19.7.06

El vals de Bono

¿Dónde estaba Dios en el 36? ¿Dónde estaba en los dos bandos de la guerra civil? Bono, metafísic per afició i jubilat de la política per sort de tots, es planteja les grans qüestions de la humanitat. Però com sempre passa amb els creients, siguin de la secta que siguin, les preguntes es plantegen al subjecte equivocat. Com el Papa a Auschwitz, Bono pregunta a Déu quan faria millor de preguntar al seu pare, legitimat per parlar de divinitats i de guerres en la seva condició de falangista. Aquestes fantàstiques dots de metafísic escolàstic van sorgir en una conferència on Bono va voler demostrar com ser amb orgull i sense complexes espanyol, socialista i cristià. Sens dubte són exemples molt ben triats per parlar d'orgull, de l'estupidesa de l'orgull. Coneixent la nacionalitat de Bono potser ha de sorprendre que Don Alonso no sigui motiu d'orgull, sobretot veient com algú se sent orgullós de coses que no ha fet ell. Nacionalisme ranci i que espanta quan és perifèric és parlar d'orgull espanyol. L'orgull del socialista em recorda, més enllà de les xeques, la cançó d'SKA-P, El vals del obrero, que de Diagonal en amunt tots han ballat i cantat. Orgulloso de estar entre el proletariado, es difícil llegar a fin de mes... tu enemigo es el patrón. I què dir de l'orgull cristià? Perquè si una cosa és incompatible amb el cristianisme ha de ser precisament l'orgull. Però el principal problema és que el socialisme casa molt malament amb gairebé tot (qualsevol coincidència entre el socialisme i la dignitat és pura casualitat) però sobretot amb realitats tan alienants com el nacionalisme i la religió. Però com que sempre m'ha semblat més admirable aquell que, com el capellà de poble, és capaç d'aprofitar-se de les limitacions intel·lectuals dels seus fidels, l'únic que podem fer és celebrar que el senyor Bono es dediqui ara a putejar els seus familiars i ens hagi deixat en pau.
.