21.3.06

Rony Brauman, sozein ta Innerarity

Com que això de la teorització sempre planteja el dubte respecte la seva correcta adequació amb la realitat està bé que de tant en tant un exemple serveixi per fonamentar les nostres afirmacions.
Explicava fa uns dies les tesis d'Innerarity segons les quals el principal objectiu dels "mass media" no és la trasmisió de la realitat sinó el donar una aparença d'ordre a aquesta realitat que es presenta com a caòtica. El principal problema que crec que comporta aquesta jerarquització dels valors dels mitjans de comunicació és que quan la realitat no s'ajusta a la determinada cosmovisió que volen transmetre no és aquesta la que canvia sinó que la realitat es modifica per trobar-hi el seu lloc.
I aquí apareix el famós Tsunami. Un Tsumani devastador, sens dubte ja que en això no hi havia divergència entre diaris progres i liberals (entre sectes, vaja). No és tant clara la necessitat i la dimensió de les ajudes o, com a mínim, no ho és per Rony Brauman. Explicava ahir que l'ajuda que es va enviar al lloc de la catastròfe no només va ser exagerada sinó en bona part innecessaria. El Tsunami no havia destrossat, per exemple, molts hospitals i deia Brauman que en una catàstrofe natural com aquesta els ferits són "pocs" (en comparació amb els morts) o que, com a mínim, no eren prous per desbordar els serveis a la zona. Es va exagerar, sigui com sigui, l'ajuda. Suposo que no cal aclarir-ho però no es pensi ningú que estic dient que es deixés els afectats a la seva sort o que miréssim cap a una altra banda. El problema d'exagerar l'ajuda és un altre que molt bé van saber veure els diaris progressistes en el seu dia. Era propaganda i no era gaire més que això. Ho van veure els progres dic, però ho van veure, com tot i sempre, a mitges. És el seu cosmos; Bush és dolent, la societat americana i el liberalisme en general són el gen egoïsta del nostre món, caca. Bush ajudava els afectats per augmentar el seu pes polític a la zona, vaig llegir dies després (els justos per deixar passar el respectuós dol). Ho van veure a mitges perquè ni Bush era l'únic que ho feia ni aquest era el seu únic objectiu. Tots els governs (Bono el demagog el primer) es van afanyar a enviar avions carregats d'ajuda amb les pertinents banderetes (que, com tots sabem, només molesten als qui no estiment el país en qüestió). Era un pacte digne de la ONU. Menjar per estatus. Una capsa de galetes a canvi de convertir-nos en els bons de la pel·lícula. 0,7%, condonació del deute... És la eterna dialèctica nosaltres/els bàrbars que tant bé van saber transmetre els grecs i posteriorment els missioners (la naturalesa de la missió no és motiu de comentari en aquest post) cristians. És l'eterna recerca de la seguretat en un mateix, és, suposo, qüestió de supervivència, trobar una missió que doni sentit a la vida. Davant l'eterna crisi de valors que viu occident no podem renunciar a la única cosa que ens fa importants; posar ordre, transformar el caos en cosmos...
Sempre m'he preguntat que se'n fa dels excedents de producció, d'allò que no té lloc al mercat, d'allò que la gent no compra perquè no en té necessitat. Un servidor, crític amb la metafísica barata (d'euro diari) i admirador de la honestedat que exigeix el mètode científic; hypothesis non fingo.

7 comentaris:

pelblocgros ha dit...

Molt interessant.
Pots desenvolupar la discussió sobre l'ajut (al tercer món) en termes generals? Si "no fem res" som uns insolidaris i uns explotadors -perquè de fet sí que fem res, expoliant matèries primeres i mà d'obra barata. Però quan "fem alguna cosa" sempre hi ha motius ocults ni que siguin la recerca de la seguretat en un mateix...

ferrancab ha dit...

Abans de tot una recomanació literaria: "Okupes a l'Àfrica" de Lluis Mallart.
L'autor defensa la tesi que els africans no són imbècils (cosa que no sempre semblem tenir clar els occidentals -europeus i americans del nord- respecte la resta del món) i que, per tant, saben el que necessiten per viure millor.
Una anècdota: es regala un ordinador a un país africà perquè pugui estar "obert al món". L'agafa el tècnic sobre el terreny i es pregunta: "això on ho endollem?".
Crec que l'únic que s'ha de fer és aplicar aquesta idea a nivell general, ajudar en el que sigui i no descarregar el nostre sentiment de culpa històrica (justificat, d'altra banda) sobre els països del tercer món.

ferrancab ha dit...

Perdó, un afegit.
Aquesta idea de que els africans (i no només els africans, quedi clar) no són idiotes, imbècils, estúpids, etc. és la que també defensa Sala i Martín desde la seva fundació Umbele (futur) que treballa amb missioners (no tots es dediquen a salvar ànimes) a la zona que coneixen les necessitats dels habitants.

pelblocgros ha dit...

Ja l'he llegit! I també el "Sóc fill dels Evuzok" del mateix autor, on explica la seva història personal a l'Àfrica.
Però no sé com s'aplica aquesta idea. Ells no són burros, i saben què els convé millor que nosaltres, d'acord. Però com poden aconseguir-ho, això que saben que els convé? Tenen allà instal.lades les multinacionals capitalistes, les ONG "salvadores", les missions dels Mallarts i d'altres no tan lúcids, i uns governs que sovint són titelles de "potències" exteriors. Llavors, què?

ferrancab ha dit...

No vull dir que ho hagin d'aconseguir ells tot sols sinó que hem de ajudar-los en allò que ells demanen; sense paternalismes ni salvacions d'ànima. No cal que els massai es tornin demòcrates tampoc.
En definitiva crec que la qüestió passa per creure'ns que els del tercer món són "majors d'edat" i deixar de donar-los lliçons com si els occidentals fóssim la culminació de la evolució humana i únics representants de la civilització.

pelblocgros ha dit...

D'acord, molt ben explicat. Però hi ha una cosa que segueixo sense veure clara: allò que ells demanen, sí, però qui d'ells? Qui és el seu portaveu? Els governs?
Hi ha un problema, que no recordo si el Mallart en parla però que la gent desplaçada d'ONGs ho explica:
Si envies ajuts de forma puntual no serveix de gran cosa. Si els envies de manera sistemàtica, permanent, això facilita un mòdus vivendi a un grup de gent. I de retruc, una dependència d'aquests ajuts, i segons com un acomodament, un no fer res per què les coses canviïn, ja que mentre segueixin igual seguiran rebent l'ajut. Ja sé que això sona molt com una crítica ultraliberal, massa per un esquerranós com jo, però és un fenomen que es dóna.
En fi, segueixo veient més incògnites que solucions, però t'agraeixo l'explicació.

ferrancab ha dit...

No sé si molt ben explicat, la veritat, però és que la cosa és molt complicada, és clar. Qui és el seu portaveu? Difícil qüestió, perquè a la majoria de països els governs no serveixen com a portaveus. Crec que per això és important la feina que facin les ONG sobre el terreny de tal manera que, de fet, el portaveu sigui el mateix ciutadà.
No és fàcil trobar la justa mesura que converteixi les ajudes en ajudes al desenvolupament i no en simple caritat i tampoc sóc jo qui per guiar a ningú cap a aquesta mesura, però crec que la gent que hi ha sobre les zones afectades ho té força més clar que els nostres governs.
Jo també hi veig moltes incògnites perquè la pràctica sempre és més difícil que la teoria, però cal com a mínim una reflexió seriosa sobre el tema.