1.3.06

Osmosi inversa

Si una gràcia tenia la democràcia és que teoricament assegurava que els dirigents centréssin el seu interès en aquells problemes que interessaven als ciutadans. Per aquella cosmologia liberal els polítics s'havien de guanyar els vots solucionant o proposant solucions als problemes que el poble planteja, aquella fantàstica llei de la oferta i la demanda que per alguns sembla ser la solució universal de tot conflicte de naturalesa humana. Però de la mateixa manera que la llei de la oferta i la demanda no sembla tant ideal quan veiem com no és tant la demanda la que regula la oferta sinó la oferta la que determina la demanda, amb els esquizofrènics resultats que ja coneixem els que gaudim d'aquesta fantàstica cultura del prêt à porter, de la mateixa manera deiem, és el ciutadà el que es fa al polític i no el polític qui es fa al ciutadà, amb conseqüències igualment esquizofrèniques per al pobre client de la roda electoral. Si la democracia havia de posar solució a la terrible divisió entre ètica i política, fent entrar en la política aquells per qui la ètica era garantia de supervivència, sembla que el procés no només ha posat fi a la divisió sinó que ha aconseguit, amb un enginy digne de Goebbels però deixant fer a la totpoderosa llei de la oferta i la demanda, la legitimació de la raó d'Estat i la realpolitik més salvatge per part del ciutadà. Ja no només el governant no es preocupa dels problemes del ciutadà, sinó que el propi ciutadà sembla desconeixer-los preocupant-se pels problemes del polític. El procés osmòtic segons el qual es buscava una igualtat de densitat entre els problemes del ciutadà i el governant a través de la delegació de certes tasques sembla haver-se invertit de tal manera que, si en un principi la democracia planteja teoricament el camí cap a l'equilibri social, augmenta el desequilibri convertint el ciutadà en allò que molt encertadament anomena el catedràtic Terricabras el "súbdit feliç". Ara, per primera vegada, es donen les condicions de possibilitat per l'existència del súbdit feliç, el ciutadà que pot viure al marge dels afers de la "polis" sense que això el privi del gaudi dels seus fruits; aquell que, entre Gómez Pin i Proust, defineixen com a Madam Verdurin en sabatilles. Súbid feliç en el desequilibri.
.
Podem veure a l'esquema com el problema del desequilibri osmòtic és que quan l'aigua atrevessa la membrana permeable en direcció a l'element més dens per equilibrar solucions podria acabar vessant. Fotut quan això passa en un laboratri contra la voluntat del biòleg, però més fotut és quan passa en una societat perquè el que vessa no és altra cosa que la convivència, la bona convivència que era, precisament, la fita a la que aspirava tot sistema democràtic.

2 comentaris:

Alba ha dit...

Veig que ja comences a acostumar-te als gràfics en italià..! Aix aix..
Bon post, com sempre!
Una abraçada i disfruta d'aquests glory days!!

Míriam ha dit...

En llegir el títol del post i veure que hi havia un comentari de seguida he sabut de qui era! No cal dir que obrir la finestra i llegir l'"aix aix" m'ha acabat de confirmar les meves sospites (a més a més també diu Alba però no era una pista tan clara!).
També vull remarcar que m'agrada que tingueu en Bruce ben present i que us adoneu que hi ha una frase seva per cada situació!
Així doncs, Alba a veure si per una vegada no em deixes sense regal el dia que toca... i Caballero et dic el mateix que l'Alba. Però recorda que:
"and the poets down here
don't write nothing at all
they just stand back and let it all be"
Espero que no passi el mateix!