30.4.06

La "canofàgia" de Gutenberg

Si fos notícia que un nen s'ha aixecat al matí feliç i content, que ha sortit de casa amb l'esmorzar que li ha preparat la seva mare i que ha arribat a l'escola sense cap ensurt... voldria dir que vivim en un món "espantós". En canvi, que la major part de les notícies que presenten els diaris o que expliquen les televisions es refereixi a fets més o menys horripilants és senyal que el background en què tot això succeeix és més o menys acceptable.
.
Un paio optimista aquest Alsius. Diuen que a les facultats de periodisme és premisa bàsica allò de que no és notícia que un gos mossegui a un home, en canvi sí ho és que un home mossegui a un gos. Fa temps que vaig aprendre (i una merda) que la informació no és l'objectiu bàsic dels mitjans de com-se'ls-hagi-d'anomenar. Parlava Innerarity d'una funció metafísica del diari on per el mòdic preu d'un euro (diari) l'aparent caos en que viu el món es fa intel·ligible i no és estrany que, així considerada la funció dels medies, Hegel afirmés que la lectura diaria del diari és la oració matutina de l'home modern. Sent el diari qüestió religiosa és normal que ens plantegi problemàtiques de la mateixa (o de molt semblant) naturalesa que ens plantejava el fet religiós com és, crec que bàsicament, la metafísica a la Marchante; aquella que no és reflexió posterior a l'empíria sinó alternativa irreconciliable amb ella i, per tant, mancada de cap valor congniscitiu. Abans de posar ordre al món cal un cert coneixement, caòtic, inconsistent, aparentment incoherent, però una certa empíria és imprescindible per fonamentar qualsevol ordenació posterior. Renunciant a la finalitat informativa com a prioritaria, el diari, el media que sigui, fa un salt que converteix la seva en principi important missió en un exercici literari de molt limitat valor cognoscitiu; en llegenda. S'informa per tant que un home ha mossegat un gos. No és problemàtic si, en resposta a una de les bàsiques w de l'exercici periodísitc, se'ns informa que és a la nostra ciutat. Com que tenim costum de veure gent de la nostra ciutat, com que tenim experiència personal d'aquell background, no correm el risc d'errar el mètode científic. Tenim un contrapès que evita que, en un excés d'euforia metafísica, creguem que mossegar gossos és costum local. Més fotut esdevé l'assumpte quan se'ns parla d'una notícia d'Euskadi si no hem tingut el plaer de viatjar-hi mai. És normal que escoltant Fernando Savater arribem a creure que al País Basc et foten un tret al cap per parlar castellà. Contra més llunyà sigui l'home que mossega el gos i contra menys informació se'ns dongui dels gossos que mosseguen homes en aquell inòspit indret, més tendència tindrem a deixar de banda l'il·lustrat mètode científic per abraçar la fe en la canofàgia dels nostres veïns. No sabràs mai perquè somriu, deia el poeta. A más cómo menos por qué.
.