3.4.06

Rovira posa i Iceta disposa

La intermitència en el seguiment del debat polític és un exercici molt interessant. He vist dos minuts de l'Àgora. Uns 5 segons del convergent Puig, els justos per prendre consciència que era ell i que, per tant, no calia escoltar gaire. Després una estoneta, gairebé un minut, del Vendrell dels bons. Gran defensa de la coherència com a virtú política. Ni el Príncep maquiavèl·lic podia ser tant perillós. La coherència és el mínim que cal exigir (cosa que evidencia el baix nivell de la política). Mínim comú denominador, tant mínim que Hitler n'era tot un múltiple. No n'hi ha prou, és evident. I una altra estoneta que ha fet que la cosa valgués, malgré tout, la pena. És el fantàstic moment on els polítics escolten enlloc de parlar. Passen els talls de veu dels oients i els polítics esdevenen caricatura. Segurament és per manca de pràctica, però els polítics quan escolten riuen. Fins i tot al congrés dels diputats. L'adversari t'insulta i tu rius, amb raó, per suposat. I és que fa riure. Deia un oient que l'Estatut era intervencionista. Somriuen. Iceta assenyala Vendrell davant la còmplice mirada de Ridao, que també somriu. El càmera és un paio eficient i guia l'espectador directe cap al rostre del popular coherent. Per les proclames que segueixen es veu que l'espectador no és dels seus i Vendrell somriu alleujat. Somriuen, sempre somriuen. C'etait, je l'ai dit, un homme heureux; ceci dit, je ne lui envie pas ce bonheur. El somriure del catòlic segur de l'etern esdevenir. Caricatura de la democràcia és veure com és el polític qui disposa. Caricatura és veure com Rovira posa i Iceta disposa.

1 comentari:

Pedro ha dit...

Si Vendrell és coherent jo ahir vaig anar a can Zam a ballar la Chenoa.