6.7.06

Entre Singer i els magatzens de Caprabo

Amb la única motivació de la curiositat em presento a l'entrevista de feina per treballar al Caprabo. Em proposen un horari de 6 del matí a 2 de la tarda. Mitja hora de descans que s'haurà de recuperar al finalitzar el contracte (presumiblement de dos mesos) treballant sense cobrar un dia per mes treballat. Es tractava de vendre'm la feina (a mi i a un vendedor ambulante de chocolate en discoteca, de debò) i es parlava d'autonomia. Autonomia com a sinònim de 8 hores donant voltes per un magatzem amb un carro elèctric. Paraula que no podia amagar la indignitat de la feina proposada ja que si és indigne ser substituïble per una màquina (oh ludisme, com et trobem a faltar!) ho és encara més treballar al seu servei. I això era el que es demanava. El carro indicava mitjançant una pantalla tàctil els producte a carregar i la seva localització convertint així la feina del treballador en suplència de les limitacions del carro, en feina la seu servei. El millor del cas és que es parli d'autonomia. Mostra un evident reconeixement de la indignitat de la feina, de la no intermediació de la racionalitat que fa de l'home alguna cosa més que el carro elèctric. Però la gràcia és que si l'autonomia és ben considerada és precisament per la seva correlació amb una autèntica humanitat. La dignitat no és, com afirma Singer i assumeix Mosterín, un encantament religiós sinó simple conceptualització de la evident (reconeguda fins i tot per Caprabo) centralitat de la racionalitat en la vida humana. I malgrat fonamentar una ètica sobre l'únic suport de la dignitat humana sigui perillós com segurament només el nazisme ho ha estat, això és el que fa que, per exemple, em negui a treballar als magatzems de Caprabo al servei d'un carro elèctric mentre la meva supervivència física no hi estigui en joc. Aquí està el drama.
.

3 comentaris:

pelblocgros ha dit...

Em penso que no tens raó.

Tal com insinues al final del post, la diferència entre el vendedor ambulante de chocolate en discoteca i tu mateix no és pas de dignitat. És de classe social. Per això ell sí que agafarà la feina i s'empassarà la trola de l'autonomia.

Estàs usant un concepte poc clar -la dignitat- per justificar el teu rebuig a "rebaixar-te," que és en realitat un rebuig a renunciar a la teva pertinença a la classe dominant. El típic estudiant burgès que no es vol embrutar (embrutir en aquest cas).

Que parlin d'autonomia té més a veure amb el màrqueting. (Ara el departament de personal se sol dir de "recursos humans," cosa que en contra del que ells voldrien no fa més que remarcar que el "personal" és simplement un altre recurs a explotar).

Sento no dominar més el llenguatge marxista-sindicalista, per donar-li el to apropiat -que hauria de ser irònic- al comentari... però ho dic de debò, que la dignitat no em sembla un punt de partida acceptable.

Albert de la Hoz ha dit...

Bona part dels treballadors som esclaus, el problema d'entrada que molts es creuen de classe mitja. Quan un és esclau no parla de dignitat perquè el que vol és arribar a final de més amb el termini de la hipoteca pagat, una hipoteca que acabarà de liquidar el seu fill.
Ah! M'ho deixava, jo potser prefereixo que em mani una màquina durant vuit hores que no haver de sentir un fill de puta cada cinc minuts.

ferrancab ha dit...

Pel bloc gros,
no volia dir que la diferència entre jo i el "vendedor ambulante de chocolate en discoteca" fos la dignitat. Precisament això és el que converteix la feina en indigna per tots dos, que la nostra dignitat compartida es presuposa. Jo i ell som igual de dignes, la tragèdia és que ell hagi d'acceptar una feina que el converteix en simple subordinat de la màquina. El meu rebuig a rebaixar-me no es desprèn tant de la meva condició d'estudiant burgès com de la meva condició humana, condició d'ésser racional, és per això que el que considero indigne no és el meu hipotètic company de feina sinó la feina proposada. No és que jo em rebaixés, és que qualsevol que faci aquesta feina es rebaixa.
Albert,
estic d'acord amb tu. Una gran quantitat de feines converteixen l'home en "esclau" (el concepte crec que ja no és vàlid, però suposo que ja ens entenem) i això és el que pretenc criticar quan parlo de la dignitat en el treball. Respecte l'últim punt només t'he de dir que jo no, que la meva curta experiència laboral es basa principalment en horaris de 12 hores amb un "jefe" que no para de cridar i la prefereixo mil vegades a treballar 8 hores al servei de la màquina. Potser perquè fins i tot en l'insult hi ha un reconeixement de certa dignitat compartida (dignitat no gaire ben considerada per segons quin "jefe") que la màquina no té.
Gràcies pels comentaris a tots dos