13.1.06

Els déus del segle XXI

Els periodistes estàn cridats a convertir-se en els déus del segle que fa pocs anys hem encetat. El periodista s'ha convertit (no sé si mai havia estat diferent, de fet) en un autèntic Déu creador que es dedica a endreçar el món material d'acord amb idees abstractes i preconçeuvudes. Com que l'ofici ja no pretén transmetre fets objectius, fets, realitats evidents, sinó que la redacció de la notícia és més aviat una aventura on l'artista amb estudis de periodisme busca un ordre metafísic a les realitats materials que l'envolten. Tot fet pot per tant, i com molt bé va demostrar Schopenhauer a "La Voluntat a la naturalesa", encaixar en una determinada cosmovisió contruïda apriorísticament.
El periodisme és realment un art, no és més que una branca de la literatura i, com tot acte creador, ha de ser manifestació de la més pura essència humana. El periodisme ha de ser una feina lliure. Només limitat per l'extensió de la columna talment com ho està el pintor per l'extensió del llenç del quadre que pinta, l'artista ha de gaudir de la llibertat més absoluta per manifestar la seva humanitat en cada petit detall de la gran creació. No podem esperar, per tant, jutjar el periodisme actual (repeteixo que desconec si hi ha hagut mai un abans) en termes de veritat. El món creat per un diari és tant real com el de qualsevol dels seus competidors al quiosc.
La competició! Aquell punt on els déus passen a desaparèixer o fondres en una falsa unitat. No podem esperar un monoteïsme al segle XXI. Un segle on hem d'esperar que el lliure mercat es consolidi definitivament com a principal reguladora de la selecció natural. Els nous déus seguiràn, com els vells, obligats a competir per els fidels. A la península Ibèrica ja es mostra com una evidència que la lluita entre musulmans i cristians ha estat substituida per la lluita entre dos grans grups de comunicació. La SER i la COPE com a religions creadores de dues diferents espanyes, de dos diferents móns en definitiva (no només perquè l'ekumene dels seus oients acostumi a trobar els seus límits en les fronteres de l'Estat, sinó que aquesta diferència que mostren en els afers domèstics s'exté, com no podia ser d'altra manera, a tots els successos del globus terraqui).
Cada déu crea el seu món i cada fidel tria déu segons el món en el que vol viure. No calen grans exemples per demostrar aquesta afirmació. La realitat es fa evident amb la simple lectura dels titulars dels grans diaris. Digue'm en quin món vius i et diré quin diari llegeixes (o quina ràdio...).
No és estrany, per tant, que la nostra sigui una societat que valora tant els creadors d'opinió (el terme no és meu, però s'ha de reconèixer l'encert de l'expressió). Són com els sacerdots de les societats caçadores-recolectores o com el mosèn dels pobles petits de fa poc temps. La màxima autoritat. Ja no només són creadors d'opinió, són creadors de ciència.
Ofici pervertit diria jo. La divinitat dels periodistes és tant evident, tant acceptada, tant latent, que no fa més que manifestar-se en cada simple acte. La més evident mostra és la de posar noms al món creat. Ja no tant sols les notícies són diferents a una o altra cadena, segons un o altre periodista, sinó que fins i tot els seus protagonistes són diferents (Desatinos, Roviretxe...). En el pensament jueu assignar nom a les coses era sinònim de dominació, de control, de intel·ligibilitat i és per això que Déu era l'innombrable: Jhv (a veure qui pronuncia això). No és estrany que els nous déus es vegin autoritzats a assignar als protagonistes de les seves obres el nom que més apropiat els sembli.
Són profetes, déus de facto. Les màximes autoritats en la nostra societat. Poden parlar de futbol, d'economia, de política internacional, de canvi climàtic... de tot, perquè tot artista coneix la seva pròpia obra.
.
Si je saurais raconter des histoires,
Je changerais le monde tous les soires.
.
Maxime Le Forestier. "Je ne sais rien faire"



Powered by Castpost

Keane "We Might As Well Be Strangers"

4 comentaris:

La Rosa de Sang ha dit...

M'ha agradat molt això de "Digue'm en quin món vius i et diré quin diari llegeixes". És que és així. Tinc companys de feina que quan parlen de política només repeteixen els eslògans que ha escoltat o llegit el dia abans, i em preocupa que sense adonar-me'n jo pugui estar fent el mateix. Jo, que pobre de mi em penso que penso lliurement.

Per altra banda, sempre havia pensat que l'objectiu dels diaris no era informar sinó justament vendre diaris. Però el que veig darrerament és que a l'objectiu crematístic s'hi uneix el de crear aquests mites, aquests déus dels que tu parles, déus que després ells mateixos cuiden de estar permanentment a la cresta de l'onada, per fama, per vanitat, per ambició, per diners, per poder simplement vendre més diaris. No ho critico, és legítim, però em molesta haver de ser de vegades el seu conillet d'indies, a vegades el seu ase dels cops, a vegades el seu "públic objectiu". Deixeu-me en pau!

El problema és que no hi veig sortida. Si vull estar informat els he d'escoltar i llegir, i encara que escolti i llegeixi els teòricament més objectius, si és que l'objectivitat existeix, estic segur que m'intenten vendre la seva moto particular.

Mikel ha dit...

tens molta molta rao , les tendencies dels diaris son bestials , la gent que nomes te acces a l´informacio manipulada per un diari no pot mai saber la veritat , pero el problema es que la veritat no la te cap diari , TOTS escombrem cap a casa i tot plegat fa moooolta pudor!

ef ha dit...

Totalment d'acord, però matissria que hi ha periodistes Déu i periodistes de batalla, "matxaques", i aquests segons no poden fer res, no tenen cap possibilitat d'exercir el seu art.

Tanmateix si dius que els periodistes creen art, són artistes, tenen futur en els actuals conglomerats i empreses mediàtiques? Un artista real, que es mereixi aquest nom, com pot sobreviure en la selva mediatico-empresarial actual?

Potser els autentics periodistes-artistes al final no tindran on anar, llevat dels blocs.

ferrancab ha dit...

El problema és que crec que no existeix diferenciació entre periodista-artista i periodista que no ho és. Mentre hi hagi diaris tot artista amb estudis de periodisme sembla tenir la possibilitat de trobar un lloc on exposar periodicament la seva obra. El conglomerat d'empreses mediàtiques no fa més que facilitar que quan un artista no es troba realment vinculat a la concepció cosmològica del seu grup en pugui trobar un altre que li sigui més afí. El món dels blocs no fa més que augmentar aquestes possibilitats donant autèntic sentit al politeïsme globalitzat. Ja no és només que cada societat cregui en un Déu, sinó que dins de cada societat podem trobar veneradors de tots els déus existents.