19.4.06

Hold on world 'cause I'm not jumping off

Doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu. Ja molt abans de les democràtiques societats liberals els principals problemes eren de propietat. Fa 124 anys de la mort de Darwin, un dels grans advocats de la historia. Abans n'hi havien hagut d'altres; Copernic per exemple. Galileu. Però el paradigma de la problemàtica és Descartes. Perquè Descartes era home fins i tot en la seva cobardia. La cobardia que converteix Déu en legítim propietari de l'infinit desconegut. Perquè abans de dubtar, abans de fer trontollar tot el nostre ésser preferim la rendició. En alguna cosa hem de creure. I és més fàcil creure en Déu que en l'home. Torna a ser un probelma de propietari esclar. Hi ha un Newton que s'atreveix a parlar de la universalitat de la seva llei de la gravitació i afirmar un cobard hypotesis non fingo. És més cobard que honrat perquè, malgrat no aventurar hypotesis, cedeix a Déu la propietat de l'espai i el temps. L'espai i el temps. Què més es pot demanar si fora ja no hi ha res? Hypotesis non fingo, però no s'atreveix a dubtar de debò. I no es tracta només de l'espai i el temps, esclar. Hi ha per exemple el legítim propietari de la moral. No es tracta només que existeixi una moral sense Déu, és que la ètica no és propietat de Déu. Una ètica autèntica, una ètica que exigeix dubtar, que no es pot donar sense dubte. L'autèntic ètica no només aspira a respondre a l'imperatiu categòric kantià sinó que espera a ser a la vegada objecte de la mateixa moral. És gairebé gratuïta perquè, a diferència de la moral cristiana l'acció no depèn de la fe en una recompensa divina sinó que depèn de la fe en el propi home. No es fa estranya així la imatge dels homes en temps de guerra que fugint de les bombes s'amagen a les esglesies. És el mateix problema de la seguretat. Si no creiem en l'home, si donem a Déu allò que és del Cèsar, només queda la guerra santa. Després de l'11-S les vendes de còmics de superherois van augmentar notablement. No m'ho invento, no és retòrica estèril. En temps de guerra els homes deixen de creure en els homes. I hi ha aquí una autèntica problemàtica causa/efecte perquè m'atreviria a dir que aquí la guerra no és causa sinó efecte. Hi ha guerra perquè no creiem en l'home. Creiem en Déu però, a diferència de Déu i els escarbats, nosaltres no sobreviurem una catàstrofe nuclear. Qui no pot creure en l'home, qui no pot afrontar el vertigen de ser home, aquest corre als braços de Déu com l'infant a la recerca de l'escalfor materna. Però això és de cobards, de nens petits, de menors d'edat. El futur és dels valents i, espero, dels adults. And I'm not jumping off.


Around the sun. REM

Powered by Castpost

5 comentaris:

indisocial ha dit...

Un gran post, sí senyor.

Però hi ha un axioma que és resisteix a sedimentar en el meu caos interior. És el següent: "I és més fàcil creure en Déu que en l'home. Torna a ser un problema de propietari esclar."
Trobo, a priori, que són complexos de comparar, a no ser que extremi els conceptes, per una banda l'humà (com a vehicle de la història, per ex.) i per altra banda les creences (útils estructures de pensament)..
Quin és el criteri per considerar-les indisociades, autònomes???

Crec que és l'últim estrip d'una raó, tant malmesa en la història (sic) alhora que difícil
d'assolir i de diferenciar del sentit comú (de la majoria)..

Mlavix ha dit...

Personalment, la meva impressió d'aquest post és que és una buidada continua de pensaments tal com rajen; a més de presentar-se com un post multi-enllàç del propi blog. Com a desfogament em sembla bé, com a post reflexiu confeso que em sobrepassa. Sí que aposta per la providència òptima segons la frase final, però tot l'entrellat haig de dir que me'l perdo: ètica + Déu + home + propietat + advocats de la història + catàtrofe nuclear = Post-zip

Salut!

Korsakov ha dit...

Els advocats fa cinquanta anys eren un gremi respectat i admirat, Doncs, tenien la imprescindible tasca de mediar les persones amb les persones, tot cenyint-se a les lleis. Avui en dia, la seva imatge està força desacreditada, però tothom sap que són necessaris, que hi han de recòrrer quan hagin de passar pel jutjat. Per tant la feina d’advocacia mai s’acabarà, és tant necessari com els docents o els intèrprets. En el paradigma, ningú està per sobre ningú. I la fe, és un atribut a tenir en compte més dintre de la psicologia de les persones.
I tot i així, no em quadra el terme advocats de la història. Com tampoc el terme propietat -sentiment de pertinença- quan es parla de Déu i l’home.

Anònim ha dit...

Mlavix: prèn nota de la correcció en l'exposició d'en Korsakov.

Mlavix ha dit...

Ok anonimous, però continuo pensant el mateix. Espero que la meva opinió sigui vàlida tenint en compte l'ètica que ens fa humans. Total, una opinió constructiva al respecte pot ser bona per qualsevol. Tan pels lectors, com per Paraula d'Stone, com per primer de tot a mi. Com era això...: "el futur és dels valents".

Salut!