27.3.06

La dignitat no està en joc i la "paradoxa etarra"

Sembla que la cosa d'Eta (és nom propi?) va de veres. Ahir sortia un tarotista al 30 minuts (ho sento, sóc fatal pels noms) entre enfadat i preocupat que deia que a partir d'ara hi hauria una igualació i que després de la llista dels assasinats per Eta hi hauria els noms dels morts terroristes. Eso lo puedo vaticinar, deia l'home. Vaticinar: pronosticar, adivinar, profetizar. Un fantàstic argument d'autoritat on no recordo el nom de l'autoritat. Realment absurd per tant perquè si ja de per sí un argument d'autoritat és poc sòlid com a argument, quan l'autoritat no és ni reconeguda com a tal la cosa esdevé d'una absurditat preocupant. Però escoltant-lo he de dir que vaig desitjar que tingués raó. No parlo de les llistes, per suposat, perquè el cert és que no va dir qui les faria ni què s'hi llistaria ni quina gràcia, en definitiva tindrien les llistes. Parlo de la igualació, d'una igualació que no ha deixat d'existir mai, a no ser que els animalistes s'hagin passat de frenada, però que en mig d'un conflicte armat sempre és difícil de reivindicar. De fet era la feina que havia de fer Fernando Savater i els seus múltiples seguidors (demagògies estranyes a banda). Aquesta igualtat és important de tenir en compte perquè és el que dóna valor a la societat, a qualsevol societat. Hi ha una igualtat que és a la vegada orígen de la diferència que converteix a uns en assasins i els altres en víctimes innocents (no caldria remarcar innocents, però per si de cas algú pensa que hi ha víctimes culpables ho faig). És la dignitat el que s'ha de reclamar, però no per recuperar-la o per implantar-la de nou, sinó per prendre consciència de que no ha deixat de ser mai el fonament de tota ètica que es pugui reconèixer com a tal. La dignitat és la base sobre la que es pot construir la diferència entre assasí i assasinat. Dignitat que dóna valor a la igualtat de drets i deures que mai han deixat de tenir, de fet, tots els ciutadans bascos. És per això que jo no em manifesto per dignitat. És precisament per això que uns morien i altres anaven a la presó. Tornem a les llistes del profeta televisiu. Vaticina una igualació. L'autèntic problema de tot el conflicte (l'ús que els terroristes fan del terme em té fascinat) és creure que aquesta igualació ha d'arribar. No és la dignitat el que està en joc. El que està en joc és la pau. Una pau que, a diferència de la dignitat, s'ha de negociar, of course. La dignitat, la igualtat que mai han aconseguit destruir els terroristes, és precisament la principal condició de possibilitat del procés de pau. I parlar, allò que de tant maco acaba sonant cursi però que no deixa de ser la constatació de que el més important ja ho va fer Kant i que ara tot és molt més fàcil, massa fàcil com per no fer-ho. No es parla amb un gos (deixem en aquests debats seriosos als animalistes de banda) però si amb un assasí, cosa que posa de manifest l'acceptació de la igualtat en dignitat humana que existeix entre víctima i botxí. I el negoci. El negoci que espanta i que hauria d'haver estat impossible. Una democràcia ho hauria de tenir això. Una democràcia no hauria de tenir res per oferir als terroristes més que la presó. Però la democràcia espanyola se les empesca totes. Com que es van tancar diaris, ara es poden obrir. Com que la democràcia no només castigava als presos sinó que també castigava les seves families i amics, ara els poden acostar a casa. Com que es va il·legalitzar un partit polític ara es pot tornar a legalitzar. La paradoxa etarra, diria jo. Eta pot fer forta la democràcia espanyola recuperant drets que mai haurien d'haver deixat d'estar en mans del ciutadà. No és una democràcia madura la que venç el terrorisme, és una democràcia que s'havia negat a ella mateixa, una democràcia que tenia por dels seus ciutadans, una democràcia rendida. La paradoxa és precisament que una democràcia sigui més forta quan més rendida està. Paradoxa que potser no és el moment de discutir, però que em fa dubtar del valor de la força en una democràcia. Algú va dir que "el diable sempre és més fort que Déu, perquè Déu ha de respectar algunes coses". I algú que es deia Nietzsche va dir que todo el que ha construido alguna vez un "cielo nuevo" ha encontrado el poder para ello solamente en su propio infierno... És cert que aquesta democràcia no és l'infern, però està molt lluny de ser el "cel nou" que hauriem de desitjar i el més greu és que sigui el terrorisme... el més greu és la paradoxa etarra.