30.3.06

Intrusisme?

Marta Pessarodona escriu a la secció diàleg un interessant article (que no bo, interessant a seques) on parla d'una polèmica de la que jo, lector intermitent del diari Avui, no en sabia res. L'escriptora agraeix a la consellera Tura que, a l'inici de la seva rèplica escrigui: "lamento irrompre a les planes de Diàleg, més abocades a argumentar que no pas a acollir articles de rèplica". No podem negar que la consellera dóna exemple de correcció política quan comença, amb tota la modèstia del món, demanant perdó per aquest intrusisme. Ella és consellera, no escriptora, ergo escriure és intrusisme. Carod no és tant honest. Ell ho toca tot (i ja ens entenem) i a la plana anterior reforçava, amb un exemple de la seva vida quotidiana ja per tots conegut (ha estat malaltó, reiet de la casa), el seu rol de víctima, ja no només de la política catalana i espanyola sinó fins i tot de la pròpia salud. Allò de la corona d'espines no era una broma de mal gust; Carod és el més jueu dels jueus. Parlavem d'intromisió. Pessarodona ens demostra, fins i tot sense voler-ho, el perquè de la seva por a la intromisió. Mossos d'esquadra (ara popularment dits, i penso que se n'han de sentir honorats, "gossos de Tura"). Queda clar. Pessarodona deu haver llegit La recherche modo Sostres i ha trobat, ella tota sola, el perquè del seu ofici. Ella és escriptora com a culminació de la humana condició. Gossos de Tura perquè, de fet, els gossos no escriuen (és important de tenir en compte perquè sinó no s'entén res). Les pàgines de Diàleg, més abocades a argumentar que no pas a acollir articles de rèplica. (recordem que un tal Graupera escriu en aquesta secció, atenció). Fina ironia socràtica la de la pastora Tura, com si l'argumentació fós exercici individual! (malgrat ho pugui semblar en aquest article que no deixa de ser un clar exercici d'onanisme professional). Aquest gremi tant poc gremial, diu Pessarrodona. Escriure és una professió com una altra, deu pensar l'escriptora i, per tant, zapatero a tus zapatos i Tura als teus gossos. N'hi ha, pocs, que viuen d'escriure, però això no converteix l'escriptura en exercici exclusiu d'uns quants. És més, l'escriptura és la base del sistema educatiu (si és que hi ha base en una cosa tant mal feta) i ho és per alguna cosa. Fins i tot una consellera ha de saber escriure i ha de poder escriure sense que es pugui qualificar el seu acte d'intrusisme. Sóc fastigosament de lletres i agraeix que Carmina Virgilia la faci oblidar allò de les dues cultures irreconciliables. No sé si oblida que són dues cultures o que són irreconciliables. Si ens hem de posar radicals, que de tant en tant ja m'agrada, fins i tot diria que ser escriptor és no ser res. No hi ha ofici d'escriptor i per tant no hi pot haver gremi d'escriptor. Seria (o hauria de ser, més ben dit) tant absurd com crear un gremi d'éssers humans. S'imaginen Palol o jo mateixa un dia donant ordres a la policia municipal. Certament, això d'escriure no és cosa d'un dia, senyora Pessarodona. Més val no imaginar-ho.

2 comentaris:

Pedro ha dit...

Això et pass per no comprar l'únic diari bo d'aquest país.
CiU és patrimoni del país com el Psoe és patrimoni d'un altr país.

Albert de la Hoz ha dit...

M'ha agradat molt aquesta entrada teva. Els del ram tenen un sentit corporatiu molt fi, volen que els llegim, però que no escribim. Tots no podem estar a primera fila.