29.3.06

Einstein contra Marchante; apologia de la metafísica

En un article titulat (crec que en un abús de simplificació) "Aristóteles contra Platón", se'ns presenta el nou llibre de Peter Watson: Ideas. Historia intelectual de la humanidad. L'autor presenta, segons el metafísic vestit de periodista que escriu l'article, la història de la humanitat com el triomf d'un Aristòtil convertit en paradigma de la ciència sobre el seu mestre Plató caricaturitzat en una espècie d'asceta. Es ven així la història del coneixement com un triomf de la ciència, que pretén explicar el món mitjançant la observació sobre les explicacions introspectives. Plató contra Aristòtil; simple i necessari. Si ens posem a estudiar Plató i Aristòtil la cosa es complica, cal que l'explicació sigui simple. Necessari perquè necessitem posicionar-nos en tot en benefici de la pròpia seguretat, sembla que som així. Plató o Aristòtil i, ja ens ho diu l'autor, hem de descartar el mestre. Si la cosa fós tant simple estaria bé pensar que la ciència, que Aristòtil, han guanyat. El problema és que no deixa de ser una escisió fictícia perquè la ciència no és simple empíria (simple observació) ni aquelles disciplines que anomenem "de lletres" han de ser (i aquí està el problema) alternativa a la ciència. La oposició física/metafísica és, quan el coneixement és coneixement, una fal·làcia de falsa oposició.
Aristòtil té dos "llibres" que els compiladors han batejat amb el nom de física i meta-física. El segon va rebre el nom per tractar una temàtica diferent al de la física, una explicació que desbordava la simple constatació dels fenòmens. Meta-física com a suport del fenòmen; sozein ta fainómena. "El término meta-física evoca la reflexión que se impone por sí mismo tras (una vez efectuada) aquella preliminar consistente en observar, archivar, eventualmente computar y finalmente describir el comportamiento de los entes físicos..." Víctor Gómez Pin (La tentación pitagórica). La metafísica no és per tant oposició a la física sinó culminació d'aquesta sent així Einstein tant gran com a físic que com a metafísic, perquè la teoria de la relativitat no és més que fruit de la reflexió posterior a la observació. No és que Einstein tingués dues professions sinó que no hi ha diferència entre una i altra. Einstein era un gran científic i punt. I és aquí on constatem la oposició entre dues concepcions de la metafísica. D'una banda aquella d'Einstein que no només no és oposada al saber empíric sinó la seva realització, la seva completesa com a coneixement autèntic, i de l'altra banda aquella del mal periodista que podem simbolitzar en la figura de Karmele Marchante; una metafísica que ja no és culminació de res sinó simple negació, falsa alternativa a la ciència. La mala metafísica és aquella que pretén oferir validesa a una explicació que s'oposa a la evidència sensitiva. És aquella vella diferència entre realitats de fe i de raó que donava a l'esglesia l'autoritat per negar les observacions (la metafísica, de fet) de Galileu que demostrava l'error de les teories geocèntriques.
Marchante i els mals metafísics que l'antecedeixen històricament no estàn en posició per representar altrenativa a la ciència (o, si tant real és la necessitat de fer-ho fàcil, Aristòtil). L'autèntica oposició no és per tant física o metafísica sinó Marchante o Einstein i aquesta és la batalla que no hem acabat de guanyar. El tractat de pau però fa temps que està escrit. El redactor és Kant, of course.
.
Actualització Orteguiana:
.
Newton pudo crear su sistema físico sin saber mucha filosofía, pero Einstein ha necesitado saturarse de Kant (un Kant que, precisament, criticava que amb l'hipótesis non fingo, Newton s'allunyava de donar una explicació propiament científica de la llei de la Gravitació universal) y de Mach para poder llegar a su aguda síntesis.
.
(...) es un "hombre de ciencia" y conoce muy bien su porcícula de universo. Habremos de decir que es un sabio ignorante, cosa sobremanera grave, pues significa que es un señor el cual se comportará en todas las cuestiones que ignora no como un ignorante, sino con toda la petulancia de quien en su cuestión especial es un sabio.
Y, en efecto, éste es el comportamiento del especialista. En política, en arte, en los usos sociales, en las otras ciéncias tomará posiciones de primitivo, de ignorantísimo; pero las tomará con energía y suficiencia, sin admitir - y esto es lo paradójico - especialistas de esas cosas.
Ortega y Gasset, "La rebelión de las masas"

10 comentaris:

Diògenes ha dit...

Enhorabona pel post, un complement perfecte al que acabo d'escriure.

EVF ha dit...

Com sempre, brillant.
I diria més: molta part de física moderna és platònica. En efecte, tot manipulant matemàticament les equacions del camp elèctric i magnètic, Maxwell va entendre que havien d'existir ones electromagnètiques, cosa que es va verificar després. Molts desenvolupaments quàntics, tot i néixer remotament d'algun fet observat, són pures prediccions matemàtiques que s'acaben verificant mitjançant experiments a posteriori.

Mlavix ha dit...

Hola Ferran, enhorabona pel post, sempre és un plaer sentir que hi ha algú de guàrdia davant les peripècies d’alguns. En tot cas, voldria fer una apreciació i deixar aquest enllaç per qui senti fam de sabers. Estic d’acord amb l’apreciació que fas entre física i metafísica, tot i així, crec que estaràs d’acord amb mi si subratllo que el sentit de les paraules no sempre arrosseguen un mateix significat, i sempre vindrà condicionat de qui es pari a pensar-lo. També dir, ja que l’has esmentat, que potser seria hora d’intentar superar Kant i el seu idealisme, les coses no són tant des de mi cap enfora, com jo en, cap i amb a les coses.

També voldria apreciar que el non aristotèlic de “metafísica” va ser degut a un feliç atzar editorial. Resulta ser que Andrònic de Rodes, en el moment de muntar la seva edició, es trobà davant la indecisió d’on col•locar la “filosofia primera”, i davant el dubte, decidí col•locar-la darrera dels de la “física”. A aquests els anomenà “tà metà tà physikà” que fou interpretat més tard com a “allò més enllà de la física”. Quines coses te la història!

Una salutació.

ferrancab ha dit...

EVF,
Jo de física no en sé gens ni mica de fet, així que ja em va bé que algú amb coneixement de la matèria aprovi el que dic. Moltes gràcies.
Mlavix,
Sobre el significat de les paraules només puc dir que aquest era un dels objectius principals del post; el de no confondre metafísica amb pobresa intel·lectual i afirmacions sense valor cognoscitiu. Respecte al terme Metafísica com a sorgiment d'un atzar editorial... tampoc seria atzar! Simplement va ser a resultes d'aquesta edició que es va diferenciar entre els termes amb aquests noms, però no crec que això es pugui dir atzar.
La veritat és que no entenc què vols dir amb això de l'idealisme de Kant...
Gràcies i salut!

Anònim ha dit...

Ni atzars editorials ni superacions kantianes, tots cap a la biblio a fonamentar opinions!

Mlavix ha dit...

Bé, haig de reconèixer que no acabo de copsar què vols dir amb "valor cognoscitiu", la idea que me'n faig és massa escorredissa. Respecte al tema de l'atzar: si no ho és, com definiries el sorgiment del nom "metafísica"? Si aquest bon home no s'hagés parat a recopilar les obres del mestre, i haguessin arribat a nosaltres independentment, pots pujar de peus que aquest mot no existiria.

PD: Respecte a l'idealisme de Kant, ara mateix no em veig amb cor d'encetar-lo.

Una salutació.

ferrancab ha dit...

Sobre el sorgiment del mot "metafísica" tinc poca cosa a dir la veritat. A l'edició de GREDOS de la Metafísica d'Aristòtil hi ha una introducció on s'explica l'orígen del terme. Cito textualment: "como es sabido, la palabra "metafísica" no aparece en el propio Aristoteles. El "mas allá" del prefijo (metá) apunta, segun la interpretacion tradicional, tanto al orden de la realidad (estudio acerca de las realidades inmateriales e immóbiles que hayan más allá de las cosas físicas) como al orden del conocimiento (estudio teórico que ha de iniciarse con posterioridad al estudio de la física)". Bé, aquí queda la cosa. Crec que queda clar que dir que el terme és fruit de l'atzar és, com a mínim, una mica atrevit.

Mlavix ha dit...

Umm... cal a dir que em sorprèn la teva resposta. No sé com interpretar-la a l’hora de respondre’t. Primer de tot haig de puntualitzar que no has respost la meva anterior pregunta: si no és atzar, com ho diries? Segon, no m’acabo de fer al càrrec de que facis servir aquesta definició per a rebatre’m una pregunta que tot i això no em respons. A més, què intentes dir-me amb que el meu comentari és atrevit? No et sembla suficientment atrevit intentar minimitzar el meu comentari amb una frase de llibre de text? Bé, no vull mostrar-me repulsiu. A mi em sembla que o no t’has llegit bé el meu cometari, o l’has volgut interpretar a la teva manera; que ve a ser el mateix. Tot i així, el judici dogmàtic que aportes no resta en cap cas veritat al meu comentari; però res de res. Potser l’intríngulis està en la concepció que té cadascú del mot atzar, i no puc més que dir-te la meva idea si vull mostrar-me constructiu. L’atzar és allò amb que hem de comptar per bé o per mal, és una interferència sense finalitat en la vida de cadascú i que la condiciona. Podríem dir-ne que és de caire neutre, que comprèn casualitat per un cantó o destí pel contrari. És al cap i a la fi un condicionant de la vida com la fortuna o la sort, però que per fer-nos una idea, més genèric o absolut. Bé, doncs això, que si al col•lega de túnica blanca no se li hagués acudit de muntar les obres complertes del mestre peripatètic, difícilment s’hauria interpretat la “filosofia primera” com a metafísica (allò més enllà de la física), mot en referència a l’ordre editorial i que s’ha anat meta-morfosejant fins a restar avui amb múltiples interpretacions, però que jo em quedo només amb una: recerca de veritat o aletheia.

Fins ara, i no et prenguis massa a pit el meu comentari, seria un obstacle a l’enteniment entre ambdós.

ferrancab ha dit...

Mlavix, el cas és que és precisament entenent l'atzar com tu l'has definit (com a interferència sense finalitat) crec que no es pot dir que el terme metafísica sorgís per atzar. Hi ha una finalitat en el naixement d'aquest terme que és el que volia ilustrar amb la meva cita del llibre. Tampoc tinc cap interès en entrar en polèmiques perquè li diguem com li diguem, el naixement del terme sembla clar com va ser, però volia contestar aquest comentari perquè em sembla que el terme atzar no és apropiat perquè sembla que no deixi alre motiu que ell mateix pel naixement del mot.
Salut

Anònim ha dit...

Em semblaria un vertadera aportació constructiva aquella que parteix d'un treball i d'una lectura acurada de tal recull de textos.. En comptes de discutir conceptes etimològics..de la lectura en treureu més profit i discussions més interessants (com suposo que ferrancab pretenia amb la citació).