20.3.06

Postnacionalista

El que se declara anti-Pedro no hace, traduciendo su actitud a lenguaje positivo, más que declararse partidario de un mundo dónde Pedro no exista. Pero esto esto es precisamente lo que acontecía al mundo cuando aún no habia nacido Pedro. El antipedrista, en vez de colocarse después de Pedro, se coloca antes y retrotrae toda la película a la situación pasada, al cabo de la cual está inexorablemente la reaparición de Pedro. Les pasa, pues, a todos estos anti, lo que, según la leyenda a Confucio. El cual nació, naturalmente, después que su padre; pero, ¡diablo!, nació ya con ochenta años, mientras su progenitor no tenía mas que treinta. Todo anti no es más que un simple y hueco no.
Sería todo muy fácil si con un no mondo y lirondo aniquilásemos el pasado. Pero el pasado es por esencia revenant. Si se le echa, vuelve, vuelve irremediablemente. Por eso su auténtica separación es no echarlo. Contar con él. Comportarse en vista de él para sortearlo, para evitarlo. En suma, vivir a "la altura de los tiempos", con hiperestésica conciencia de la coyuntura histórica.
.
José Ortega y Gasset "La rebelión de las masas"
(un llibre que cal llegir)
.
Crec que uns quants ciutadans de Catalunya (els noms són molt perillosos i es fa difícil acceptar que un partit s'atribueixi la representació de tots els ciutadans de Catalunya, sobretot abans d'haver-se sotmès mai al judici de les urnes) ténen raó; el nacionalisme, com les religions, s'ha de superar i aquesta superació ha de ser definitiva. No només hem de superar els nacionalismes i les religions sinó que ho hem de fer de la mateixa manera; amb la independència. No és simple joc de paraules, no es pensi el lector. Quan es parla de nacionalisme no es pot parlar de res més que d'un nacionalisme a la kennediense; un nacionalisme d'entregar el ciutadà a l'absolut nacional, el nacionalisme del no preguntis què pot fer el país per tu sinó el que tu pots fer per el país. No compartirem desde aquí diagnòstic amb els doctors Ciutadans de Catalunya; aquest nacionalisme és inexistent a Catalunya o, com a mínim, al seu Parlament.
Sens dubte no representen aquests ciutadans la superació del nacionalisme sinó un simple antinacionalisme. Un antinacionalisme que nega el dèficit fiscal a la molt espanyola manera, a la torera, no és una superació del nacionalisme; és simplement entrega del ciutadà a la maragalliana "nació gran". Si, és entrega del ciutadà a la nació. Quan el ciutadà és un intel·lectual i la seva entrega és entrega de la propia honestedat el problema és perillós. Potser és el que el mateix Ortega anomena "la masificació de les minories selectes".
El pasado es "revanant". És llàstima que no ho hagin entès els antinacionalistes espanyols. No és per donar-los munició, és simplement perquè crec que hi ha d'haver una lluita que compartim. Lluita orteguiana contra la massificació, lluita contra el súbdit feliç, que no és, en definitiva, més que lluita en favor del valor de la ciutadania, en favor de la democracia. No ho van entendre a la transició. No és només que hi haguéssin feixistes com Fraga al baptisme democràtic, és que els demés no van saber ser més que antifeixistes. Un demòcrata no pot ser només un antifeixista, ha de ser per força un postfeixista; el pasado es "revenant". I no només revenant, cosa que justifica la voluntat d'alguns suposats demòcrates per no convertir-se en postfeixistes (que lleig que sóna, però espero que quedi clar), sinó que el passat ho és tot. No és tampoc un simple joc de paraules. El futur no és, només esperem que sigui; el futur no és, serà. I el present no és més que simple error matemàtic. No hi ha mesura prou concreta per el present. 1 segon és el temps que separa present i passat? 0,5 segons? 0,0005 segons? El present com a límit matemàtic? És igual. El present és joc metafísic, frontera entre el ser i el no ser. Tot és passat. I si el futur és concebible només ho és com a superació del passat, com a acomulació, com a suma de moments. Moments que fan la història; inclouen el feixisme, inclouen alguna cosa semblant a una democràcia... Sigui com sigui; no és que poguem tornar a un moment anterior al nacionalisme (dit sigui de passada, de nacionalismes només n'hi ha dos a l'Estat; ETA i els franquistes) simplement és que el passat inmediat (aquell més proper a la noció de present) reclama constantment el seu lloc. No és possible l'antinacionalisme. Hem de ser postnacionalistes i aquesta és la única lluita compartida dels demòcrates. Comportarse en vista de él para sortearlo, para evitarlo. En suma, vivir "a la altura de los tiempos", con hiperestésica conciencia de la coyuntura histórica.
Viure a l'alçada dels temps... Per fi els ciutadans? Perquè jo també sóc un ciutadà de Catalunya. I no és estrany dubtar entre la mínuscula i la majúscula perquè ciutadà no és, en realitat, un nom comú.

4 comentaris:

Pedro ha dit...

Perquè vegis el cacao que tenen els ciudadanos:
http://jnc.org/noticiaampliada.php?id_noticia=570

La Rosa de Sang ha dit...

"Y es indudable que la división más radical que cabe hacer de la humanidad es ésta, en dos clases de criaturas: las que se exigen mucho y acumulan sobre sí mismas dificultades y deberes, y las que no se exigen nada especial, sino que para ellas vivir es ser en cada instante lo que ya son, sin esfuerzo de perfección sobre sí mismas, boyas que van a la deriva." La rebelión de las masas.

Doncs sobre el nacionalisme, o tens clar el que vols i ho persegueixes o te la claven. L'únic postnacionalisme possible és el del nacionalisme que assoleix l'objectiu, la resta és el que tenim ara, un mar de "boyas" conformistes i gens autoexigents. Això sí, que utilitzen el nacionalisme per legitimar dos discursos, un el de l'antinacionalisme i l'altre el del greuge permanent. I de fet fins ara no els ha anat pas malament.

Pedra Filosofant ha dit...

Després d'una terrible aventura patida aquesta tarda amb la RENFE (i van¡) per poguer arribar a la feina, ara sí que no me'n queda cap de dubte sobre el tema del dèficit fiscal. Això, o creuré que l'Arcadi & The Coconuts van a pencar amb xòfer... :(

Albert de la Hoz ha dit...

Encara no sé si el nacionalisme català és la ideologia que em convé, el que sí sé és que la que em fa mal és el nacionalisme espanyol, que ho domina tot, com un gas, que se't fica dins al cervell i a la butxaca. Hi ha uns ciutadans rucs que aquest gas no el senten perquè s'han pinçat el nas i veuen el nacionalisme català que ho fa tot amb alta-veu i a tot li diu "nacional", mentre que l'espanyol, com sempre, no se le nota el cuidado.