13.3.06

E pur si muove!

Davant el lamentable nivell educatiu del nostre país hi ha moltes veus que clamen contra la cultura del mínim esforç que sembla afectar el jovent d'avui en dia. Kids are different today... Com a mínim sembla que són diferents desde que l'any 1930 Ortega y Gasset, tant estimat sempre per les dretes de l'Estat, publicà el seu famós llibre La rebelión de las masas. Davant la massificació de la societat Ortega alerta, crec que fent ús d'una com a mínim exageradament simplificada oposició entre massa i minories selectes, dels perills que aquesta nova situació podia comportar. Suposo que els Ortegasians (sembla mentida que es pugui fer referència a sectes d'aquest tipus en el camp de la filosofia, però no per aparença de falsedat podem deixar de banda el lamentable fet que aquestes existeixin) veuràn en els aconteixements del segle XX una confirmació, una evidència de l'encert de la tesis d'Ortega. Ni sóc jo qui per criticar-ho o contradir-ho ni en tinc cap interès ni motiu, però sens dubte la lectura d'Ortega 76 anys després de la publicació de la que es considera una de les grans obres del segle passat presenta al lector certes evidències que, d'haber estat publicades en els darrers anys, ens farien qualificar el filòsof d'il·lús o, com a mínim, d'excessivament innocent.
Pateix Ortega (patia de fet, cosa que ens permet suposar que no ho feia sense raons) perquè les masses, malgrat gaudir dels fruits d'aquesta societat, desconeixen les condicions que les fan possibles fins al punt de posar, amb la seva actitud de menfotisme, perill el propi sistema. No parla Ortega en aquests termes, en sóc conscient. Dóna voltes i parla de temps difícils que han de venir (Aramis Fuster no deixarà mai de ser una pitonissa de segona), però el lector i autor d'aquest blog no pot deixar de veure que la fragilitat del progrés centra les preocupacions del senyor Gasset.
No dubto ni per un instant que és la diferència temporal i no cap tipus de superioritat intel·lectual la causa de les meves divergències amb el filòsof madrileny, però el cert és que no puc acceptar la base del problema amb ell. És cert i en certa mesura evident que es produeix una vergonyosa massificació de la societat i que aquesta massificació no fa més que convertir el propi individu en massa, deixant en lamentable situació l'aspiració kantiana de l'home autònom, però no crec que aquesta lamentable situació suposi algún problema per "el sistema". És més, crec que el sistema (lamento la poca estètica del terme, però l'accepto com a referent al significat que normalment fa referència) funciona perquè es fonamenta en aquesta massificació. Encara manen unes minories selectes. Unes minories que, a diferència de les que sembla parlar Ortega (dic sembla conscient que puc ser l'únic que rebi les impressions que motiven el post), es troben molt lluny del rei filòsof platònic, o de la intel·lectualitat ascètica, minories, en definitiva que ténen més de sofistes que de philo-sophós. Encerta l'autor de La rebelión de las masas quan assenyala que l'home que gaudeix de la societat i els seus fruits ho fa com gaudint de la naturales, sense ser conscient de les condicions humanes que els han fet possibles. Les lleis que fan possible el manteniment de l'aparent ordre mundial, les lleis que mantenen el "sistema", fins i tot les lleis que fan possible el lliure comerç, malgrat l'aparença de naturalitat (el sistema s'autoregula, diuen), estàn, segueixen estant determinades per una selecta minoria. El sistema és més fort del que sembla creure Ortega, certament sembla autoregulatiu i en certa mesura ho és en tant que no depèn de cap esforç que la massa no estigui disposada a fer. Sigui en l'àmbit que sigui, la selecta minoria sorgeix com a guía de les masses, com a director del joc social, com a manipulador i sofista si volem, però com a garant d'una estabilitat global, la justa per, com a mínim, no posar en dubte la seva pròpia seguretat. Uno para todos y todos para uno. És dèbil el sistema? Jo crec que no, crec que el gran problema és que és perillós. És perillós perquè malgrat haguem aconseguit que el súbdit sigui feliç no podem aconseguir que deixi de ser súbdit, massa.
I davant de la massa, l'eterna exigència del Sapere Aude, l'autèntica independència, el "personalisme" secularitzat, l'home esparracat... però malgrat tot no cal, no és necessari i aquesta és l'autèntica tragèdia de l'home actual; facis el que facis, això rutlla sense tu; facis el que facis l'Estat no t'ho agrairà. Com diu Voltaire; hem de cultivar el nostre hort.
.


Powered by Castpost
.
The Rolling Stones. (I can't get no) Satisfaction

7 comentaris:

pelblocgros ha dit...

Certament "el sistema" sembla ben fort. Fins i tot quan hi ha una revolució, un canvi de sistema, la massa sembla més aviat un instrument en mans de la nova elit dirigent que cap altra cosa. I la nova elit dirigent el que fa és posar de manifest el poder que ja ha aconseguit de facto prèviament, per legitimar-lo i fer-lo visible, més que no pas aconseguir un poder que no tenia. O sigui, de fet mai no hi ha una ruptura de sistema.

Pedro ha dit...

http://usuarios.lycos.es/paperdevidre/n35.pdf

Mira la pàgina 28 piltrafilla.

Mlavix ha dit...

Malauradament no puc restar d'acord amb el teu judici sobre Ortega. Crec que t'has deixat portar per les falsificacions de moda a l'hora de llegir-lo. Tot autor té la seva temperatura de lectura, i si no se l'intenta llegir temperadament, es gelen les idees o es volatilitzen per manca o excés de passió. Si em permets, et recomanaria intentar comprendre més seriosament aquestes “minories selectes” a què Ortega fa referència. No és tant quines hi ha sinó quines han de ser. Ortega és projecció constant, no tanca sinó que obre perspectiva. En tot cas però, cadascú vetlla pel seu criteri i tu tens la última paraula. No per viure al segle XXI som més intel•ligents, pensar això sí que seria ser innocent. El nivell intel•lectual puja i baixa depenent de qui el pensa, i s’ha de saber acceptar que hi ha hagut millors moments i menys estressats per pensar a la història. Tanmateix sempre se’n pot parlar. En la meva opinió crec que estàs llegint l’autor massa llunyanament, ja sigui per perjudici polític o per manca de temps, i saltar-nos d’entendre Ortega implica, al meu parer, cagar-la de ple i patir filosofitis beata.

No et prenguis les meves paraules violentament, jo també puc equivocar-me. Fins ara.

ferrancab ha dit...

Mlavix,
Abans de tot, moltes gràcies per la visita i el comentari. També volia expressar la meva satisfacció per rebre una crítica. La veritat és que els meus lectors em tenen massa ben acostumat i no acostumo a ser contradit. No és mèrit meu, obviament. Suposo que els lectors que no comparteixen les meves paraules acostumen a deixar-me per inútil i marxar sense deixar constància de les seves divergències. Bé, en definitiva, molt agraït.
Entrant en matèria he de dir que d'Ortega no en sé res i no pensis que ho dic per fugir d'estudi. De fet ho dic com una defensa. D'Ortega només en conec el que estic llegint; la famosa "Rebelión de las masas" així que els errors que es detectin en les meves afirmacions no són culpa de prejudicis o "falsificacions de moda" sinó simple incomprensió en la lectura. Mea culpa si és el cas.
Parles de les "minories selectes". Defenso la meva interpretació. Quan Ortega parla d'aquestes minories selectes crec (i dic crec perquè malgrat no deixo de considerar que he interpretat bé el que diu l'autor admeto que puc haver-me equivocat) que ho fa per oposició a l'home massa de tal manera que al referir-se a la "aristocràcia" necessaria per tal que la societat sigui societat (diu Ortega: "la sociedad humana es aristocrática siempre, quiera o no, por su esencia misma, hasta el punto de que es sociedad en la medida en que sea aristocrática, y deja de serlo en la medida en que se desaristocratice"). Ortega s'encarrega de deixar molt clar que no parla d'una aristocàcia herditaria, una aristocràcia de posició social (ho compara amb Versalles per deixar clar que aquesta no es l'aristocràcia que defensa) sinó intel·lectual. Més endavant hi fa referència dient que la "noblesa obliga". Crec que, en definitiva, Ortega no fa més que defensar que aquesta aristocràcia de la que parla és una que es guanya i, diria jo, es guanya per esforç intel·lectual, per lluita per no ser home-massa. Estic absolutament d'acord amb Ortega fins aquí. Quan dic que no estic d'acord amb Ortega potser cometo un error formal. Vull dir que mentre ell diu que la massificació és la mort de la societat i jo defenso que no ho és no fem més que reclamar que una societat d'homes-massa no és una societat propiament humana. Crec que Ortega i jo (lamento que pugui semblar que aquest "i" ens posi al mateix nivell, tampoc fem bromes) estem d'acord tot i afirmar-ho de diferent manera. Simplement volia constatar que la societat actual és la culminació d'aquesta massificació fins al punt que l'home massa és ara el que en Terricabras anomena "súbdit feliç" (penjaré un post on parlo d'aquesta diferència).
Un altre punt; dius que no per viure en el segle XXI som més inetel·ligents. Per suposat! Faltaria més! No és això el que jo volia dir. Volia constatar que la diferència temporal ha portat a un canvi en aquesta concepció de l'home massa (com deia abans i parlaré amb més detall en un proper post).
Bé, crec que és tot. Espero haver deixat clara la meva posició. Suposo que no cal que et digui que no em prenc les teves paraules violentament, però ho dic per si de cas. Si creus que no he interpretat bé Ortega, per suposat, els teus comentaris crítics seràn benvinguts (encara diria més; t'exigeixo -de "bon rollo", per suposat- que si creus que m'equivoco m'ho facis saber).
Moltes gràcies altre cop pel comentari,
Salut

Mlavix ha dit...

Havent llegit la teva resposta m’ha quedat més clara la línia del teu post. Fins i tot, crec que potser vaig llegir-lo massa ràpid. Però bé, el meu dubte encara resta, i resta en la mesura que la teva resposta obre noves vies d’incertesa. Perquè..., estàs segur que l’home pot ser feliç sentint-se massa? Pot l’home ser feliç i súbdit alhora? La meva resposta és no. Aquí s’està fent un joc de paraules que més que esclarir difuminen l’ambient. Estàs d’acord amb mi?

Dit això, la incògnita que se’m desperta llegida la teva resposta és que potser el problema arrenca de la frase d’en Terricabras. I si és així, puc sospitar que el teu comentari ve influenciat o recolzat pel seu judici, per tant, condicionat. I no estic fent judici de valors, cadascú escull el seu camí, i pots comptar que el bo serà el que cadascú pròpiament esculli. Tanmateix, davant el que resolc, restaria considerar la qüestió de nou i plantejar-nos sinó és que el que diu Ortega escura radicalment la situació. I la frase de Terricabras és només una consideració del fet a posteriori i quedant-se al marge. Resulta que dins les masses també hi som nosaltres, és realment cert que som súbdits feliços? No, això és un axioma lògic, és una valoració moral del present. Ortega no fa judici de valors, fa anàlisi, i tot i que ho fa a la seva manera, va a la recerca de veritat; si vols, de veritat noble.

Estic obert a qualsevol nou comentari respecte el tema. Només cridar l’atenció de què la clau està en el llenguatge; i ho saps. Cal saber escriure molt bé per fer filosofia, i aquest “bé” no és pas quantitatiu sinó qualitatiu i en pro de què vulguem dir. No hi ha escriptura perfecta sinó la millor manera de dir quelcom en un moment donat. Llegeix-te Ortega i pregunta’t quan i per què i quin ànim va dur-lo a escriure 300 pàgines en el moment que ho feu i potser no hi trobaràs tanta distància com la que hi veus. Però bé, no vull mostrar-me mestretites, tant de bo se m’encomani la teva vena prolífica. A més, és un plaer interpel•lar amb tu.

ferrancab ha dit...

Mlavix,
la idea del súbdit feliç és d'en Terricabras, però no és una interpretació seva d'Ortega (o, com a mínim, quan li he sentit dir no ha citat mai Ortega, ergo no hi ha evidència de relació entre la seva afirmació i l'home-massa orteguià).
Preguntes si és possible ser súbdit i feliç alhora i crec que el gran perill és que si que se'n pot ser. Potser sona terrible, però crec que és així. Potser també és, com bé dius, un problema lingüístic. El súbdit actual no és el mateix que fa dos segles, tres... El súbdit no és esclau però no és ciutadà perquè no és home lliure, autònom...
Segur que la meva lectura d'Ortega no és una lectura "pura". Hi ha influències que em fan pensar determinades coses mentre llegeixo Ortega, que fins i tot em poden desviar una mica, però crec que no es tracta d'un condicionament directe. Bé, és una cosa contra la que només s'hi pot lluitar sent honest amb un mateix i intentant analitzar seriosament el que diu l'autor.
Suposo que és perquè al post he intentat fer una distinció, que potser consideres exagerada i que potser ho sigui, entre jo i Ortega que dius que hi trobo molta distància. La veritat és que Ortega, malgrat el que he dit, em resulta molt proper tant en el diagnòstic com en el tractament de la qüestió. No veig una gran distància entre Ortega i jo, no creguis.
Bé, gràcies per els comentaris i la problemàtica d'en Terricabras i el súbdit feliç la tractaré properament. Espero els teus comentaris. Moltes gràcies,
Salut

Mlavix ha dit...

Em sembla que no hem acabat d'entendre'ns del tot, però bé, deixem-ho aquí.

Fins ara.