25.4.06

Un Sant Jordi natural

Diumenge era dia de cultura. Ja saben com funciona això del st. Jordi, però l'esperit és cultural. Els llibres, els signants de llibres, a vegades algún escriptor... però la part més important as in anything else és el client. Un client que, encara que només sigui un dia l'any, decideix esdevenir ésser cultural. Potser és la manca de costum o potser la massa fa enfollir també els milions d'intel·lectuals que ahir hi havia a Barcelona però el cert és que era un gran dia per rebatre, empíricament (com ha de ser) les tesis unionistes entre cultura i natura del senyor de Waal. Malgrat la seva simplificació del terme cultura ens obligui a acceptar la gran veritat que es desprèn de les seves reflexions, encara hem de ser capaços de veure on és la frontera. Encara que només sigui per això, st. Jordi val la pena. Es posa allà un representant de la cultura i es deixa a mercè de la natura. Com fa moltes llunes, la diferència es presenta clara. A una banda de la taula, la nobel Sara Mago. A l'altra; natura humana en sentit pur. Natura socialitzada pel consum, esclar. És el que té aquest tipus de socialització tant natural; que es comporta amb la cultura de forma natural. Com bèsties a la caça d'una presa, amb llibres a la mà (naturalesa socialitzada pel consum recorden?) els caçadors s'abalancen sobre la cultura personificada en el premi Nobel. És literatura literal; es van abalançar sobre Saramago fins al punt que podia haver estampat la seva signatura a la poc peluda closca del primer dels simis consumistes de la cua. Jo, de naturalesa cobard, vaig fugir per potes a la recerca d'una cultura menys natural anant a petar (abans del previst, però intencionadament) davant l'Empar Moliner. Si, malgrat de Waal, existeix una diferència entre cultura i natura; entre l'escriptor convertit en presa i l'escriptor que escriu, entre el lector de portades i el lector de llibres; entre que et signin un llibre i fotre's d'hosties pel gargot d'un Nobel. I potser la cultura només sigui això; una manera de fer les coses. Pot ser però també pot no ser-ho, esclar.
.

5 comentaris:

Albert de la Hoz ha dit...

Jo també vaig fer l'estoneta corresponent, però el que em va empipar va ser la venda a crits de la rosa en un dia que com dius és cultural. Clar que també hi havia crits d'adolescents per no sé qui. Al final vaig anar a petar amb un itinerari organitzat per visitar la Barcelona jueva.

Pedro ha dit...

Davant l'origa de felicitacions vaig decidir abstenir-me
Això que no llegeixo el teu blog és un ultratgea la meva persona.

Albert de la Hoz ha dit...

A pedro i paraula d'stone (dues pedres): els dos heu posat un comentari al bloc de la meva dona. Cap problema, però els blogaires ho som perquè tenim quelcom d’exhibicionista, però ella no ho és gens. Ella llegeix molt, però quasi tot és de la biblioteca, per tant, torna el llibre i se’n pot oblidar. Li vaig suggerir i va acceptar que li fes el bloc, jo scanejo el llibre i ella posa el comentari. Com és un gran secretària escriu molt bé, evident, però no és blogaire i jo li he de recordar de posar el comentari, rondina, però al final el posa perquè és una llàstima que d’un llibre que ha llegit no en quedi res. Us asseguro que jo crec que si hagués volgut hauria servit per la política. Sap enraonar i escriure millor que jo, que no té cap mèrit, clar, però ella té el cap molt ben amoblat. Suposo que no us contestarà. No us heu de prendre malament. El meu blog només el mira quan jo li ho demano. Any comments?

ferrancab ha dit...

Bé, només volia felicitar-la pel blog; de debò que em va semblar molt interessant. Crec que ja li ho vaig dir al comentari, sinó li pots fer arribar i no cal que es preocupi per respondre els comentaris!
Salut! (a ambdós)

Albert de la Hoz ha dit...

Clar que li vaig dir que tenia un parell de comentaris elogiosos, però no m'ha dit de mirar-los. Quan posi el comentari del llibre que llegeix li'n mostraré