2.5.06

"L'idiot sauvage"

Via l'estrany trobo l'article de Félix de Azúa titulat Llei de la selva, però llei (copiat als comentaris). Azúa no és idiota. De fet, llegint la seva Historia de un idiota em consfesso incapaç de trobar l'esmentat idiota. O no hi ha idiota o Azúa veu idiotes pertot. I certament el món és ple d'idiotes, però això no vol dir que hagi de ser així. És el que el filòsof Moore anomenà la fal·làcia naturalista. De la constatació de que les coses són com són no podem concloure que han de ser així. La ètica dels anomenats liberals cau en aquest pecat convertint-se massa facilment en una ètica de la ressignació. Però Azúa sembla acceptar que en política les coses són com han de ser i critica l'ascens de Vendrell perquè no respecta les lleis de la farsa democràtica. És curiós que la Farsa només esdevingui criticable quan no es dissimula (malgrat acceptem que, dissimulada o no, sempre hi és). El pecat d'ERC no és ser una colla de farsants (això ho són tots) sinó el de no saber dissimular que ho són. La llei de la selva s'ha de respectar, ens vé a dir Azúa. Però el fonament de tot el que s'ha de respectar parteix precisament d'aquesta diferenciació que l'articulista no sembla disposat a establir entre llei i selva. La llei de la selva no és llei; és força. Rosseau va dir que cedir davant la força (la llei de la selva) és un acte de necessitat, no de voluntat; és amb tot un acte de prudència. ¿En quin sentit podría ser un deure?. No es pot criticar el govern per no respectar la llei de la selva, no perquè l'hagi de respectar sinó perquè la llei de la selva ni és llei ni tenim cap obligació moral de respectar-la. Fa bé Azúa de criticar el govern, però no hauria d'oblidar que el que és criticable no és la publicitat de la farsa sinó la seva pròpia existència. La democràcia no és un Déu que haguem d'estimar per sobre de totes les coses i malgrat tot. L'amor a la llei per la llei, deia en Sostres, va morir amb Rosseau. Estimar la democràcia no és el mateix que estimar una farsa que s'autoanomena democràtica de la mateixa manera que no hem d'estimar la llei de la selva malgrat n'hi diguem llei. L'amor a la llei per la llei va morir amb Rosseau i només estima una llei de la selva qui es creu lleó; l'idiota de la selva. El més fort no és mai suficientment fort com per ser sempre l'amo si no converteix la seva força en dret i la obediència en deure. Això no va morir amb Rosseau i l'idiot sauvage segueix, per tant, viu.
.

2 comentaris:

ferrancab ha dit...

LLEI DE LA SELVA, PERÒ LLEI

• L'ascens de Vendrell és desolador perquè no es respecten les regles de la farsa democràtica

FÉLIX De Azúa
Escriptor

El destí ha volgut que en els últims mesos hagi viscut paret per paret amb la residència del primer ministre de França, Dominique de Villepin. Me'l trobo gairebé cada dia pel carrer i a punt estic de dir-li una cosa així com: "¡Deixa-ho estar, tio, no hi tens res a fer, et falten taules!", o coses per l'estil, i si no l'hi dic és perquè el ministre parla espanyol millor que jo.
Veient-lo tan ufanós, caminant a grans gambades per la rue de Babylone (ni més ni menys), protegit només per un parell de guardaespatlles de talla mitjana, ningú diria que aquest individu està ballant sobre terreny minat i que a cada pas pot saltar a bocins, però així és. La guerra contra Nicolas Sarkozy, el ministre d'Interior i rival seu en les pròximes eleccions presidencials, és despietada i semblant a la dels xacals en zel.
Tothom sap que Sarkozy està darrere del fracàs del juvenil contracte de primera feina (CPF) que De Villepin s'ha hagut d'empassar remullat en alcohol sindical. I tothom sap que De Villepin està darrere de l'acusació de corrupció contra Sarkozy, implicat en fosques maniobres financeres en una societat luxemburguesa. Fins al moment, ni una cosa ni l'altra s'ha pogut provar. Així que no existeix. És la llei de la selva, però és la llei.
A França, com a tot Europa, la democràcia és una farsa actuada per grans figures de l'escena. La política no és altra cosa que la lluita pel control de la quantitat de diners més gran possible, legals o il.legals, amb l'aplaudiment dels votants. Certament, les lleis no estan fetes per protegir el ciutadà, sinó per mortificar el contrincant polític, però s'han de respectar. I si no es respecten, la farsa democràtica es converteix en una tragèdia totalitària, que és el que ha passat a Rússia.
La llei de la selva democràtica europea té la seva representació més primitiva a Itàlia. A França actuen amb més decòrum que a Itàlia, són més professionals. Els anglesos superen els francesos. El premi se l'emporten els nòrdics: la seva és una imitació de democràcia molt convincent.
La paraula democràcia exigeix que fins i tot els animals més ferotges respectin les seves pròpies lleis. Per contra, la democràcia posa de manifest el seu caràcter mafiós. És el que passa en llocs com el Kazakhstan, Bielorússia o similars. Allà ni tan sols es respecta la llei de la selva i en conseqüència deduïm que es tracta de finques explotades per gàngsters.
Llavors s'entén que causi desolació la falta de respecte del Govern català per la llei de la selva. Quan vaig llegir la notícia del nomenament de Xavier Vendrell a la premsa, vaig escriure a un amic que manté relacions molt estretes amb la gent d'Esquerra Republicana per preguntar-li per les raons d'aquest disbarat. Em va respondre que, efectivament, Vendrell és un dels elements més fanàtics del grup, però que no era cap hipòcrita. Els que el critiquen, afegia, s'emporten el finançament del partit en maletins plens de bitllets de 500 euros. Vendrell, almenys, ho feia a les clares, sense hipocresia.

SEGURAMENT és cert, però el meu amic reaccionava a la defensiva perquè no és una qüestió d'hipocresia sinó d'acatament de la llei: fins i tot els responsables polí- tics del lladronici han de respectar la llei de la selva i actuar versemblantment, com si fossin demòcrates, quan se'ls descobreix. El professor atrapat in fraganti cobrant a la porta del col.legi no pot ser nomenat director del centre.
En aquests casos cal ser valents i dir-li a l'interfecte: mala sort, t'han descobert, ja sabies el que t'hi jugaves, et farem ambaixador a la Vall d'Aran. Pujar-lo a un ministeri tan poderós com perillós, en canvi, deixa amb el cul en l'aire la totalitat del Govern. És el tripartit en ple el que admet que no està en condicions de respectar ni tan sols la llei de la selva.
Que tots els presidents, consellers primers i segons, que tots els alts càrrecs i dirigents de partit tinguin germans, cònjuges i altres selectes parents treballant a sou del contribuent, que mai es digués una paraula sobre el 3%, que l'Administració catalana estigui infectada de nepotisme, que el capo del raketing republicà sigui ascendit, tota aquesta acumulació de disbarats acaba donant una imatge desastrosa de la presidència de la Generalitat.

MOLTS ciutadans catalans convençuts (¡encara!) que viuen en la regió més europea d'Espanya, es van empassant un darrere l'altre els actes d'endogàmia, clientelisme, corrupció i enxufisme del Govern català. De mica en mica, però, s'adonen que assisteixen a una representació teatral de molt baixa qualitat, perillosament pròxima a la marbellina. Tots esperàvem un John Gielgud i ens estan fent un Martínez Sòria. I la causa d'aquest fracàs és la incapacitat profunda de les elits catalanes, ¡tan caciquils!, per respectar la llei de la selva.
Reconeguem-ho: el president de la Generalitat no compta amb bons actors de plantilla, només amb aficionats i caricatures d'aldea. En l'últim canvi i després d'una patètica entrevista a El País on semblava un polític turc ("¡tenim el millor Estatut d'Europa!", deia), Pasqual Maragall ha situat en llocs estratègics i al costat del temible Vendrell les escasses figures de la companyia que encara no s'han desprestigiat. Són divos que porten gatejant per l'escenari des de la infància. Un els desitja la millor acollida per part d'aquest públic que tant els estima, però, atenció, estem cremant el que ens queda d'art escènic democràtic. Després d'ells, el diluvi.

Pedro ha dit...

A vegades és cert que ERC semblen uns intrusos. Només per això ja valen la pena, animen el pati.