13.7.06

El cànon de Bru de Sala

La razón de trasladar al papel un canon sin tener en cuenta el idioma es de pura supervivencia frente al creciente anticulturalismo.
.
Ho deia Bru de Sala al Culturas de LV i, malgrat això del creciente anticulturalismo em fa dubtar, hi estic d'acord. La discriminació de l'excel·lència es converteix en problemàtica quan no només els excel·lents es dónen a conèixer. El món dels blogs i les publicacions virtuals en general n'és autèntic paradigma. La pregunta que ens planteja l'establiment d'un cànon és ¿a quina autoritat podem apel·lar enmig del desordre?. Coincideixo amb el Llibreter quan afirma: No crec que la falta d’autoritats sigui un problema; es pot convertir, més aviat, en un avantatge però això no és contrari a l'establiment d'uns criteris més o menys objectius de qualitat que introdueixin una distinció entre Dan Brown i Kafka que no estigui fonamentada en el codi Alzamora. Però la definició del cànon no pot passar per l'elaboració d'una llista com fa Bru de Sala sinó per la definició dels criteris que la conformen. Què fa que, per exemple, Quim Monzó formi part del cànon. No pot ser-ho, si aquest cànon té voluntat de servir a algú més que a Bru de Sala, per la simple autoritat que li suposem al canonista de la mateixa manera que una ètica universal ja no es pot fonamentar en l'autoritat de Moisès i la seva taula de lleis. I no cal dir que l'autoritat de la que pugui gaudir Bru de Sala és incomaparable amb la que encara avui es concedeix a Déu. La formulació d'un cànon ha de consistir en la delimitació de l'excel·lència i no l'enumeració dels excel·lents. No es tracta d'assenyalar la punta de la nostra llança sinó d'establir una clara diferència entre la punta de la llança i el pal que la suporta. I davant la dificultat d'establir aquesta diferenciació se'ns presenta l'argument de l'antropologisme estètic que pretén donar caràcter de qualitat objectiva defensat per Azúa al pròleg de La verdad sobre el caso Savolta (d'un altre dels autors inclosos al cànon de Bru de Sala):
.
El relato fluye con la naturalidad de una sonata de Mozart. Y en eso consiste el arte.
.
Acceptar aquesta naturalitat de la sonata de Mozart com a delimitació del cànon garanteix, si més no, aquest elitisme que promou Bru de Sala contra l'anticulturalisme i a més ens permet fer-lo conjunt i sense tenir en compte l'idioma com ell mateix demana.
.

1 comentari:

Albert de la Hoz ha dit...

Malgrat la meva petitesa intel.lectual davant d'una vaca sagrada com el Bru de Sala, la meva percepció és que avui, sense adonar-nos, hi ha moltes comunitats que converteixen els canons en no-res.
Potser seria barallar-nos per mots si dic que no és anticulturalisme, sinó pluriculturalisme, sense referir-me al factor de la immigració.
Els que llegeixen Dan Brown estan degudament etiquetats, però el que no llegeixen res a on es posen. Els de la Harley Davidson a on van, els graffiteros a on i anar fent.