6.2.06

A la recerca d'Elfride

Elfride era la dona de Martin Heidegger i sembla ser que sempre va ser considerada per Hannah Arendt, l'eterna amant del filòsof, la culpable de l'afinitat d'aquest amb el nacionalsocialisme. És curiós com una persona tant intel·ligent com Arendt es va poder convèncer de la innocència intel·lectual de Heidegger (gairebé tant com que Martin es deixes enredar per el nacionalsocialisme), però no podem dir que sigui un cas excepcional. Els humans tenim una perillosa tendència a l'autoengany per defensar la nostra pròpia integritat. La culpa sempre és dels altres. Les mares van a l'escola a parlar amb la "senyu" perquè el seu fillet, que és tant bon noi, té uns amics que són una mala influència.
I el problema que tenia Arendt amb la dona de Heidegger, el tenia el propi Heidegger amb el comunisme. L'existència del comunisme el portava a creure que la salvació moral d'occident (aquella que segons en Sostres està condemnada per culpa de Mary Poppins) passava per el nacionalsocialisme.
És la famosa teoría de la conspiració que tantes pel·lícules de Hollywood han près com a columna vertebral de la seva argumentació. Es tracta de trobar la mà que s'amaga rera els moviments del món. Hi ha el cas del "Protocol dels savis de Sió", el text apòcrif que servia per defensar la legitimitat dels progroms; els jueus eren els culpables de tot (i atenció, perquè el tot és molt).
I el problema és que gairbé mai hi ha una Elfride.
Per això quan la senyora de 170 kilos es queixa de les noies dels anuncis és una estúpida. De la mateixa manera que ho és la feminista que vol fotre a terra els edificis de més de 15 plantes perquè amb la seva forma fàlica simbolitzen el poder del mascle d'Homo Sapiens sobre la dona. De la mateixa manera que aquella altra dona que aplaudeix la caritat de Zapatero posant el 50% de dones al seu govern sense més motiu que el de ser dones. De la mateixa manera que el nou eco-socialista que es queixa de l'opressió del sistema capitalista. I, en definitiva, de la mateixa manera que tots els que ens neguem a assumir que allò que ens espanta de l'exterior és el reflexe de la nostra pròpia debilitat. Perquè tots portem dins una senyora Heidegger.

6 comentaris:

ignasi ha dit...

Per fàl·lics, la torre agbar ....

Per cert. He gravat la final de la superbowl per l'intermedi dels Stones, dels qui també en sóc fan.

Tres bones peces, acabant amb el mític satisfaction, però amb so telefònic immoral!!

Al·lucinant l'escenari que munten en 10 miniuts...

ferrancab ha dit...

Ospa! No sabia que féssin aquestes coses a la superbowl. Quina llàstima... Hauré d'esperar a veure'ls a BCN!

Pedro ha dit...

Es veu que els van censurar!

Pedra Filosofant ha dit...

Com molt bé diu en Pedro els van censurar, Ferran, de resultes de "l'accidentada" actuació de la Janette Jackson! Diuen els entesos que va ser perquè en les cançons interpretades hi sortien mots "inmorals". Fés-te fotre... :(

Albert de la Hoz ha dit...

Ferran: està molt bé la teva entrada i les teves reflexions. No comparteixo el mot "caritat" perquè la cosa és que discrimina amb tanta naturalitat que no ens adonem que també hi ha dones que ho poden fer. I dir que té el càrrec només perquè és dona és discriminatori o ¿és que els homes triats són insuperables? perquè hi caben moltes lectures. Oi?

ferrancab ha dit...

Sobre el tema de les dones i el 50% vaig escriure un post fa uns mesos. El link és aquest:
http://ferrancab.blogspot.com/2005/10/benvingudes.html
Crec que la discriminació de qualsevol tipus de col·lectiu s'acaba quan s'aprèn a valorar allò que tenim en comú com a humans i no allò que ens diferencia. Per això crec que posar una quota obligatoria del 50% de dones no és bo perquè el que el judici que hem de fer del dirigent polític no depèn del seu sexe sinó de les seves capacitats intel·lectuals (de la seva raó pràctica, diria).