7.4.06

Instints bàsics. L'escèptic trempa

Escribo sobre los instintos básicos diu la puppé de 48 tacos, són los más poderosos respòn la psiquiàtra madura. I aquí hi tenim a Freud, el Freud malalt sexual i amb tendències psicòpates, però la pel·lícula és bàsicament aristotèlica. Comença la seva Metafísica amb aquestes paraules: "Todos los hombres por naturaleza desean saber. Señal de ello es el amor a las sensaciones. Éstas, en efecto, son amadas por sí mismas, incluso al margen de su utilidad y más que todas las demás, las sensaciones visuales". Sembla que hem d'acceptar el saber com a instint igualment bàsic que el sexe o la violència. El famós ànim d'intel·lecció aristotèlic és la base del film. Hi ha uns assasinats i la voluntat de conèixer el who i el why. I és davant la multiplicitat de whos, que comporta una igual quantitat de whys possibles on el problema esdevé tragèdia. Hi ha molts possibles motius per matar els morts i molts possibles sospitosos. El amor a las sensaciones. No parlava Aristòtil de masturbacions a 180 km/hora pels carrers de Londres. No h crec vaja. Són les sensacions les fonts dels fenòmens que permeten entendre, saber. I entre elles, i d'això el cinema n'és autèntic paradigma, les sensacions visuals. Aquest és el joc de l'espectador (deixant de banda l'interès que aquest pugui tenir en els plecs de la pell de la protagonista). El joc de triar l'assasí a partir d'un coneixement limitat, parcial, dels fenòmens. És metafísica aristotèlica al segle XXI. El segle XXI és important, perquè ja hem tingut un Kant i un Hume que han posat la raó més o menys dins els seus límits. Partint d'un fals apriori (perquè ja hi ha un coneixement anterior que també troba el seu orígen en l'experiència visual) la cosa és molt fàcil. Ja sabem el who i el why i ens podem entretenir en els formosos plecs que la protagonista i el seu cirurgià ténen a bé de mostrar al món. Per l'espectador per tant la cosa esdevé d'una exasperant sencillesa. L'explicació més sencilla torna a semblar l'encertada, fins i tot abans de pagar l'entrada. No és així per al pobre psiquiatra que, al no considerar l'aristotèlica intel·ligibilitat com un instint bàsic, es veu abocat al més radical dels escepticismes. El pobre deixeble de Freud no pot evitar acabar boig (o, un espectador escèptic no ho pot descartar, aparentment boig). Però fora de Kant només hi ha un lloc d'honor per l'escepticisme de Hume. Escepticisme que porta (o sembla que...) l'escèptic freudià a la desesperació psiquiàtrica.