18.1.06

Repartidors d'orelles


Amb la "Genealogia de la moral" Nietzsche ens presenta el triomf històric de la moral del ressentiment. Espanta veure la raó que té.
Només cal veure els telenotícies per fer-se una idea del que vol dir el filòsof alemany. Uns joves cremen una indigent, indigent dic, i les imatges es repeteixen fins que coneixem amb tot detall la cara, la mirada buida, inhumana dels botxins. És la venjança de la societat. No en tenim prou amb la justícia, perquè la justícia es fa amb els culpables i no amb les víctimes. Necessitem venjança, necessitem que equilibrar la balança del patiment perquè, com molt bé ens han explicat, la justícia és igualtat. No ens podem creure que sigui cega, malament aniríem si fós així perquè tant rebríen els innocents com els culpables, però esperem que iguali la dosi de patiment. Que les dues bandes (si, bandes) pateixin igual. Potser va d'això el revisionisme històric. De convertir-nos tots en culpables. Potser també va d'això la pena de mort. De convertir a la societat en tant culpable com el culpable. A la guerra tots som iguals, i tot s'hi val.
Es tracta de venjar-se i, com amb tot, els mitjans de comunicació són una gran plataforma. Ens permeten conèixer tot el que passa i, el que és encara millor, el que no passa. Resulta que volen segrestar el fill d'en Blair. Ara resulta que no. Potser és molt demanar que les informacions sigui a posteriori? Un cop hagi passat dic. Donem temps als criminals de convertir-se en criminals. Perquè ens ensenyen els pressumptes culpables? Perquè hem de veure aquelles tristes imatges de el possible assasí, del pressumpte atracador (no acostumen a sortir els pressumptes evasors d'impostos...) tapant-se amb un xandall del Sepu? Podem conèixer fins i tot el que no volem conèixer! Què còmode. Només cal seure al sofà per ofegar les nostres ànsies de coneixement. En mal lloc queda la philo-sophia que ens fa humans. Per què vull saber el nom i conèixer el rostre d'un pederasta d'Estats Units? O per què he de saber si el meu veí és un pederasta o no? És que vull saber-ho. Ànim d'intel·ligibilitat diríen els neo-aristotèlics. En queden, n'hi ha d'aquests?
Doncs jo no ho vull saber. No vull veure quina cara fot un pressumpte assassí en sèrie d'Illinois. No vull veure com unes joves filipines salten desesperades per la finestra d'un edifici en flames. I tampoc vull saber què volia dir aquell que va dir allò; vull saber el que va dir. No vull ser un ressentit. No vull ser un onanista moral. La justícia no ha de servir per venjar-se, ni per netejar la nostra consciència. I la informació tampoc.
Si tenim dret a la informació (em sembla que d'això en parla algún papir sagrat d'aquests que governen la nostra vida en comunitat i que jo no he votat) exigeixo que se'ns informi. Perquè ja no es tracta de fer una correcta distinció entre opinió i informació (divisió que salvaria Iu Forn de la foguera que dóna llum a la caverna) sinó de no poder ser informat. M'importa una merda la opinió del Jota d'Antena 3. Una merda. Vull que aquesta gent posi les declaracions del futbolista. Ho vull veure, ho vull sentir i no necessito (de debò, no ho necessito, gràcies) que em diguin el què he de pensar, quina opinió he de tenir d'aquestes paraules.
No vull que els informadors siguin repartidors d'orelles d'ase... o de títols de demòcrata... o de títols de "bon català"... o de títols de bon demòcrata... o de bon liberal... o de bona persona...
I sobretot, no vull ser-ho jo.

3 comentaris:

La Rosa de Sang ha dit...

Si tenim dret a la informació exigeixo que se'ns informi dius. Però com? Ja ho vaig dir una vegada, l'objectiu dels diaris no és informar sinó vendre diaris, i el del telenoticies no és informar sinó que se'ls miri molta gent, i la gent llegeix i mira el què vol, i perquè llegeix i mira el que vol els que saben què vol la gent els (ens) donen merda. El problema no és el Jota aquest d'Antena 3, el problema és que volem merda, perquè podríem apagar la televisió i no ho fem, perquè en el fons ens agrada, ens distreu, ens evadeix, ens fa oblidar la nostra pròpia merda de cada dia, així de trist, així...

Mlavix ha dit...

Cal a dir que t'has desfogat, estic d'acord amb tu, i la pregunta que em faig és: podem fer quelcom nosaltres al respecte? Hem de quedar-nos de braços plegats?

sonàmbul ha dit...

Com a text té moltíssim força expressiva. I com assaig, puntasos, que insegurs crec brillen sols més estona de la que els hi concedeixes.

Hi ha nits que millor no passar, això segur, però llavors com demostrariem la nostra resistència-supervivència sentimentalo-racional, i en especial allò en el que creiem més que no en nosaltres mateixos.

Però em sobta això de que per equilibrar la balança tots hauríem de patir per igual, de fet per poder comparar s’hauria de tenir una balança de compensacions emocionals, tenint en compte la variable del temps i els beneficis esperats. Millor un bé a la llarga que una futilitat al moment.

Per això dic que és una narració lloable.

Per altra banda com deia Pessoa, "guanyar és conformar-se" una victòria plena és té amb el temps però depenent amb el que et conformis pot convertir-se en la verdadera derrota. Penso en sentiments, però llegeixo que la filosofia ja t’ha readmès en la bona via, o sigui combregar amb la perillosa ingenuïtat i miseria humana, a partir d’allò que t’importa més.

Hi ha dies que preferiria no ser qui sóc, però com sinó sent qui soc aconsegueixo trobar-me i avançar?
pas en nosaltres mateixos?