2.1.06

"Càndid o el liberalisme". Els altres no són idiotes

Una constant en qualsevol tipus de discusió seriosa o que, com a mínim, posi en joc qüestions serioses, és creure que, ja que nosaltres tenim raó (si no partim d'aquesta premisa sembla estúpid començar una discusió), els altres han d'estar equivocats i això els converteix en idiotes. No sempre som conscients d'aquest prejudici, però en la majoria de debats es manifesta com la seva més clara condició de possibilitat. Sense creure que l'altre és idiota, ningú es molestarà en voler-lo fer entrar en raó. La llàstima és que, de tant suposar que l'altre és idiota, acabem negant la possibilitat que entri en raó i matant el diàleg.
El molt liberal sr. Fàbregas ens ho posa de manifest en la seva gran obra Perquè ja no sóc "progre". Sense creure necessari donar una definició de què és ser progre, aquest iluminat ens exposa en 11 magnífics punts els seus arguments. Com que, si fem veure que arribem despullats de prejudicis davant el text, no sabem què vol dir això del progressisme, hem de buscar-ne la definició en el contingut arribant necessariament a concloure que ser progre és ser imbècil.
És molt interessant aquesta recepta de conversió al liberalisme per un altre motiu. Amb la frase que serveix de capçalera del post ("Qui no és revolucionari als 18 anys és que no té cor, però qui continua sent-ho als 40 és que no té cervell” Lord Acton) Fàbregas ens mostra fins a quin punt el seu ultra-liberalisme ho és per determinisme. Sóc liberal perquè tinc 56 anys podria acabar afirmant el periodista. Amb això no fa més que refermar el seu passat d'idiota. Ja no sóc progre diu al títol d'un post on defineix els progres com a idiotes.
Aquest tipus de liberals que parteixen del convenciment que els altres som idiotes actuen com el Càndid de Voltaire. El liberalisme és el nou optimisme que sembla acceptar que les coses del món van de la millor de les maneres possibles convertint-se així en conservadors reaccionaris. La guerra d'Irak era necessaria perquè el món funciona així. Hi ha bons (nosaltres) i idiotes (Sadam i progres) i els bons lluiten contra els idiotes. És així i el canvi només pot portar a la victòria dels dolents.
És perillós pensar que els altres són intel·ligents si el que volem és guanyar la batalla dialèctica. És important fer un bon ús de les falàcies ad hominem i ad partitum i molts "recorda quan vostè va dir, recorda quan vostè va fer, recorda que quan vostè governava, recorda quan la seva àvia...". Cal convertir l'adversari en qui no és per tal de poder-lo presentar com un idiota.
Readaptació de la màxima: "qui és revolucionari als 18 perquè toca i ja no ho és als 40 perquè ja no toca és un idiota".
És per tot això que no deixa de sorprendre'm la gran quantitat de discusions on els progres i els liberals s'enfronten en estúpides discusions sense fi possible. No puc deixar de veure estrany que els polítics catalans portéssin l'Estatut a Madrid per explicar-lo i que el PP gastés 500.000 euros en una campanya publicitària per explicar el mateix Estatut. No puc deixar de veure estrany que en el inútil debat sobre el CAC uns acusin de nazis als que a la seva vegada els comparen a ells amb Hitler. Potser si que els altres són idiotes, però cal tenir present que nosaltres som els seus altres. Potser no ha mort el debat però el que sembla evident és que aquest nivell de debat no val la pena.

3 comentaris:

La Rosa de Sang ha dit...

Tens raó. Només un parell de consideracions, no sé si t'has adonat de l'extraordinària proliferació de liberals que s'està donant a la política espanyola. Es pensen que ser liberal és definir-se com a liberal, i ja està! Curiosíssim.

Sobre el debat que hi ha i si val la pena o no. Evidentment no val la pena, però m'estic quedant esgarrifat de la quantitat de gent que es creu les barbaritats de la COPE, i que esmorza cada dia i es creu les mentides de Libertad Digital. I no és gent de nivell educacional baix. Per això, encara que el debat no valgui la pena cal seguir debatint perquè aquesta gent no s'acabi imposant.

EVF ha dit...

Tens tota la raó. Jo, després de molt de temps d'intentar-ho, he desistit d'intentar convèncer ningú mitjançant la discussió civilitzada. Jo al blog em dedico simplement a vomitar la fel que se m'acumula davant la immensitat de la deshonestedat intel·lectual que veig pertot arreu, tot sabent que mai no convenceré ningú...

Albert de la Hoz ha dit...

Cert. Ningú no convenç ningú crec que és el títol d'una cançó. Passa en política, religió o, ara, amb si està bé o no la llei que afecta a fumadors/no fumadors. Ma mare deia que tots tenim un rei al cos, que és com dir que les nostres fermes conviccions no admeten discussió. Per exemple, avui s'han dit moltes ximpleries a Salamanca. I què? Escric en una llengua que s'extingirà. I què? Som una nació. I què?