11.7.06

El codi Alzamora

Encuriosit pel cas Moliner passo per un quiosc i compro un exemplar de la revista Benzina. Per desgràcia m'ho he passat molt bé al primer article i encara no he arribat a llegir l'incendiari article del senyor Vila. El mort de gana ha fet un article molt divertit. El no-res amb patates i s'apareix Parmènides; Doncs bé, parlaré. Tu escolta’m i escolta les meves paraules, que t’ensenyaran quins són els dos únics camins d’investigació que es poden concebre. L’un, que l’ésser és i que el no-ser no és. És el camí de la certesa, ja que acompanya a la veritat. L’altre, que l’ésser no és i que necessàriament el no-ser és. Aquest camí és un estreta senda, en el que res il·luminarà els teus passos. Ja que no pots comprendre el que no és, perquè no és possible, ni expressar-ho per mitjà de paraules. Alzamora preveu que passarà gana i com el castellà perro del hortelano ni menja ni deixa menjar. Crítica del no-res, de la "no-pel·lícula" El código Da Vinci. No es un pel·lícula. Però alguna cosa devia veure Alzamora i alguna cosa critica. Hi ha dues raons que han fet que no llegís el llibre i anés a veure la no-pel·lícula. La primera és altre cop la fal·làcia de la mosca; com que el llibre té èxit ha de ser dolent. La segona és un problema com el del socialista al Vaticà Paco Vázquez; la urticaria que li produeix, en aquest cas no l'Estatut sino l'autor, Dan Brown. El problema és com sempre el de la mosca. Alzamora també aspira a seduïr milions de lectors, però, culpa del problema identitari català, no ho aconsegueix. I d'aquí la tragèdia; malgrat ser infinitament millor i tenir una pose molt més seductora que Dan Brown, les xifres de ventes dels seus llibres resulten negligibles al costat de les de l'americà. Des d'aquesta frustració davant la moscalització dels espectadors del film es nega que la pel·lícula sigui pel·lícula de la mateixa manera que els cristians ressentits van negar l'existència del mal. L'únic problema d'aquesta negació és que no es pot lluitar contra allò que no existeix i així com els cristians es pregunten encara pel silenci de Déu a Auschwitz, Alzamora menja patates negant-se el luxe de poder criticar un bistec de textura de sola de sabata.
.

3 comentaris:

popota ha dit...

Hola Ferran:

Jo tiraré de la metàfora futbolera, pel seu potencial explicatiu. Tots sabem que el Mundial feliçment acabat ha estat un nyap, i més concretament la final era entre la bandera de l'anti-futbol i el seu imitador més aconseguit -els parisencs-.
El que vull dir és que és ben segur que l'Alzamora, com el Llavina que es carregava el gran Guillem Martínez, tira de l'enveja aquesta dels equips que s'han quedat pel camí i que no volien altra cosa que guanyar amb un futbol dels que fan afició, però afició per la petanca.
Això, emperò, no treu que l'Empar Moliner -o el Pàmies, o el Monzó, o el Cercas, o tants d'altres- sigui una tifa punxada en un pal, sense cap interès que no sigui el de constatar un cop més l'existència d'un pessebre de vividors de la literatura amb més ganes de medrar i de servir interessos que d'oferir productes dignes.
Per dir millor, en aquesta polèmica no hi ha holanda per cap banda, i tots tenen la profunditat d'un pixat de gos. Els ben visibles límits de la indústria editorial espanyola -o del seu subsistema català- són d'un enanisme foramidat, entenc.

Una cordial salutació

Pedro ha dit...

Quin és el primer article?
Per cert, no crec que tot sigui tant simple, i el Codi Da Vinci és inconex.

ferrancab ha dit...

El primer article és el del "mort de gana". No sé què és el que et sembla simple. I, sí, ja sé que penses que el Codi de Vinci és inconex però tampoc he dit el contrari ni he defensat el Codi da Vinci.
Salut