12.3.06

El país no et donarà les gràcies

.
S'ha suicidat el porter de waterpolo Jesús Rollán, un de tants grans esportistes que no coneixia abans de mort. És un cas que posa de manifest els perills alienatoris que comporta l'excessiva vinculació entre feina i vida; vés per on Marx no era tant idiota com ens el volen vendre. És realment fotut això de sentir dir a algú que la seva vida és un esport, un ofici amb data de caducitat tant curta i encara més quan es demostra que ho deia de debò, fins les últimes i necessariament tràgiques conseqüències.
Un company i amic seu feia unes declaracions on deia que és una llàstima que un home que ho ha donat tot per el país pugui arribar a sentir-se tant desesperadament sol com per treure's la vida. És sens dubte una tragèdia, però és una tragèdia que no podem reduir al món dels esportistes. És tràgic però no podem esperar que el país ens agraeixi res. Ens poden donar una Creu de Sant Jordi però Boadella no sempre desafina i els premis no són del país sinó del govern. Desde l'Estat sóc jo ningú parla en nom de l'Estat. Ni tansols en democràcia podem afirmar sense prendre evidència d'atreviment excessiu que el president ens representi a tots. Amb la mort de l'Estat unipersonal ha mort l'Estat que pot recompensar els seus Grands hommes. És la llei bàsica del liberalisme; cadascú per si mateix, cadascú com a Selfish gen dins el cos social i tot per major glòria de tots. Ho creguem o no, ho considerem positiu o no, la cosa funciona així. No podem esperar que ningú ens reconegui la nostra feina perquè de fet no deixem de treballar mai per nosaltres mateixos. Consideracions sobre l'existència de l'altruisme a banda, la càrrega de la consciència cristiana converteixen tot acte en obligació moral de tal manera que, malgrat acceptem la possibilitat dels actes altruistes aquests no deixen de repercutir en nosaltres mateixos. En qualsevol acte humà tant l'objecte com el subjecte en són en certa mesura beneficiats.
En definitiva, és una cosa que hem d'assumir; el país no ens donarà les gràcies, simplement perquè no està autoritzat per fer-ho i, encara diría més, perquè no hi ha heroïcitat possible que ens en faci mereixedors.

19 comentaris:

La Rosa de Sang ha dit...

Però de què ens hauria de donar les gràcies el país? Un treballa i li paguen, més o menys, i si no li agrada canvia de feina. Un escriptor no escriu pel país, ni un director de teatre dirigeix pel país, ni un pintor pinta pel país, ho fan perquè els agrada o per satisfer fins i tot la seva pròpia vanitat. El porter de waterpolo potser se sentia espanyol, no ho sé, però no estava a la porteria pel país, sinó perquè era bo i un entrenador el va cridar. La veritat és que no he entès mai això de que el país ens hagi d'agrair coses. Potser aquest és un punt de vista molt materialista, però arribo a pensar que fins i tot l'altruïsme és pur egoïsme, és l'egoïsme de sentir-se bé amb la pròpia consciència, o no?

Oriol ha dit...

Si hi ha un pas qualitatiu real endavant en la consciència m’és igual si li dius egoisme o altruisme. Celebro el gest del porter de waterpolo, fins em vaga imaginar-lo com una persona complicada i apuntant a brillant amb una personalitat de temporades / segons com li anaven les coses.. Tirar-se d’un quart pis és voler-se matar? Ser porter de waterpolo és una feina completa? Devia ser una persona profunda? Devia tenir gaires persones que el motivessin a matar-se? I a viure? Espero que no es tirés de cara.. que el funeral és encara més tenebrós... Els que es suïciden on van? A l’infern? Crec que és un conte, no més.

marta ha dit...

Se'm fa difícil creure que algú es pugui suicidar perquè el país pel qual ha lluitat no li ret "homenatge" continu. Se'm fa difícil creure que algú esperi res d'una entitat tan gran, tan impalpable i tan decebedora com és un "país".

Se'm fa més fàcil creure que no ha sabut omplir el buit que li ha deixat allò que el feia sentir més o menys ple.

Albert de la Hoz ha dit...

Estic d'acord amb la referència a Marx i amb això que un treballa i li paguen i si ens posem romàntics encara podríem dir allò de Kennedy no miris que fa el país per tu, sinó què pots fer tu pel país. Tanmateix amics, quan abans donaven la Medalla al Mérito del Trabajo em posava tan nerviós com ara amb la Creu de Sant Jordi. El país, el món o el que volgueu hi ha milions de persones que treballen un munt d'hores, segur que la majoria fan la feina ben feta, siguin serrallers o segadors, i obtenen el just per la supervivència. Quan es moren només són recordats pels beneficiaris del seu esforç i no es tirarà cap salva pel "treballador anònim", en són massa. Mentre els esportistes, futbolistes, etc. s'han acostumat per obtenir massa. La llei de l'oferta i demanda fa això, però quina mena de llei és aquesta?

Anònim ha dit...

Segons he pogut llegir, i en boca de veus properes al Jesús, no havia pogut superar el buït que li va deixar la pràctica de l'esport d'èlit després de la seva retirada.
A més, es va acabar separant de la seva dona, i últimament tenia problemes fins i tot per veure a la seva filla.
Què fàcil és fer esment d'un suïcidi quan ni tan sols ens és proper i quan no en sabem ni mitja de què li passava pel cap a en Jesús abans de llençar-se des del balcó!.
S'ha de ser valent, molt valent per engegar-ho tot així, pim-pam, i llestos. O és que potser la patacada de l'èxit (l'absència de) va ser més forta i criminal que la que li va provocar el suïcidi?.
Un altre dia en parlem de les depressions i de la soletat.
Ens hem acostumat a saber-ho (quasi bé) tot, i en sabem ben poc de les malalties de l'esperit humà.
Ens hem acostumat a anar arreu com a sardines dins d'una llauna (colze contra colze), i potser ni la persona que més ens estima es fa una minça idea del que ens cal per apaivagar dolors i solituds. Jesús, no vaig tindre el plaer de coneixer-te, però si et serveix d'algo (potser massa tard) t'entenc i et comprenc.
El que aquí s'està dient sobre el "treballador" anònim del país, ho faig extensiu a tanta i tanta gent que està feta pols per aquest mónsdedéu, que van en un continu i desbocat coll avall, i que resten abandonats en un racó social.
Poca filosofia ens cal quan se t'acaben les raons!.
Qui és el que dona les empentes, i qui és el millor venedor de cordes per a escanyar-se?

Delfí ha dit...

Els generals romans triomfants, en tornar a Roma a desfilar per asaborir les mels de la glòria diuen anaven acompanyats al carro per un esclau que els hi deia a cau d'orella, durant la desfilada, "no oblidis que ets un home, no oblidis que ets una home,...)

gabriel ha dit...

sr, anònim la seva carrera per bastir l'art de la demagogia em fa esgarrifar.

Anònim ha dit...

Gabriel: en lloc de dir el què et sembla que diuen els demés, almenys tingues la delicadesa d'exposar amb més elegància i rigor les teves raons i arguments. Titllar a l'altri de demàgog, i prou, és un recurs massa buit i fàcil per a algú de la teva categoria humana. Vinga, va, llençat balcó avall, home!

Anònim ha dit...

Al contrari que vos, sembla, no jutjo ni principalment ni només per les meves pors.

Les guardo per dramatitzar a les poesies, per ser més àgil caçant' o com a últim recurs per tal de lligar amb desesperadament amb la parella..

I vos, a qui encoratja a suicidar-se? Al seu alter-ego? :S

Freud diria que és una projecció de la seva insatisfacció sexual la que alimenta la pulsió destructiva. Que en el seu cas, refrenada per l'amor pròpi de l'autoconservació el converteix en un reiterant imbècil que es nega a assimilar les bones energies constructives, tot contrariat, per una barreja de frustacions i cinisme, que al no ser capaç de collir i oxigenar tu sol, et dediques a actuar selecta o barroerament com a perfid manipulador, prou covard per no afrontar amb nom o valors comuns els pròpis problemes..

És molt diferent, fer vida pròpia a vampiritzar altres vides..

Sr, anònim, no sé qui és.. però li donc el consell desinteressat que folli o cuini, homes, dones o el que li vingui de gust..

Gabriel XD ha dit...

l'anònim no sóc jo!
Jo no sóc l'anònim.
Vaja, l'últim si..
i busco parella.

Anònim ha dit...

..si el ferran pot tenir publicitat. Els lectors tenim dret a donar fins mercantils als nostres comentaris??

ferrancab ha dit...

Jo tinc publicitat?
Fins ara no m'hi he ficat perquè la veritat és que no entenc de què va tot això entre l'anònim i en Gabriel, però no entenc de quins fins mercantils parles.

Anònim ha dit...

Gabriel, anònim, i qui coi vulguis ser: "Llençar-se balcò avall" (malpensat!) tan sols era una invitació a que ens en diguéssis la teva, no al suïcidi!. I relacionar-ho tot amb "follar", nano, em sembla que potser sí que cauràs pel balcó, però de lo coix que vas, bonhome!.
(Espero en candeletes les teves lliçons sobre follar, sobre soletat, i sobre els motius que deprimeixen la ment humana fins al llindar de l'avenc).

Anònim ha dit...

"Hacer ver a alguien que està equivocado no es lo mismo que estar en posesión de la verdad" (Locke).

Gabriel ha dit...

He fet només dos comentaris anònims. L'anterior i el posterior en els que dic que no sóc l’anònim, sóc conscient que l’anunci brilla per la falta de serietat, -disculpa ferran- alhora que buscava un to simpàticament innocu, fins festiu, per intentar desencarrilar el ferro i mala sang que entenc produeixen els comentaris del personatge anònim.

En quant a l'apunt de la teoria psicoanàlitica i la crítica a l'estil demagòg del primer anònim, són repostes crítiques i amb algun punt d'irònia, conseqüència de l'enfat de les malinterpretacions promogudes per l'anònim.

Personalment sr, anònim, jo no en sé, ni vull saber-ne, ni em diverteix saber que algú ha interpretat els tema del suïcidi amb tal indolència o brutalitat. Però suposo que per això, escrius sense nom, i els teus insults són tant mancats de bons principis.


Jo em dic Oriol i el meu nic és Gabriel, no tinc blog, però quan en tingui ja li faré arribar l’adreça. Pel que fa al tema del suïcidi, dons em deixa fred, i llegir-ne una apologia cínica, d’algun cafre amb instints destructius descontrolats, d’aquells que fereixen a les persones properes, i no només no accepten els errors sinó que atempten convertir en filosofia el fastigós orgull d’emmerdar les persones o blogs dels altres, usant estils populars amb finals esgarrifosos, com el del primer anònim, em provoca nàusees. I és que em sembla que els únics motius són els que intenta criticar ell mateix, la indiferència del món, les seves pors i sentir-se fora de lloc, la incomprensió, la seva manca d’altruïsme, i la impossibilitat d’arreglar alguns errors, l’embriaguesa del desconfiat..

(AAire)

Sr, anònim, la seva moral em sembla llefiscosa i bruta, i el seu estil, més enllà de la primera impressió, m’han produït esgarrifances.

Ú, no el conec, no hauria de voler-li mal. Si li fa mal la meva manera de veure el món exposi raonadament.. faré el que pugui per entendre’l, si per contra no s’identifica gens amb el que dic, ignori’m. Aquesta és la millor reacció contra la violència?

Però igualment, no puc deixar de violentar-me amb barbaritats com la següent:

“.. ho faig extensiu a tanta i tanta gent que està feta pols per aquest mónsdedéu, que van en un continu i desbocat coll avall, i que resten abandonats en un racó social.
Poca filosofia ens cal quan se t'acaben les raons!.
Qui és el que dona les empentes, i qui és el millor venedor de cordes per a escanyar-se?”

Les raons s’acaben, cert, i per això l’encoratjo en la mesura que no el conec de res a que deixi de jugar a empentar i vendre cordes per escanyar-se. I no se’m confongui, jo no venc cap persona, sinó que denuncia l’escala de valors subjacent a la que entenc vostè fa apologia. I trobo que els posteriors comentaris, també són criticables.. però desprès de l’esforç dubto que pugui fer malinterpretar aquest comunicat .

a la que se'm escapa
hi ha tres "erres",
quatre "esses"
i masses "hacs"..

He fet només dos comentaris anònims. L'anterior i el posterior en els que dic que no sóc l'anònim, sóc conscient que l'anunci brilla per la falta de serietat, -disculpa ferran- alhora que donc un tó simpàticament festiu i per intentar desencarrilar el ferro i mala sang dels seus comentaris personatje anònim.

Jo em dic Oriol i el meu nick és Gabriel, no tinc blog, però quan en tingui ja li faré arrivar l'adreça. Pel que fa al tema del suicidi, dons em deixa fred, i llegir-ne una apología d'algun cafre amb instints destructius descontrolats, d'aquells que fereixen a les persones properes, i no només no accepten els errors sinó que atempten convertir en filosofia el fastigós orgull d'emmerdar les persones i blogs dels altres, amb estils tant populars com esgarrifosos com el del primer anònim, i amb motius intenten promoure ells mateixos, de les seves pors, i de la seva mancanca d'humilitat, i la equivoació que les persones sóm humans i no màquines que responen a fòrmules estudiades, i que cadascú neix amb una profunditat i valors, però ens passem tota la vida parint-nos i reneixent.

(AAire)

En quant a l'apunt psicoanàlitic i la crítica a l'estil demagòg del primer anònim, són repostes crítiques i amb algun punt d'irònia, conseqüència de l'enfat de les malinterpretacions promogudes per l'anònim.

I en cap cas només per semblar intel·ligent ( tothom ho cerca això menys o més, però abans que res la sinceritat-humilitat, ok ), i en canvir l'anònim primer m'ha semblat tergiversador, i altament ofensiu.

Personalment sr, anònim, jo no en sé, ni vull saber-ne, ni em diverteix saber que algú ha interpretat els tema del suicidi amb tal indolència o brutalitat. Però suposo que per això, escrius sense nom, i els teus insults són tant falts de bons principis.

Anònim ha dit...

Oriol, espabilat: aquí l'únic que ha insultat has sigut tu, així que de lliçons, les que vulguis i del que vulguis, menys d'això, d'acord?. No penso mossegar el teu ham. Agafa la canya, i cap a mar que falta gent.
Canviant de tema: la meva refrència a les empentes i al venedor de cordes, sens dubte que no anava dirigida cap a ningú. Eren preguntes llencades al vol, i en cap moment faig apologia del suïcidi. Així, doncs, i un cop aclarat aquest punt, armat de paciència, i torna a llegir tot el comentari sencer.
Ha quedat clar que no has interpretat correctament les meves paraules, però noi, jo aquí no hi puc fer res més. "Is your problem".
Que et sigui lleu!.
P.S.: Des del moment en que en Ferran permet que poguem fer comentaris com a anònims, a tu només et queda la pataleta perquè qui en vulgui fer servir l'anonimat, ho faci lliurement. Perquè nassos vols un nom i un cognom?. Ets absurd!

Gabriel ha dit...

vaja deu ser que té confós per algun malànima..

1-Lliurement no equivaldrà mai a impunement. bàsic.

Preguntes llançades al vol. Potser en part, però bé han nascut d’alguna posició. L’únic que jo volia i puc defensar de criticar és el discurs mig possibilitador.. però insincerament desaprensiu i la brutalitat que es llegeix en els preguntes finals. Segons tu podria titllar-ho tant sols d’irresponsabilitat..¿? tot i que quan es contradiuen raons estructural i prejudicis faltos de moral..¿? En aquest punt crec, que cal tornar a la vida simple, o a la filosofia.. -és una humil opinió, i com totes és discutible-.

I el fet que usis l'anonimat ho entenc com una mostra de desimplicació i desatenció d’accions poc representatives i fins incoherents del teu verdader –algun- jo. Tot i així, penso que podries tenir raó en el plantejament de l’anonimat: les màscares són una ajuda a les discussions per donar nous horitzons i opinions de dubtosa noblesa en les conversa, que en altres casos fins defensaria, imagino positivament.

I per això m’ha semblat sobradament "lícit" denigrar de d’insensatesa de tot plegat, punt per punt, intentant entreveure el motiu de caràcter, en quant acivilitzats.. –suposo que no vas tenir cap amic que havia intentat tallar-se les venes..- ho volia denunciar, així i tot, sembla que no has fet mal a ningú, potser, a la meva paciència, -que hauria de refinir-. Tot i així, ho he fet motivadament, i al cap i ala fi no has venut cordes per suicidar-se, ni deus voler col•laborar a portar a ningú a tirar-se pel balcó.. Com a mínim en principi. Potser hi podem fer alguna cosa, de moment, espero que en pugui sortir alguna cosa bona de la controvèrsia.

En fi, segurement he saltat massa ràpid i un xic desordenadament, però al contrari que vostè he donat el nick que uso per mourem pels mons cibernètics i he donat totes les raons, casi, que he sabut desprès de meditar-ho serenament. Així que em disculpo dels malentesos que he volgut denunciar tant com de la lletgesa de posar frases com aquella, disculpantme al Ferran, el mediador del domini, i a tothom que s’hagi sobresaltat per aquest xoc que adjectivo de causes imbècil i de cinisme obscur.

Que ens toqui l’aire, fins desprès..

Anònim ha dit...

Ui, Sr. Oriol, vostè disculpi si li he tocat el voraviu de les "identitats cibernètiques". Ja se sap. Vostè perdoni, i a reveure. Ha estat un plaer!... ;)

Gabriel ha dit...

lamento