3% perquè tots esperem conformar-nos una identitat prenent posicionaments clars quan, en el fons, no crec que el posicionament sigui tant clar com es vol aparentar. Falsa seguretat segurament.
Salutacions