23.1.06

I'm talking about diamonds on the soles of my shoes

És estranya la contradictoria tendència vital que mostrem els humans. Per una banda, l'ànim d'esdevenir quelcom individualment, de ser algú i, per l'altra, la necessitat de fondre's en un tot, en una col·lectivitat on trobar la seguretat necessària per seguir endavant. Aplicant aquesta doble inclinació al camp dels blocs no és estrany trobar a gent que es defineixi com a Núria i com a persona d'esquerres. És la cultura del Prêt à porter. És la persona la que es fa a la talla i no la roba la que es fa segons la conveniència de cadascú. És més fàcil. És molt més cara una màquina industrial que la salut psíquica de milions de persones. Però encara dins la moda, encara dins la col·lectivitat, la persona es manifesta com a unitat completa. Sembla dir "sóc jo qui cago i qui menja i si no menjo els altres no ho faràn per mi". Hi ha qui tría morir d'inanició (i no és exagerat) però és la minoria, la majoría prefereix menjar lo just per trobar la seva talla, el seu pes específic ideal dins el grup. Es tracta de ser algú però que no es noti massa.
En la manca de valor per ser algú fora del grup, allunyats del foc tribal, ens resulta fàcil trobar aquella gent que anomenem "més papista que el papa". Ens trobem un cantant d'un grup que es fa dir Smoking Stones que és més Jaggerià que Jagger. Els cabells més llargs, les vocalitzacions més exagerades, els gestos més amanerats... Aquell que trobava la seva identitat en la de l'altre no era més que una lamentable caricatura del referent. I davant l'esperpent de la reivindicació personal per mimesi, la generalització; "men just aren't the same today, I hear every mother say". El més fan d'entre els fans o el més papista d'entre els papistes. Tots són iguals. Santa veritat. Top-models totes amb les mateixes talles. Polítics tots amb les mateixes corbates. Punkarres tots amb les mateixes txupes i la mateixa puta flauteta. Hi ha diferències, hi ha ànim de ser algú. Hi ha qui és el més i qui és el del mig, qui té el nas més gran o petit, però en l'essencial és important conservar la unitat.
El millor del cas és el fugitiu, l'aïllat d'aquesta societat "unificadora i capitalista, tío". El punk que fuig de casa els pares per anar a petar a la casa okupa, on tots són com ell. El més passat de voltes, el que més es droga, el que quan està col·locat més desfassa, el que fa més pudor (quin Déu ha mort a la seva habitació?), el paio més brut, el que té el gos més brut, més lleig i de menys semblança a qualsevol raça. Però aquest també necessita del ritual, també necessita la reivindicació de ser part d'alguna cosa. Sense amor, sense capital compartit, sense targetes de crèdit ni contractes. Amb drogues i sexe. El paràsit de la societat que rebutja es fon en una perpètua orgía on a l'espectador es mostra incapaç d'associar cada cama a un cap, cada braç a un cul, cada gemec a una veu. És la fusió en el tot i a la vegada l'exaltació de la individualitat. Del Cogito, ergo sum a l'hedonisme on sóc perquè sento i on és la massa la que pensa per mi. Sóc l'Antoni i sóc doctor. Sóc dona i em dic María. Sóc liberal o sóc d'esquerres.
Hobbes diu que els dèbils tendeixen a unir-se mentre que els forts tendeixen a anar sols. Suposo que debem ser molt dèbils.
.

Powered by Castpost

6 comentaris:

Pedro ha dit...

Hi ha alguns militants de CiU i ERC més o menys lluirepensadors. Ferrer i Gironès(que té blog), una senadora del PSC en contra dels matrimonis homosexuals i Herrero de Miñón.

ferrancab ha dit...

Com va dir Aristòtil, no es pot fer ciència dels individus.

Delfí ha dit...

Jo tenia com a tòtem el llop solitari, fins que em vaig adonar que la força del llop és el grup,la "meute".
M'he acostat més a la meva familia ara. I he tornat a veure les tres pelis de la saga el Padrí (Vito Corleone)

Pedra Filosofant ha dit...

Jo, de vegades, foto com en Mas... Vaig a la meva i defugint la "manada", només quan em convé, i només quan tothom està esperant que em quedi a-raconat i a-collonit en una cantonada (no feu el símil fàcil, eh?) del Parlament o del Congreso... ;) Ostres, em direu que és una putada, peró a ell li ha funcionat, no? Un altre dia en parlarem d'ètica política i de totes aquestes coses...

Anònim ha dit...

And what about Salamanca Files ?

ferrancab ha dit...

Suposo que deus ser el mateix que ha deixat un comentari al post de l'home esparracat. Suposant també que has llegit el bloc abans de comentar i que, per tant, enténs el català, responc en català tot seguit.
Els mal anomenats "papers de Salamanca" varen ser robats, expoliats, dels seus legítims propietaris per Franco i els seus. No em sembla res estrany, per tant, que ara que se suposa vivim en una democràcia, els documents es tornin als seus propietaris. El sorprenent del cas és que al segle XXI algú encara defensi el dret de conquesta i es negui a tornar les coses als seus propietaris.