21.2.06

Benvingut sigui el relativisme

En moments de "globalització" seria més aviat còmode afirmar que la por al relativisme moral deriva d'aquest procés de construcció d'un món unificat. Crec, però, que la por al relativisme moral no és més que la por a la pròpia inseguretat, al risc d'estar equivocat que és inalienable a l'home; a l'home esparracat, per suposat. Només un breu apunt en favor de l'home esparracat. L'altre dia parlava el meu avi amb el seu germà, el pare Ramón, que, en un atac de lucidesa no gaire propi degut a la seva condició de sacerdot, va afirmar que "s'està molt bé deixant-se enganyar". Aquest home, com tots, té por de cagar-la i, versionant una fastigosa cançó, "antenganyá que dubtiante".
Altre cop, no me'n puc estar de fer una mostra de solidaritat amb el dubte cartesià, el dubito ergo sum.
Malgrat pugi semblar agoserat, Descartes i Nietzsche han de treballar plegats. És sencill per un superficial lector de tots dos com jo. On Descartes agafa el tren de tornada, Nietzsche mata el maquinista i, per collons, sembla que la cosa s'ha d'aturar. Dubta Descartes fins que està segur de Déu, però Déu mor i, per tant, sembla que el dubte no té fi.
Afirmant el seu monisme panteista Spinoza, important referent de Nietzsche, nega que es pugi parlar d'un Bé (o Mal) en termes absoluts (superant així l'estupidesa que va portar a afirmar als fanàtics escolastics que el mal era no-existència, no-ser) però no d'un "bo" i un "dolent". I precisament d'això es tracta. El dubte passat per la mort de Déu no ens ha de portar a negar els valors, a construir una moral, una ètica o un civisme on deixar seure una velleta a l'autobús encara sigui ben vist i, el que és més important, ben fet.
En ètica seria aplicable aquella teoria de la lingüística moderna que no per la seva aprença d'evident deixa de ser interessant. Crec que ve de Chomsky (no n'estic segur, si algú ho sap qualsevol aclariment serà benvingut) la idea de que tots naixem amb la potencialitat de parlar qualsevol llengua (evident) i que el que fa és triar (i aquí veiem la importancia de l'associació que estem fent) els que s'adapten al seu entorn. Magnifica associació perquè de la mateixa manera que triem el llenguatge per poder comunicar-nos (i enrahonar, que és del que es tracta) amb els humans del nostre entorn vital, triem els valors per conviure amb ells.
Publicava un interessant article el senyor Jorge Fernández Díaz (interessant per discrepar-ne, no perquè l'article sigui bo, que no ho és) d'on se'n poden destacar dues afirmacions:
- "el matrimonio, la vida y la familia sufren un ataque sin precedentes en el nuevo Estatuto".
- "lo más grave de todo esto es que hace muy difícilmente reversible toda la legislación que se está elaborando desde la perspectiva del relativismo moral más absoluto".
Són dues frases que ho deixen prou clar. Quedi a una banda la certesa (la correspondència amb la realitat) de l'afirmació sobre l'Estatut. Déu ha mort deiem amb Nietzsche. I amb Déu moren els valors absoluts de la famila, del matrimoni i, fins i tot, de la vida.
De la mateixa manera que un cop hem après català i, a mida que ens anem fent grans, cada cop és més difícil aprendre a pronunciar la "r" parisina, quan algú ha crescut en un entorn cristià sembla molt difícil que pugui assumir certs canvis en els valors. Parlem dels Aché Gatu, uns nobles habitants de les selves del Paraguay (potser ara ja no en queden per por al relativisme moral, però hi eren fa algunes dècades). Necròfags, maten els seus avis quan ja no són més que un estorb, viuen en famílies on les dones es casen amb 2 o 3 homes... Són de tot menys bons cristians. Passegen despullats... en fi, un desastre més gran que l'Estatut. Però els avis no protesten, no consideren les seves morts inútils i és un acte d'amor ser menjats per la seva tribu, és el seu últim acte d'utilitat al grup. Tampoc els homes semblen traumatitzars o ferits en el seu orgull de mascle per compartir una dona. Ni senten els Aché Gatu (bons homes en guayaquí) cap repulsió natural per la carn dels seus difunts familiars. És una Estrategia Evolutiva Estable i d'això sembla que tracta la ètica.
Defensar valors suposadament cristians en bioètica (fa 2000 anys no es parlava de clonació o cèl·lules mare) és com anar amb un carro de cavalls per l'autopista; vas lent i molestes els demés conductors. Dubito, ergo sum, "Déu a mort", i, m'atreviria a afirmar, Franco també.
(continuarà... per força...)