16.5.06

Amb les engrunes per corbata

Començo a llegir l'Engrunes amb certa sorpresa. Oliver anuncia un canvi de registre. Titula; l'hora de la responsabilitat col·lectiva. No m'ho hagués esperat mai d'ell però m'atreveixo a avançar una hipòtesis. Oliver s'ha de moure en el sempre llefiscós terreny que uneix liberalisme i nacionalisme i per tant no és estrany que a voltes ens sorprengui amb delirants articles. Suposo que aquest ho deu ser, però no. No és delirant però és francament decebedor. Havia llegit el títol de la primera engruna i, sorprès, el de la segona (l'hora de la responsabilitat individual) i esperava, vist el joc d'equilibris que ens anunciava el periodista, el naixement d'una nova teoria política, però no. Quan suposadament ens havia de sorprendre parlant de responsabilitats col·lectives diu: cal que les institucions, el govern, els ajuntaments, els partits, les associacions de tota mena, actuïn amb un elevat grau de responsabilitat i siguin capaços de generar una nova il·lusió col·lectiva, de projectar una nova imatge del país. El plural és suma de singulars. Unes quantes persones formen un col·lectiu i cadascuna d'aquestes persones té una determinada responsabilitat. Porta les responsabilitats col·lectives al seu terreny perquè ja es veu que no s'hi troba còmode. Potser és que realment les responsabilitats col·lectives no existeixen. Existeixen, això sí, les il·lusions col·lectives. I potser és cert, com diu al final d'aquest esclaridor paràgraf, que en un país normal en diríem l'hora del patriotisme però mai he estat partidari de barrejar massa coses i, si hem de barrejar il·lusions col·lectives, patriotisme i responsabilitats col·lectives, gairebé prefereixo no ser un país normal.
.

4 comentaris:

Pedro ha dit...

Pobre Oliver.

Albert de la Hoz ha dit...

Com la cosa va d'abstraccions i no de concrecions, em permeto dir que encara que soni contradictori el nacionanisme és moltes vegades antipatriòtic, per la senzilla raó que és excloent.

Visca en Bruce! ha dit...

Com és que no hi ha n'hi una sola referència al concert esplèndit de diumenge?

ehart ha dit...

El nacionalisme és excloent, o alienant (usant el terme del psicòleg Erich Fromm), però per altra banda els límits que diferencien o comparteixen els termes nacionalisme i patriotisme són prou abstractes per haver de recórrer a representacions concretes. (..) però sense divagar gaire, potser no es possible, ja de primeres no trobo la gran diferència entre nacionalisme i patriotisme... potser l'existència de institucions integradors? terra comuna? ..crec que alienar-se pot convertir-se desde una victòria pírrica a una reacció al·lèrgica també alienant (en ella mateixa), però també un camí per la consecucions personals vàries. Altrament els beneficis entre llibertat i pertinença són abruptes i complicats.

Finalment crec que alhora de determinar els desavantatges de ser exclòs, o de l’exclusió del nacionalisme (exclusió d'altres grups o atributs importants pel caràcter) s'hauria de calibrar l’adequació del tipus de nacionalisme amb la personalitat i compensació pluriforme.

I com no puc deixar de donar l'opinió personal ideològica, he de dir que (donant suport a E.M. Cioran) sóc apàtrida de concrecions, per vanitat de llibertat. Però reconec hi ha sistemes que aconsegueixen potenciar les potencialitats i reduir les dificultats de ser. Però com altres punts d'aquest comentari haurien de desenvolupar-se en un altre moment.