2.12.05

Revisionisme cavernari

El Mite de la Caverna és, probablement, el text més conegut de la història de la filosofia. Els professors de batxillerat no dubten en cantar-ne les excel·lències davant els seus admirats alumnes i encarregar reflexions i parrafades derivades amb profunds anàlisi sobre l'actualitat de l'obra i la caverna en la que ens trobem tancats. Doncs bé, com tot a la vida, amb el temps és necessaria una revisió que ha de portar, sovint de forma tràgica, a una desmistificació de l'obra. Potser hauria d'arribar el moment de treure una mica de la mística que envolta el text.
El tema que, sense dubte, ha de despertar més l'interès en el lector és la visió de la llum del sol i l'impacte que causa en el pobre ascendit. I jo, innocentment em pregunto; I si hagués sortit en un dia ennuvolat? Ah! No hi havieu pensat eh?! Doncs bé, si l'ascensor hagués sortit a l'exterior de la caverna un dia de nevada, amb aquell vent que et glaça els bigotis i torna les teves mucositats estalactites, estic convençut que l'home hagués girat cua i, encantat, hagués segut al costat de la foguera per escalfar ses malmeses extremitats. El mite no és més que fruit d'una casualitat.
L'home surt, veu la llum i s'encega. S'encega com tots quan un diumenge de xiringuito no porten les nostres Ray-Ban sun glasses, sense que això ens faci creure en la immutabilitat de les idees i el menyspreu del món material. Però no torna! direu. I ara! Com havia de tornar a la caverna? Un cop recuperat de l'encegament, i seguint amb el símil dominguero, començaria a notar l'escalforeta del sol, aquella plaent sensació que convida a la més exagerada de les mandres. I quina alternativa tenia el pobre? Tornar a la humida i freda cadena on el lligaràn en una eterna condemna al reuma i múltiples malalties pulmonars? Au va! L'home només tornarà a entrar quan s'aborreixi, quan trobi a faltar a la seva cavernícola preferida i, segur que només infromarà de la bona vida alternativa als seus més propers compatriotes.
L'ascensió, la sortida de la caverna, no és més que una tria de preferències. Si hi ha sol i llum sens dubte el món exterior serà més atractiu que la fosca i bruta caverna, si hi hagués tempesta o un simple plugim hagués tornat a entrar amb la cua entre cames i agraït de les comoditats que les cadenes i la foguera garanteixen.
Oi que fa fred a fora? Oi que s'hi està bé a la caverna?
Doncs això, revisionisme cavernari.

8 comentaris:

Gale ha dit...

Si la mesura som nosaltres mateixos, la pròpia idea de sortir de la cova beu dels límits de la imaginació.

Sortir de la cova, que sempre és sol –dons en la metàfora tp diu el contrari- potser implicaria sortir en un pla en el que no s’és subjecte de percepcions encadenades, ni de condicions que facin ombra a la consciència com l’humor per pendre’s el la naturalesa, si és que hi ha naturalesa.. dons les percepcions en la caverna són escissions i maquetes de les idees i cel que podrien composar el món.

En contra punt, sempre i en tota història hi ha sentiments i estats d’ànim i atrezzo vari que són part del mecanisme de la cova. Així m’agradaria entendre a Plató, al SORTIR no hi ha sentiments que condicionin les percepcions és a dir com si fora de la cova és pogués veure tot i tot i ..

Amarga utopia dolça.

pD: Bon camí, el teu blog .

Anònim ha dit...

Fóra la caverna no es té fred ni un s'encostipa. La sortida de la caverna participa ja de l'ordre, en tant que ja n'és. D'interpretacions de la República ja n'hi ha a milers; podries conformar-te en intentar entendre que s'hi diu, pq pel que sembla no t'ha quedat gaire clar.

Gale ha dit...

Participa de l'ordre..

Recomanem, doncs, el llibre que a tu fa temps et va il•luminar i que t'evita de comentar però no de reformular acotadament la breu aportació que em va inspirar el text?

Per cert, el comentari partia de la primera premissa -imaginació-, que fora de context no deu ser gaire original, i així i tot no l’havia usat mai amb la caverna de Plató. M’alegrarà trobar-ne algun paràgraf al respecte. Hi tinc curiositat.

Gràcies per la crítica, espero la referència, i dp valoraré si era o no només pedanteria el que t'ha mogut a potinejar la meva humil però atrevida idea sobre la caverna.

Anònim ha dit...

La crítica no anava per tu i el teu comentari. La critica anava pel text inicial.

D'altre banda quan entengui què em preguntes, podré respondre't sense cap tipus de problema.

ferrancab ha dit...

Gale,
gràcies per el comentari i alguns etcs. No he pogut contestar abans perquè era fora. Vagi bé.
Anonymous,
En plena consciència de la gran quantitat d'interpretacions existents del mite de la caverna, vaig escriure aquesta "interpretació" sense ànims d'esdevenir un filòsof d'aquells que la historia recorda. Era una parida de text i volia expresar la meva satisfacció perquè veig que hi has estat a l'alçada. Si algún dia vols una interpretació seriosa sobre el Mite de la Caverna no perdis el temps llegint aquest blog i vés a la biblioteca (fins avui pensava que era qüestió de sentit comú...)

Anònim ha dit...

No tinc res en contra de les versions. Així i tot, em sembla veure una clara contradicció en la teva, cosa que fa que la tesi sencera no se sustenti i em resulti absurda.

D'altre banda entendràs que les possibles intencions o voluntats que poguéssis tu tenir al escriure-ho, a mi se me'enfoten. Jo he llegit Revisionisme Cavernari i enlloc "filosofia que no t'has de pendre seriosament".
Però donades les teves aclaracions i sense cap mena de dubte deixo aquest blog i tiro cap a la biblio; dreturers... que també diu la Mercè.

Gale ha dit...

El mite de la caverna és una de les metàfores més dúctils de la filosofia. D’aquí que sigui tan universal i també coneguda. Però està molt sobada. I tot i així continua mantenint l’interès, sinó suposo que ni l’anònim hagués comentat.

Deu ser pq com diu l’anònim hi moltes interpretacions; perquè és tan abstracta com absoluta i fantàstica, hi ha una pluralitat de situacions i d’entorns on és aplicable, i en cada entorn atemptarà de deixar entreveure diferents resolucions o hipòtesis on els matisos divergits seran l’important per fer interpretacions aplicables a altres camps o temes.

Entenc, que el títol i text s’inscriu en la narrativitat diegètica del blog, i és per aquí que jo vaig prestar-me o recrear-me a comentar. En una metàfora tan sobada el que la reviu acaben sent els contexts i enfocaments d’on s’apliqui, i per aquí crec és per on és pot desenvolupar en un entorn com internet. Així celebro el text i no tant la crítica "objectiva" acadèmica que l'anònim ha fet.
Preferiria alguna puntualització crítica que s’abeurés de la potencialitat d'internet o com a mínim de la falta d'adequació del text als teus coneixements generals acotant-los a la possoble superficialitat lucrativa de la conjuntura, o dels teus interessos de conversar.

Però com és internet i no la universitat; crapulisme... com deia Domènec Gràcia.

ferrancab ha dit...

Apreciats comentadors,
veient l'interès que mostreu per el post en qüestió, em veig obligat a defugir les evasives i afrontar les meves intencions fent-les transparents a la vostra comprensió. Sense dubte el text que vaig escriure no pretén ser una autèntica i meditada, una seriosament i elaborada, interpretació o relectura del Mite de la Caverna. No sóc un gran coneixedor de Plató ni de les interpretacions que s'han fet del mite en qüestió. Sóc, en el menys socrtàtic dels sentits, un ignorant.
Ara bé, això no treu que hi hagués certa voluntat de seriositat en el meu escrit. Tot i que com molt bé heu remarcat, no hi ha una possible relació correcta entre el mite i el meu text, pretenia evidenciar que l'interès dels "amants de la veritat" transcendeix sovint l'àmbit de l'amor a la filosofia i es troba en una estreta correlació amb el "primum vivere, deinde philosophare".
Sortint del tema del text i el poc rigor del meu bloc, i després de deduir que el comentador anònim i jo (aquell que es troba a l'altra banda de la pantalla) compartim professora d'ètica (deducció que no requereix un gran desgast intel·lectual dat el cas que l'ús del terme "dreturers" no és gaire extès a la nostra societat, cosa que fa practicament impossible que dues Mercè l'emprin), em veig inclinat a demanar que el citat comentador surti de les ombres de l'anonimat i ens dongui a conèixer la seva identitat (reconeixent, això si, que dificilment em veuré capacitat per identificar-lo degut el meu elevat grau de desconeixement dels noms propis dels éssers bípeds que comparteixen a diari el meu espai vital).