5.4.06

L'aspirina i la condemna dels jubilats

L'aspirina ha sentenciat definitivament el cristianisme i, amb ell, la paciència per aguantar els patiments d'aquesta dissortada vida. L'aspirina ha matat Déu. Els jueus han inventat Déu i l'han matat a base d'aspirines, fina ironia. le paradis terrestre c'esta là ou je vis. I sense paciència; Carpe Diem. Deia Pascal Bruckner l'altre dia al CCCB que la bona vida ja no depèn del que dura sinó del que fem amb aquest temps que dura. El model de vida del Carpe Diem és, en contraposició a la ideal vida teorica-contemplativa grega, la vida de l'acció reduint així la vida a l'acte i, per tant, deixant fora de la vida propiament dita aquell que no fa; paradigma del qual és el jubilat. No ja només perquè no treballa per la societat de manera productiva (important no confondre el jubilat amb el paràsit) sinó perquè no actua gairebé en el sentit més bàsic del terme. No hi ha en el jubilat un nivell de vinculació entre el que es vol i es pot fer tant gran com en el jove, sent per tant el jove representant de l'autèntica vida.
.
.
La certesa houellebecquiana es fa evident quan veiem que les primeres crisis d'edat es produeixen cada cop més d'hora (fins al punt de poder dir, no sense cert orgull, d'estar superant la crisi dels 20 amb una elegància exemplar). Crisi dels 20, 30, 40, 50... Les crisis se succeeixen inevitablement fins la inevitable condemna eterna que representa la mort.
L'aspirina ha condemnat els jubilats. Ja no només en el sentit personal (el jubilat corre el risc de sentir-se més mort que viu) sinó que necessariament es veu poc considerat per les generacions anteriors a ell. La sempre exagerada inactivitat del jubilat no és l'únic problema que aquest té a la societat. El grec no respectava el vell per inactiu sinó per savi i si la inactivitat pot fer sentir al jubilat fora de la societat, la societat no el deixa al marge més que perquè creu que ja no té res a oferir. El vell ja no és savi, ara un jove pot saber (i en certa mesura en té la obligació) moltes més coses que el seu avi. Reconeixerem que la saviesa que ens pot oferir la tercera edat és molt vàlida, independent fins i tot de la suma de coneixements, perquè és un saber d'experiència, de la vida viscuda. No en tinc cap dubte, però en un model de vida basat en el Carpe Diem caigut i degenerat en buit hedonisme no ens podem permetre el luxe de valorar coses com l'experiència.
Davant el perill que una minoria es cregui legítima representant del conjunt de la societat, o es consideri model a seguir per la resta (i la joventut és i cada vegada serà més una part minoritaria de la societat) és certament satisfactori veure que les majories no es resignen a ocupar un lloc secundari en la comunitat.
Via L'estrany; dos articles que motiven aquesta satisfacció. Els comicis dels pensionistes (de Safont) i el manual de instrucciones para nuevos jubilados d'Antón Costas.

2 comentaris:

spencer ha dit...

Les crisis generacionals fan el planeta petit.
XD
Entre política i economia, l'oracle de Delfos recomana: u, vendres l'ànima per anar a estudiar nepalí al Tibet i esperar la pròxima reencarnació humana, o dos, fer-se mormó.
I als que no ens agradi cap de les dues sempre ens quedarà el barça per poder emborratxar-nos com un poeta que cobra per primer cop.
"L'adolescència és la platja de la vida."Josep Miralles

spencer ha dit...

I "l'experiència és la barca de la vida" "o és la història, la barca de l'experiència?" Gabriel Gale, un autodidacta sense actes