11.2.06

La culpa és d'en Duchamp


.
Quan el 1917 el francès (francès havia de ser) Duchamp va enviar el ja famós urinari signat amb el pseudònim de R. Mutt, va iniciar una important revolució en el món de l'art. L'obra d'art ja no és un objecte acabat sinó que l'espectador ha de fer una feina per completar-la i dotar-la de sentit.
Aquest gir crec que prèn autèntica trascendència en els diaris o el cinema. La historia no està del tot completa i és el lector o espectador qui li acaba de donar un sentit segons les seves pròpies consideracions. Quan algú llegeix una notícia no pot evitar fer-ne una interpretació segons certs prejudicis ja sigui sobre el medi (no és el mateix que ho digui l'AVUI que El Mundo, malgrat la realitat descrita pugui ser la mateixa) o sobre el protagonista de la noticia (les mateixes paraules en diferents boques no semblen tenir el mateix significat).
Com diu el gran polític Homer Simpson al ser descobert com a mentider: "Para mentir hace falta uno que mienta y uno que escuche".
I les famoses caricatures del profeta, que d'això es tracta. Les caricatures no estàn acabades, s'acaben en cada mirada, en cada observació, en cada persona que les converteix en alguna cosa més que taques de tinta o electrons passejant a la pantalla de l'ordinador. El problema ja no és tant el que vol dir l'artista sinó el que vol dir per l'espectador. El respecte que s'exigeix a la religió musulmana o a qualsevol altra no s'ha d'exigir a l'artista. El respecte que es veu al dibuix és el respecte que l'absatractor de la taca té per la determinada religió. Podríem dir que l'autoestima es manifesta enfotent-se'n d'un mateix. Fot-li que som musulmans! Però sembla clar que no podem esperar que els nazis se'n fotin de les seves pròpies bombes. Potser de les víctimes, però això ja és una altra cosa.
Nietzsche i Duchamp. És la mort de Déu, de les idees absolutes platòniques i de l'en si kantià. La revolució és gran, molt gran, suposo que per això no ens ha d'estranyar que en aquest món on la incomprensió es considera una virtut la revolució que inicià Duchamp ens hagi portat a considerar l'art com a exercici d'esfínters.

8 comentaris:

Pedro ha dit...

A veure, les paraules que estan formades a base d'inicials com la Nasa hi ha gent que les escriu només amb majúscula, NASA, Quim Monzó no n'és partidari perquè creu que les majúscules serveixen per donar importància(noms propis) davant dels comuns,per això no té més dret a anar amb majúscula DIA (distrbuïdora internacional d'alimentació) que Supersol.
En el casde l'Avui no hi cap motiu per fer el nom a base de majúscules.

ferrancab ha dit...

Espero accepti les meves disculpes, oh senyor Pedro.

Anònim ha dit...

( Dius "...i de l'en si kantià". No sé a què et refereixes quan m'ho compares amb Plató. Creia que el fenòmen està, inevitablement, "passat per aigua". I poc més ens queda. )

Gale ha dit...

A mi em sobta que et facis partícep del discurs elítista de que els artístes no tenen responsabilitats. N'haurien de tenir encara més de visió. Tot i que els caricaturistes són dels gremi del periodisme, no? "el periodisme és mort, o s'aguanta amb tenalles"
Fins i tot, deuen seguir un codi deontològic. perquè el món no cap potser en el quadrat de valors del occidental europeu.

A part, d'això, m'agrada el text que comença amb una línia d'argumentació que ben bé podria servir per apaivagar ànims dels islàmics, però les hordes no s'atenen a raons de mitja volta més profundes.

Els xocs culturals que s'han produït no afavoreixen a ningú. Si es manifesten amb violència és perquè han perdut els papers o perquè els importa sobremanera, apart que potser incobaven el ressentiment del que creien es feia amb la seva religió.

La violència també busca una raó, encara que sigui rebre un cop de puny.

disculpa la frase final, no és res personal, és que els intolerants em fan apretar els punys.

Manuel Ibarz ha dit...

La mainada de 10-11 anys encara no tenen mala bava, no estan carregats de prejudicis, diuen allò que pensen i quan diuen mentides les galtes sel's posen vermelles. Fa goig de tractar-los.
Alguns adults només tenen ressentiment, confonen els desitjos amb la realitat, diuen el què els convé i han oblidat què és la veritat. Cal fer un esforç per a tractar-los amb cortesia.
Personalment m'agradaria que el futur fós una mica millor

ferrancab ha dit...

Anònim,
potser la meva afirmació respecte l'"en si" kantià no superaría un anàlisi molt estricte o filosoficament exigent. El que volia dir és que amb Duchamp l'obra d'art sembla deixar de ser una realitat prèvia a l'experiència (apriorística o cosa "en si" kantiana). Així només tindría sentit en tant que fenòmen. Realment no ho comparo amb Plató, són afirmacions diferents, diferents efectes d'una mateixa causa, dos morts a mans de Nietzsche i Duchamp, diríem.
Gale,
No em faig partícep d'aquest elitisme del que parles. Sóc el primer en dubtar sobre el valor de determinades obres d'art (em va encantar allò que van fer de penjar un quadre "fals" enmig d'una exposició). Crec que els caricaturistes tenen responsabilitats, però no les que se'ls vol atribuir.
Ibarz,
m'ha encantat la seva resposta. Té tota la raó del món. Està clar que malgrat compartir l'afirmació no compartim el referent, però de totes maneres compartir el missatge ja sembla molt.

Gale ha dit...

El coneixement és fred. I el buit no la sed en aquells que són habituats a donar sense mesura (encara que a priori individuals) es pot convertir en una serp que acaba arrossegant tots els mals pensaments per taponar l'angoixa de tot plegat.

A mi se'm posen les galtes vermelles quan faig una dolenteria, i la vergonya m'abruma pq he escollit malament.
El problema amb les reaccions en massa és que les decisions no són racionals, talment com la religió, i les ventes emocionals dels anuncis, però en la solitud sorgida de la necessitat de caminar si que es necessaria una bona dosi de racionalitat. Pq com s'en fotia un artista local amb una veu donada a enterrar l'ensomiament: ..ser artista és lo més fàcil! (x cent vegades)
Però lluitar amb un mateix sense tenir causa encara deu ser més punxant que l'efecte de la frase anterior. No sé.. Espero no haver fet cap ofensa irreparable, parlo sense coneixement de causa, o si més no limitat. Però llegir el teu blog, com el del ferran, esdevé una cosa distanciada però amistosament entranyable.

gale. el vaixell sense cara. :)

Gale ha dit...

Amb tot deu ser que encara no entenc el títol. Em sembla que Duchamp amb lurinari va fer algu poc explicable, però sens dubte
potent. ..Això de carregar-li tantes culpes quan l'únic a què porta és a treure conclusions de la interpretació que s'en fa a partir de un esquema subjectiu. Hi incideixo pel cúmul d'interpretacions fatalistes..
En fi, és només una altra opinió.