14.7.06

Molta merda

Escriure és triar, emfatitzar l'anècdota per fer-ne categoria. Ho diu Vila en el que sembla una paròdia d'Ortega y Gasset quan diu que parlar és exagerar. Aplaudeix a la llunyania el futur Nobel de literatura F. Jiménez Losantos i aplaudeix de més aprop el senyor merda seca, víctima dels exercicis teoritzants de Vila, quan converteix l'exitós coup de boule Zidane en paradigma no només de l'exercici futbolísitc sinó de la vida humana; a qui collons li importa un partit, quan estem parlant de la vida. Fa bon ús d'aquesta paròdia de la paraula caricaturitzant-la com Alzamora en el paper de fumar la senyora Maruja Torres quan, en un article que ja voldria fer-se seu l'amiga Montero, converteix el mateix coup de boule en símbol de la lluita contra el racisme. La senyora Torres té el mèrit de posar en evidència al propi Chirac que, en declaracions recollides a la mateixa pàgina del mateix diari del mateix dia, ens presenta el Cas Dreyfus com la victoria sobre l'antisemitisme i el racisme. Més d'un segle després de Zola i malgrat Zizou, Chirac ha estat incapaç de veure el que de ridícul té aquesta exageració. Viure exagerant és d'una enganyosa simplicitat matemàtica. Hi ha una prèvia igualació (fal·laç però factible) de l'anècdota amb una categoria superior i en defensa d'aquesta categoria es fa una apologia de l'anècdota. Més enllà de Zidane només cal llegir les opinions de Rahola i Sostres sobre Israel i els Estats Units. Però si rebutgem l'alternativa a l'exageració que ens proposa Ortega i no acceptem viure en un miserable silenci haurem d'exigir, com a mínim, una bona elecció del particular a exagerar. Si del que es tracta és de fer, per exemple, una apologia de la lluita contra el racisme als estadis de futbol prenent com a model un futbolista hi ha el cas d'Eto'o que amb aquell yo así no juego más al camp del Saragossa posa sobre la taula no només més noblesa en la propia actitut sinó més racisme en l'actitut de l'adversari que el cas Zizou. Hi ha la presentació del futbol com un joc i hi ha la superioritat moral d'un home que decideix deixar de jugar quan es posa en dubte la seva humana condició. Hi ha també la tragèdia de la massificació en l'orígen del racisme als estadis de futbol i fins i tot la lamentable actitut dels periodistes que pulcrement vestits de hooligan criticaven el suposat afany de protagonisme d'Eto'o. Però com que això encara és exagerar poc el cas no juego más en situa en la més bèstia de les situacions, la descrita per Hanna Arendt a Culpa organizada quan afirma: lo más espantoso es el hecho de que todo el mundo forzosamente ocupa un puesto en esta máquina de matanza. (...) Si todos son culpables, en rigor nadie puede juzgar. Veient però que la literatura d'exageració està més pensada per l'espectacle i la recreació estètica que per la reflexió seriosa només ens queda, amb perdó de Shakespeare, dir allò de: Molta merda!
.