5.5.06

Morales i el malson de Fromm

Conversa de cafè. Diu la noia que sóc massa jove per entendre-ho, que ja ho veuré, però que això que els diners no dónen la felicitat són tonteries. Que ella va estudiar un carrera que no recordo però que té bona fama, que va anar a EUA i que ara cobra menys que el séu germà pagès. Diu sis vegades menys però no m'ho crec. Diu que tants anys d'estudis no calien per acabar cobrant tant poc i altre cop un ja ho veuràs quan siguis gran. En plenes funcions de filòsof d'urgència em poso a recitar allò d'un altre ordre de coses, de créixer com a persona i que l'important no es pot comprar amb diners però reso perquè tingui raó. No m'ho crec, però és que m'encantaria. En diuen la Gran Promesa d'això. Ens ho han promès i ens ho hem cregut. Com tot; ens ho empassem tot. Em pregunto on és el Gran Germà, qui es parteix el cul, qui se'n fot de nosaltres. What if there was no light. Deia que això petarà i he pensat a preguntar-li si ho pensa fer petar ella o esperarà la revolució al sofà però em sembla que les revolucions ja no són el que eren. Sol no peta perquè la llei de la selva és indestructible; principalment perquè no és llei. A mi això dels pets sempre m'ha semblat de molt mala educació. El pet era un discurs marxista en boca d'una nena pija i això és el que fa més pudor perquè el problema és que qui no és un nen pijo aspira a ser-ho i l'única pet que espera és el que el faci a ell. Ens hem cregut que jo sóc més quan més tinc i aquest pet no és per ser sinó per tenir. Només es pot ser marxista en un sistema capitalista, si no no té sentit. Sense empresa no hi ha revolució, ho haurien d'haver vist els russos a la seva època. Al cafè sóna Manu Chao. Nosotros nacimos de la noche, en ella vivmos y en ella moriremos. Pero la luz será mañana para los más. Para todos aquellos que hoy lloran la noche, para quiénes se niega el dia, para todos la luz. Para todos todo. Para todos el petróleo, para todos todo. What if there was no light. Penso que potser l'extensió del domini de la lluita sigui irreversible. Que potser Houellebecq no és escriptor sinó profeta. Que potser cada dia hi haurà més càmeres de seguretat al pati de casa meva. Que potser la política sempre serà una farsa. Segueix sonant Manu Chao. El médico del pueblo: morir por dinero es una estupidez. Nada es para siempre. Nada es para siempre. Yo siempre estaré a tu lado. Yo siempre estaré a tu lado. What if you should decide that you don't want me there by your side.
.
You know the darkness always turn into light...


Powered by Castpost

What if. Coldplay

11 comentaris:

Mlavix ha dit...

Ànim, hi ha dies i dies.

demence-sapiens ha dit...

Amb això del memetisme de reaccions del barça, com d'altres em recorda la paradoxa de Dawkins que usava per reexplicar el memetisme: «Un carro amb rodes radiades no solament porta gra o altres mercaderies d’un lloc a un altre; porta la brillant idea d’un carro amb rodes radiades d’una ment a una altra» "Els que van veure per primera vegada aquest nou invent el van assimilar per imitació i el van difondre: la idea «roda radiada» es va transmetre per imitació encara que els carreters pensaven que l’important de la seva càrrega era el gra."

crec que aquest mecanisme és reprodueix infinitament -en diverses generalitzacions- en la cultura.

Potser la teva amiga tenia algo de raó, però la crítica del comerç i l'estudi de les rodes radiades -la reflexió crítica de la felicitat, enllà de les estructures socials,- és un bon signe filosofia i de crítica. Encara que sigui més fàcil anar amb respostes que redueixin les preguntes.. les bones preguntes sempre generen més coneixement.

cordials

douce ha dit...

Nuestra lucha es por la libertad para el pensamiento y el caminar, y el mal gobierno pone cárceles y tumbas. (?)

Albert de la Hoz ha dit...

El llenguatge filosòfic se m'escapa, però el vol ras no. No parlaré d'edats, ni d'allò de l'experiència, etc. Tanmateix, els diners sí que fan la felicitat, però, evidentment en igualtat de condicions. Agafa dos pares (un rico i un pobre) amb els respectius fills amb la mateixa malaltia. Dues dones abandonades pel seu marit (una rica i l'altra pobre). A més, amb els diners es compra una cosa aparentment intangible: temps. Una altra més tangible: espai. Temps i espai, no sé què feu els filòsofs del temps i l'espai, però mentre un té una vida d'esclau, és a dir, mileurista amb 30 anys d'hipoteca un altre té el món com el pati del "recreo".

Anònim ha dit...

A mi em sembla estrany hoz que el recreo és el que fa vos amb la seva opinió. La felicitat recau més en els aspectes espirituals que en els materials, per allò que es tant fàcil ser un vanitós que no es capaç de valorar el que té. L'inconformisme al meu entendre és una manera de buscar justícia, de tenir un sentit crític treballat, que no estigui exempt de la crítica personal, la pròpia. És tant fàcil racionalitzar l'hostilitat i la frustració cap als que viuen feliços, fins i tot als que no tenen cap contacte amb la nostra vida (és d'això del que vostè es queixa)..

Però per aquesta regla de tres -el pressupòsit per alimentar tal recel irae- abans t'has de vanagloriar de la futilitat que suposen per a tu els béns no materials (anímics, familiars, amicals, de salut, de psikjé, d'estudis, tranquil·litats, seguretats, experiència..) com també poder argumentar que la vanitat destructiva és un camí digne per la teva forma de preservació i creixement personal a través del qual es vesteix -fins i tot desconstructivament- el més important de la teva persona, consciència, actitud.

O potser senzillament pretenia ser una crítica al sistema econòmic, o potser fins i tot a l'origen de la pròpia família. No jugui a escampar recel que no tots els presents compartim la seva manera de evocar frustacions, i evidentment cadascú racionalitzem els nostres problemes, buscant-hi les pròpies solucions..

I si la crítica molesta, a la seva crítica fasci, no li permet veure la nefasta formula del seu plantejament (que abreviant seria, exigir justícia a través de fer injustícies) de veritat no es molesti en contestar. No tinc especial interès en defensar prejudicis, o teòrics sacralitzacions de to alarmistes, de dubtosa finalitat i altra coherència interna.. Però si el camí és la felicitat, i entenc que és la llibertat la que ens ho mostra, perquè fer-nos presons de ressentiments i mala fè que hipotequen la consciència per temps i panys?

Compri'm "sr" Albert felicitat per regalarme i veurà com se sent més feliç. I de pas, tranquil·litat, coherència, maduresa, un xic de sana bogeria, cultura, coneixement, poesia, però sense condemnar a ningú, i és que si cadascú sabés viure de si mateix les persones no tindrien tantes ganes de dominar altres vides.. vanitat i hipocresia són dos maneres de no voler créixer, i aquest si que és un bé intangible inviolable, sa sense consecions, pq allibera de judicis tendenciosos i solucions sedans però finalment supèrflues i ressentides com la del seu judici sobre la felicitat.

Anònim ha dit...

Les satisfaccions individuals que no gaudeixen del suport de la societat tenen un afegitó d’atractivitat, doncs combreguen en desordres inherents de cadascú, però la crítica objectiva passa per això per convertir l'objecte en una deformació de la consciència. Comporta però, que en entorns intel·lectuals, la crítica si és costum sàdic o pervers, transmeti tant sols una lacra de personalitat que en tant que incomprès sàdic s'ha tornat crònic, i això ho hauríem de saber autocritican-se.

Com a tot infividu que s’enorgulleixi de poder fer pervaldre la cultura als seus instints més terrenals, he de dir que coincideixo –tot i l’anonimat- escometre però, al fet que la hostilitat dels empresaris em fa més basques que la dels antisistema. Encara que la coherència d'uns i altres no té res a veure, perquè uns no tenen res a perdre -i poc a guanyar- i els altres tot a perdre –però tampoc justifica la crítica estereoindolent i rasa..-.

No puc compartir amb que es vanagloria de la seva vanitat, (la vanitat és una terreny abonat per donar impressions d’aquesta tessitura.) Com tampoc he pogut estar, justifico per qui vulgui compendre, que si bé la dosi de bagatge epicuric és apta per a tothom , algo de mala llet contra mala llet és un bon motiu de crítica. (mai se sap quina perversió va en camí, o té base patològica, sempre es bo prevenir)

ferrancab ha dit...

Albert,
que el llenguatge filosòfic se t'escapi no es culpa teva sinó dels filòsofs o, en el seu defecte, d'un succedani de filòsof com jo. Jo no crec que els diners facin la felicitat i t'ho raonaré en base als teus propis exemples:
- agafes dos pares amb els fills "igualment malalts", un pare ric i un pobre. Mentre els fills estiguin malalts els pares seràn igual d'infeliços, crec jo. Entenc però que del que es tracta és que un pugui guarir el seu fill i l'altre no. Però no són els diners en si els que faràn feliços als pares sinó que el fill malalt es recuperi; la salut del fill és aquí l'important i els diners només són una possible causa entre moltes de la felicitat del pare. Dir que en aquest cas d'exemple els diners fan feliç el pare crec que és tant com dir que el coneixement del metge fa feliç el pare. Cosa que, d'altra banda, potser admetríem com a "certa" però que caldria matitzar i molt.
Dius que amb els diners es compra temps. Deixant de banda que el temps, com tot el que és inmaterial, no es pot comprar, admetré que el "ric" es pot permetre el luxe de disposar de més estona d'esbarjo (si és que la seva afecció als diners no l'impedeix deixar de treballar 24 hores al dia, que és el que em temo que acostuma a passar). La felicitat no depèn per tant dels diners sinó altre cop d'allò que ens permeten fer. Però el temps en sí tampoc ens fa feliços ja que el que realment ens farà feliços serà allò que fem amb el temps del que disposem suposadament gràcies als diners. Suposo que convindràs amb mi que dues persones amb el mateix temps "lliure" (atenció a l'ambigüitat del terme) no tenen perquè ser igual de felices (de fet no crec que hi hagi dues persones igual de felices en tota la capa de la terra). Es tracta més aviat de no ser esclau de la feina, crec. Però això ja és més complicat perquè no crec que actualment estigui tant clar que
el mileurista sigui menys "lliure" que el seu "jefe". El problema de creure que els diners fan la felicitat és el que té. El "jefe" acostuma a estar tant preocupat per guanyar més diners com el treballador a sou perquè tots dos voldràn ser cada dia més feliços i com que de diners sempre se'n poden tenir més, mai seràn tot lo feliços que voldrien ser i a més crec que estaràn tots dos molt aprop de ser uns autèntics "infeliços". Amb l'espai passa el mateix que amb el temps. No crec que tenir una casa més gran faci algú més feliç que un altre i si algú que té una casa molt gran és més feliç que algú que la té més petita hi haurà molts més factors que els metres quadrats de casa que estableixin aquesta diferència. Factors que, d'altra banda, fan que no sigui gens inversemblant pensar que algú amb un pis de 30 metres quadrats sigui més feliç que algú amb una casa de 300 metres quadrats. L'esclavitud ja no és el que era i viure la vida en un "pati de recreo" crec que no només no garanteix la felicitat sinó que no n'és ni tansols condició necesaria.
Moltes gràcies pel comentari i la visita,
Salut i Molta Felicitat!

Albert de la Hoz ha dit...

Encara que desconec la raó de l'anonimat, de vostè i de l'hoz. El sí he de repetir que jo sóc de vol ras, com les orenetes. Intentant concretar una mica els meus mots no tenien gens de mala llet, però sí que he viscut una experiència dura que amb diners hauria quedat alleugerida i qui tingui curiositat el dia 20 en tindrà la clau. No encerto a què venen els empresaris i els antisistemes, potser resulta que la meva ignorància és una patologia, pot ben ésser.

Albert de la Hoz ha dit...

Ferrancab: D'entrada, gràcies per baixar i fer el vol ras. Quan vaig escriure el comentari pretenia ser un tant "agent provocateur" (encara que no tant com ha resultat). Comparteixo els teus raonaments, tot precisant que no necessàriament em referia al jefe del mileurista que també va de cul. De fet l'expressió pati de recreo la trec de LAS HERMANAS MITFORD, Annick Le Floc'hmoan, CIRCE. Et suggereixo que llegeixis una mica sobre elles, són un cas molt curiós. Evidentment el dilema diner-felicitat és etern. No li diguis felicitat, però si avui al sortir la meva dona i jo del cine, hem agafat un taxi amb l'estalvi d'entrada reduïda a Verdi, enlloc de bus, hem comprat temps.
Gràcies pels bons desitjos.

Anònim ha dit...

les meves disculpes per la conflictivitat flotant, la raó no sempre està implícita en la causa aparent. més que res, en lo de patològic, diu un professor de la universitat que tots som en algun grau neuròtics, però no significa que la crítica ens faci persones més relaxades. recaic en la dissortada ironia de malversacions descosides de teatralitat, i em veig en cor de dir que jo sí sé que sóc neuròtic.

gràcies pels bons desitjos, igualment.

Anònim ha dit...

les meves disculpes per la conflictivitat flotant, la raó no sempre està implícita en la causa aparent. més que res, en lo de patològic, diu un professor de la universitat que tots som en algun grau neuròtics, però no significa que la crítica ens faci persones més relaxades. recaic en la dissortada ironia de malversacions descosides de teatralitat, i em veig en cor de dir que jo sí sé que sóc neuròtic.

gràcies pels bons desitjos, igualment.