29.1.06

L'home esparracat al rescat


L'encíclica del Papa torna a fer actual l'etern problema sobre el lloc de la llibertat humana en l'inevitable joc de la causa-efecte a que es veu sotmès l'home dins el cosmos. Diu Ratzinger que el sexe sense amor converteix l'home en mercaderia. Pur fenòmen, direm amb Kant. El sexe sense amor és un joc mecànic, joc de fricció.
Aprofita Azúa per carregar contra l'esquerra per haber defensat històricament les mateixes posicions. Suposo que en un acte de fina ironia que no he aconseguit captar afirma: precisamente porque somos mercancías y es inevitable que lo seamos, tenemos cada vez más sexo y menos amor.
És l'etern dilema de l'home esparracat. Mossèn Ballarín va publicar un article on defensava el seu cristianisme perquè no podia admetre que l'home fós esparracat i desde aleshores aquest ha estat un tema recorrent en aquest bloc. He dit altres vegades que l'home només pot ser home si és esparracat i no és moment de repetir-se. Es tracta de fet de dir que l'home és esparracat sense remei i no de cometre l'error de negar la humanitat a aquells que no s'en considerin. I és d'aquest error del que parlo. De l'error de creure en una humanitat coixa perquè, de la mateixa manera que l'home no és un Déu, l'home no és un gos o una màquina.
Com a defensor d'un nou idealisme l'home esparracat bé a rescatar la dignitat humana. És tant seriós i heroic com això. L'home esparracat està amb Hannah Arendt quan defensa la terrible humanitat del nazi. L'home que després de gasejar uns quants jueus és capaç de sopar en familia i dormir abraçat de la seva dona. I estimar-la. L'home esparracat està al costat de la dualitat kantiana fenòmen, noümen. L'home esparracat està amb Aristòtil quan introdueix el lógos com a diferència específica de l'home respecte els altres animals. L'home esparracat és un humanista que entén el joc del sexe sense amor però que no pot admetre que l'amor sigui sobrer.
I l'home esparracat no està amb Azúa quan afirma que el problema moral no es que las mercancías forniquen como mandriles, sino que a esas mercancías se les pueda llamar “seres humanos”. És molt propi dels intel·lectuals orgullosos de la seva pròpia condició restringir la humanitat al seu petit àmbit. Si, als mandrils que forniquen als lavabos de discoteques, a aquells que esnifen a la tassa del wàter amb els genolls xops del pixum del terra, als que criden a les seves àvies com qui crida el gos, a tots aquests els podem dir éssers humans.
I és aquí on l'home esparracat reivindica la dignitat humana. Perquè és en la llibertat on es troba la dignitat de l'home, és en el poder d'autoconstrucció i en la responsabilitat que se'n deriva on hem de buscar aquesta dignitat. No es pot exigir responsabilitat a una màquina com tampoc es pot esperar fer l'amor (o jugar a futbol) amb una ànima. Direm amb Gómez Pin que si no és cert que el verb es fés carn, està clar que la carn es va fer verb. I només desde el verb l'home es pot entendre a ell mateix. Si Azúa fós una màquina, un mandril fornicador, no seria capaç de dir-ho.
Hauriem de plantejar-nos, això si, la adeqüació d'una frase ja citada de l'escriptor: tenemos cada vez más sexo y menos amor. Ara si, és un acte de fe. No m'ho crec. Com tampoc crec en la possibilitat d'una illa. Només l'home esparracat es pot permetre un acte de fe sense dubtar de la seva pròpia dignitat. Definitivament, només un home esparracat pot intentar salvar la dignitat de l'home enfront tota sort de naturalismes, d'inmunitzar al jo lliure davant el mecanisme de la natura i davant els mossens, afegeixo jo a la frase. (extreta del llibre "El pensamiento alemán de Kant a Heidegger" d'Eusebi Colomer).
.

5 comentaris:

Pedro ha dit...

Alguna cosa hi ha d'haver que ens faci diferents dels mandrils, quan dos hmans follen al lavabo de la discoteca l'única diferència que veig amb dos mandrils és física.
Si són gays ja són humans, doncs crec que d'homosexualitat animal l'humana és de les poques, per tant podem dir que els gays són més humans que els heteros.

Anònim ha dit...

No, hi ha homosexualitat en un munt d'espècies animals.
Jo el que em pregunto és que farien dos mandrils a dins de la discoteca; solen estar més aviat vigilant la porta.

La Rosa de Sang ha dit...

Ferran,

Perdona la meva ignorància però no acabo d’entendre el significat de l’home esparracat. Per mi l’home és simplement mitjà, mediocre, actua sempre a la recerca la felicitat sense ordre ni concert, només pensant que fent el que fa l’assolirà sense plantejar-se perquè fa el que fa. Quan s’ho planteja s’adona del poc sentit de la seva existència i de les seves actuacions vitals, però com que és (som) un simple ser mediocre no variarà la seva posició i fugirà endavant. La fugida endavant tampoc és llibertat, perquè l’home ni tan sols decideix fugir, senzillament pensa que és l’únic camí.

Pedro,

No estic d’acord amb tu. Dos homosexuals en una discoteca són capaços de practicar el sexe com dos mandrils a l’igual que dos heterosexuals. L’orientació sexual no determina l’humanitat. Precisament perquè som humans decidim actuar com mandrils (moltes vegades menys del que voldríem aturats pels nostres prejudicis). Tanmateix, en un moment donat, tan heteros com homos, podem fer un acte sublim de demostració d’afecte, de passió i d’amor que és justament el que ens distingeix dels mandrils. La pregunta que se’m genera és què farien dos humans que haguessin viscut tota la vida a la selva com mandrils, serien mandrils llestos i apassionats o serien humans?

ferrancab ha dit...

Rosa de sang,
no es tracta de ser ignorant. El concepte de l'home esparracat el va inventar el senyor Ballarín a un article i jo el vaig adoptar per defensar la meva concepció de l'home. És simplement defensar la intrínseca contradicció en que viu l'ésser humà. És defensar que l'home viu entre la inmediatesa i l'absolut en una permanent angoixa (Kierkegaard). És defensar que l'home és més que un mandril i menys que un déu. I, en definitiva, és defensar la evident humanitat que veiem en tots nosaltres sense defensar ideals concepcions de l'home i acceptant la complexitat de la nostra vida com a necessitat i no com a accident. No estic segur de que aquesta visió sigui absolutament oposada a la que feia referència mossèn Ballarín, però crec que la imatge d'un home esparracat és molt identificativa de la realitat autèntica de l'existència humana.

Pedro ha dit...

Eh subnormal tens un meme al meu blog, si no el fas et capo i et deixo estèril, no tindràs fills encara que vulguis.