31.3.06

Servir a dos senyors (l'exemple de Don Álvaro)

Ahir vaig rebre una carta de l'Opus Dei. La primera sorpresa és que aquesta gentussa no només sap que existeixo (cosa que per si sola ja em posa els pèls de punta) sinó que coneixen el meu nom i la meva adreça, per la qual cosa crec que hauré de fer canviar el pany de la porta i posar matarates a l'ascensor que, ja se sap, els camins del senyor són inescrutables. Mama por. Què volen aquesta gent?
Segona sorpresa al comprovar que conservo la targeta de crèdit i que els meus comptes segueixen igual de buits que sempre (no hi ha novetats, vaja). Després de regirar la casa a la recerca de petits rossegadors de fastigosos bigotis em disposo a obrir el sobre. No fa tic-tac. Conté un "Boletín de la Oficina para las Causas de los Santos", número 32 (espero rebre els 31 exemplars que no m'han enviat). El número va dedicat a un paràsit que respòn al nom d'Álvaro del Portillo. Sembla que el volen fer Sant o alguna cosa d'aquestes i analfabets d'arreu del món envien cartes per donar suport fenomènic a aquesta metafísica trastocada que és la religió. Hi ha una vella ex-alcohòlica que deu el prefix ex a la intervenció de "don Álvaro", una dona que es presenta a una entrevista de feina i, gràcies a don Álvaro, és acceptada, una nena que després de 4 dies amb grip va començar, gràcies a don Álvaro, a millorar i la millor de totes; un paio de Kempen (Alemanya) que després de perdre les claus del cotxe va decidir recular pel mateix camí i que, oh glòria!, les va trobar! allà on havien caigut! gràcies a don Álvaro.
Don Álvaro va néixer el 1914 (un 11-M, macabres coincidències), era enginyer de camins i Doctor en filosofia i en dret canònic. El seu cos descansa a Roma. Un exemple a seguir, sens dubte, per tots aquells que ténen por de no trobar mai més les claus del cotxe. Un exemple, en definitiva, per veure que no es pot servir a dos senyors. Desde la "Crítica a la raó pura" la cosa està clara, tant clara que fins i tot gent tant cega com els pares de l'esglesia catòlica van saber veure incloent el llibre al Index Librorum Prohibitorum. Espero que algú tant important com aquest paio demanés el pertinent permís per obrir l'obra de Kant, no fem bromes que amb la santificació no s'hi juga. Però bé, ell com a mínim ha deixat constància de la seva tria, ho tenia clar. Entre servir l'home o Déu, va triar Déu. No es pot servir dos senyors perquè no es pot creure que algú capaç de perdre les claus d'un cotxe no pugui trobar-les ell tot sol.
Recordo un gran article de Joan Olivé que després de constatar el poder limitat dels Estats (crec que era amb l'excusa de la famosa OPA dels gasos) resava quelcom així com finalment l'empresa, finalment el ciutadà. No es pot estar al servei de l'empresa i el ciutadà al mateix temps. També ahir vaig veure un tros (cada cop em sembla més insuportable la política catalana) del debat a Ca la Terribas. El senyor Piqué és molt intel·ligent (ja va bé, així el vota menys feixista) i va constatar que allò era un debat partidista. I és que es feia evident que no es pot servir als interessos del partit i del ciutadà alhora. No es pot servir a dos senyors com a mínim sense correr el risc d'esdevenir esquizofrènic, és clar. Si, és cert, Don Álvaro és un exemple a seguir.

4 comentaris:

EVF ha dit...

Home, sent enginyer de camins el tema de servir a Poders Superiors allunyats del ciutadà (vegi's Déu o l'Estat en el seu defecte) ja li esqueia.
De tota manera, mentre que coincideixo amb tu en la no-distinció entre ciències i lletres que has tractat darrerament, mai no deixa de sorprendre'm que es pugui ser a la vegada científic i religiós. Ja sé que toco temes espinosos, però em costa de veure com es compatibilitza fe i raó. Espero que, com a enginyer, l'amic N'Álvaro no confiés que la Divina Providència li aguantés els ponts.

EVF ha dit...
Un administrador del bloc ha eliminat aquest comentari.
EVF ha dit...
Un administrador del bloc ha eliminat aquest comentari.
Joana ha dit...

No saps com m'has fet riure, si aquesta carta hagués arribat a casa, per mi... crec que hauría anat a urgències, de l'ensurt, és clar...
Quina barra tenen!.