29.5.06

Quan 1019 paraules no valen més que una imatge

.
Sobran comentarios ante una imagen como ésta, que pone de manifiesto el resultado de haber introducido con calzador el carril bici.
.
N'hi ha que diuen que una imatge val més que mil paraules i alopècics que al sentir-ho lamenten no tenir cabells per estirar. Però mai fins ara havia vist algú que després d'afirmar que no calen comentaris sobre una foto aprofités el mateix peu de foto per comentar-la. La famosa frase pretén ser una apologia de l'objectivitat davant la intrínseca equivocitat de la paraula en qualsevol dels seus formats. Malgrat aquesta fe en la inmediatesa del missatge visual, el periodista necessita 1019 paraules per fer-nos veure el que té d'objectiu la imatge. Per si de cas, debia pensar. Biciletas: ¡Peligro! es titula l'article. No cal dir que aquesta és l'objectivitat que defensa l'article. I Permanyer intenta fer-ne ciència però no se'n surt. Per fer alguna cosa semblant a la ciència hi hauria d'haver anàlisi de la foto. Com suposo que deuen fer a primer de carrera. Hi ha un quiosc, hi ha un ciclista, hi ha un home amb una bossa de plàstic... Perquè es tracta, es tractaria si obviéssim que és ciència periodística, de descriure allò que hi ha. Per això sacralitzar la foto és mala idea. I parteix de l'exemple concret, com amb la foto. Era el domingo pasado y acaeció en la rambla de Catalunya, poco después de las once de la mañana. I per no semblar massa imaginatiu dóna el nom de la protagonista de la història que ha d'esdevenir, com la poma de Newton, símbol d'aquesta nova teoria; Montserrat López Batllori, filla del poeta Josep M. López Picó i de 92 anys d'edat. I ara, seguint el mètode inductiu que tant meravellós resultat donà al científic anglès, l'accident patit per la senyora Montserrat (perdonin la familiaritat, però la premsa rosa és el que té) esdevé, per art de màgia, suport empíric de la gran revolució en el món de les ciències que anunciava el títol. I posats en aquest món és una llàstima veure com aquest terròs de sucre que tant bé ha anat aguantant durant tot l'article cau, fulminantment, quan, ja a l'últim paràgraf, quan l'evident necessitat d'un cert escepticisme que no només requereix el mètode inductiu (fins i tot en l'àmbit periodístic) sinó la simple observació de la foto on quiosc, vianant i bicicleta se'ns presenten en convivència sense que el perill anunciat sembli inminent. Llàstima que acabi afirmant, entre parèntesi, que no estamos en contra de la bicicleta perquè l'article perd molt quan a l'últim moment es fa evident que entre la ciència i l'article d'opinió hi ha un abisme dificilment salvable desde comentaris anunciats com a sobrers.
.

6 comentaris:

Pedra Filosofant ha dit...

He tingut l'oportunitat de riure una estona amb la lectura d'aquest article de "La Manguàrdia" i l'únic que em queda per dir és que, si que una bicicleta atropelli a una senyora és notícia de diari, millor que el tanquin, el diari... Això ja ho sabia el que va inventar la bicicleta, que n'hi hauria d'accidents?.
Et llegeixo!

Albert de la Hoz ha dit...

Ostres com sous els filòsofs. Jo vaig llegir l'article i estic d'acord amb el conjunt global de l'article perquè és un tema que també li dono voltes, pel blog? pel diari? o directament a l'ajuntament? Per mi, és, com el fumar, el problema és el mal ús que se'n fa. Avui ja no es pot passejar badant. Per mi el defecte de la foto, que el té, és que el vianant té el ciclista de cara, quan el que resulta irritant és que passejant i distret -amb tot el dret de distreure'm per una tenda o una dona- em sorprengui a un pam de distància una bicicleta que venia pel darrera i va a més de 20 per hora; científic vull dir Km/hora.

Pedra Filosofant ha dit...

Albert: en part, només en part te'n donc la raò amb el que dius. El que passa és que el que jo volia donar a entendre és que un accident de bicicleta no és notícia de diari. M'explico?. Si s'han de remodelar els carrils-bici, doncs que es remodelin. Després remodelarem els kioscs de premsa, les cabines de telèfon, els parquímetres, els arbres de les rotondes, i així anar fent... Qui és el que té un criteri just per al repartiment de l'espai urbà que és de tots?. I compte que en cap cas estic defenent l'actuació del ciclits que s'enporta per endavant una iaia i fot el camp. Crec que la meva opinió anava per una altra banda. Tan sols això. O criminalitzem els usuaris de les bicicletes i les bicicletes també, directament?.

ferrancab ha dit...

Albert,
estic d'acord amb el comentari (els dos, de fet) de La Pedra Filosofant i això no treu que ho estigui també amb tu. El que jo feia en el meu escrit no era debatre sobre els problemes que planteja la nova "cultura de la bicicleta" sinó la forma que té l'articulista d'exposar la seva opinió. Jo, ciclista per Barcelona i per tant perill en potència, no inento fer veure que no passa res sinó que vull fer veure que criminalitzar les bicicletes és una parida. Perquè criminalitzar els ciclistes em sembla estúpid, però criminalitzar les bicicletes és encara més greu. El problema que tu exposes hi és i no puc deixar de donar-te la raó; hi ha ciclistes, com hi ha conductors de cotxes, que condueixen com si el carrer fós seu amb tots els perills que això comporta per la part més dèbil, el vianant.
Com veus, no estic en desacord amb tu però crec que cal posar ènfasi en que les responsabilitats acostumen a ser compartides i que la falta de "costum" o "cultura" de convivència entre bicicletes i vianants és un important factor a tenir en compte.

Pedro ha dit...

Genial, els ciclistes són un ens sense reprsentant contra qui tothom carrega.
Què tal un institut català de la bici? O un ens metropolità del cíclic?

Albert de la Hoz ha dit...

Estic absolutament d'acord amb un repartiment just de l'espai públic i que falta una cultura de la convivència. Clar que no tenen representant els de la vici, de fet a molts els deu encantar el desordre, però com diu Permanyer, les bicicletes han de tenir matrícula i jo afegeixo, tenir assegurança. Per cert pedro, el "tothom" no existeix perquè jo puc ser vianant, cotxero o ciclista, segons el moment. I el feble és sempre el vianant.