15.5.06

El despertar d'Espadaler

Jo pensava que això del proletariat ja no existia... més o menys així començava una incendiària intervenció d'Anton Maria Espadaler al programa d'en Basté a Rac1. Era la primera de les dues llargues nits que alguns aficionats del Barça van decidir passar al ras davant les oficines del Racc esperant que la caritat del president Laporta i la deesa fortuna els permetéssin pagar uns 500 euros per acompanyar l'equip a París. Ulàlà, sí. Més o menys la frase era així però no recordo si va dir pensava o creia. Crec que era més aviat un problema de fe. No és que després de moltes estones de reflexió Espadaler hagués trobat raons suficients com per certificar la desaparició del proletariat sinó que tenia la convicció, fins i tot potser l'esperança, que el proletariat no existeix. Són dies durs per l'alta societat barcelonina. No només han descobert que el proletariat continua existint sinó que ells mateixos es reconeixen com a proletaris quan, a dos dies de la final, encara no han rebut la trucada de Laporta. És dura la vida del proletariat. N'hi ha que seuen a la plaça Catalunya amb l'eterna esperança que algú (algú que no són ells s'entén) faci alguna cosa (alguna cosa que ningú acaba de saber què és) per poder tenir un piset decent i n'hi ha que seuen als estudis de ràdio esperant que algú (que més o menys sí que saben qui és) els truqui per anar a veure un partit de futbol. I n'hi ha més, esclar. Amb la liberalització de les relacions personals es produeix una imparable extensió dels dominis del proletariat. Parlem de gent que també seu als bars, o balla a les discoteques, o paga unes prostitutes esperant que algú faci alguna cosa per fer-los sentir alguna cosa (que no saben gaire bé què és, però que, com a mínim, ho han vist a les pel·lícules). Aquesta és la condició del nou proletari; esperar que passi alguna cosa sense que l'hagi de fer ell. Per això som de bona pasta. No podem esperar, esclar, que, talment com Kant fés amb Hume, el nou proletari Espadaler agraeixi als senyors del Racc haver-lo despertat del seu somni dogmàtic. Aquest, a diferència de Kant, no semblava tenir un bon despertar.
.
.

2 comentaris:

Pedra Filosofant ha dit...

Fantàstic el teu post, Ferran. Però em permetràs dir-te que, en contra del que es pensa "l'intelectual" de l'Espadaler (no m'ha agradat mai com xerra, va massa sobrat!), el proletariat compta amb una intra-clase social que s'està "aburgessant", i d'entre ells -és clar!- tipus com ell. Aquí és on hi veu el perill no declarat. En que sense acabar de ser un no-res, te'n tractin, i vegis com pot arribar a tremolar la teva cadireta d'or per la competència desfermada sota les teves sandàlies pringades. Després vas a una "aràdio", llargues, i tan amples...
Sort que ens ho prenem bé i que som de bona pasta, perquè sinó... :(
Et llegeixo!

Anònim ha dit...

aburgesant és el mal que deixa el sistema capitalista, la societat del benestar, i la educació desorientada a la societat moderna. Opino que en una cultura on els capritxos són norma, (en comptes d'excepció), el narcisisme és alabat però inefectiu contra els autoritarismes, i els valors estàn més aigualits en la vanitat -com per exemple l'amor i la "lleïaltat"- que crec fervorosament que les categoritzacions socials responen allò que freud anomenà el narcisisme de "les petites diferències", és a dir egolatria..

per sort, el budisme i el zen cada cop s'estan redescobrint com a sortides de l’estrès i la vacuïtat de les respostes de les formes de vida modernes.. reconduint-ho cap a l'espiritualitat que ens allibera dels conflictes materials i la suposada sublimació de les rutines postcapitalistes.

referències: Erich fromm - Del tener al ser. & El malestar de la cultura - de Sigmund freud.

última reflexió, al final aparèixen les persones