17.1.06

Onanisme, imperatiu categòric i Onfray contra la moral cristiana


Seguint l'exemple de Diògenes, que es masturba en públic per mostrar la naturalesa regnant a la seva persona, Onfray incita en el seu "Antimanual de filosofia" als suposats alumnes als que va adreçat a practicar l'onanisme al pati de l'institut. "El onanista es un soltero social que da a la naturaleza un máximo de poder en su vida y concede a la cultura lo estrictamente necesario para una vida sin tropiezo y sin violencia con los otros". Se'ns planetja l'onanisme com una pràctica moralment acceptable però, ai las!, topant amb l'imperatiu categòric kantià, base del pensament moral occidental actual i que, en la seva versió humanista es formula així: “actua com si tu la Humanitat així en la teva persona com en la de qualsevol altre hagi de ser considerada sempre com una finalitat i mai no com un mitjà”. Handle so, dass du die Menschheit sowohl in deiner Person, als auch in der Person eines jeden anderen jederzeit zugleich als Zweck, niemals bloß als Mittel brauchest. (Jo no sé alemany, però queda d'allò més bé posar-ho en llengua original. Gràcies Ramon). I què fa l'onanista si no utilitzar l'altre com un mitjà per satisfer els seus instints i no com un fi? Malgrat que les relacions sexuals fora del matrimoni siguin pecat, com a mínim en elles l'altre obté una satisfacció semblant a la pròpia. L'onanisme és, per tant, un acte inmoral que, com gairebé tots els actes inmorals, més val practicar en solitut.
Com s'entén però que una religió fonamentada en l'onanisme moral imposi una conducta sexual tant represiva? El cristianisme condueix inevitablement cap a la utilització dels demés en benefici propi, en espera d'una recompensa eterna, de la salvació de l'ànima, convertint-se així en una contradicció en ell mateix. El cristià no pot esperar mai estimar l'altre com a sí mateix perquè, igual que qualsevol altre onanista, el converteix en un mitjà. No existeix l'altruïsme quan s'espera alguna cosa a canvi de la mateixa manera que no existeix la solidaritat imposada.
Potser Onfray no cau, com confesso haver considerat en un principi, en la simple provocació o l'adopció d'una pose "d'enfant terrible". Potser amb la seva reivindicació de les forces de la natura que governen el nostre cos, Onfray es proposi quelcom tant revolucionari com enderrocar el sistema ètic imperant a occident. Recuperant pensadors clàssics, pretén el filòsof francès passar a la història com un nou i destructiu Nietzsche? Qui sap. De moment, però, més val que els vostres pecats siguin cosa vostra i del capellà del vostre barri (us entén millor del que creieu...)

3 comentaris:

XZ ha dit...

A quin altre perjudica l'onanisme?
O et refereixes a l'onanisme "en públic"?

Pedra Filosofant ha dit...

Ferran: arran del tema que toques al teu post, de l'onanisme d'uns, de l'onanisme moral d'en Benet, i del negoci de les religions, deixa'm dir-te'n una de bona. Es tracta d'un que està (segons la moral cristiana) "pecant", i un cristià devot que el veu li diu: "Aniràs a l'infern". Llavors, el suposat "pecador" li contesta: "No pas, perquè jo no hi crec en l'infern". Apa!
Ens llegim!

ferrancab ha dit...

No perjudica mai. Aquesta és la gràcia. Que no perjudicant, sigui inmoral.