19.12.05

L'eterna piràmide?

Recordo que fa uns anys em va fascinar una imatge, gens original per cert, d'un llibre d'història. Era una piràmide que servia per representar la societat de l'edat mitjana. Tots els estaments i, per tant, totes les persones, s'hi podien encavir. Aquesta concepció de la societat sempre m'ha acompanyat i avui em porta a preguntar-me si no serà la nostra civilització necessariament piramidal.
Ja en la ciutat ideal que planteja Plató en "La República" se'ns fa evident la impossibilitat de trencar aquesta visió piramidal. Tant en aquesta ciutat ideal com en l'antiga "polis" grega, es mostra evident la presència d'una estructura piramidal amb una base de treballadors molt més amplia que l'elit que, a la realitat, vivia del treball dels esclaus.
La societat actual sembla haver trencat la rigidesa del sistema de classes ja que, malgrat totes les dificultats, possibilita, per sort de molts i desgràcia d'alguns, el moviment, l'ascensió o descens en l'escala social. Però el moviment no canvia l'estructura de la societat. Tot i que ara se suposa que els qui acupen un lloc o altre en l'estructura social ho fan per "mèrits propis", això no fa més digna la situació dels qui n'ocupen la part baixa (més digna que a l'edat mitjana segur, però no més digna que si ara es veiéssin privats de canviar d'status). Les condicions de dignitat es dónen quan l'home actúa en la societat com a tal, com a home, en plena possibilitat de realitzar la seva naturalesa com a ésser dotat de lógos. Amb el nostre admirat Gómez Pin i recordant el meu anterior post, direm que la funció del polític no és que la societat funcioni (idea que legitima la aquesta escala, com veiem en l'article d'en Sostres d'avui) sinó que garanteixi les condicions de possbilitat d'aquest desplegament humà.
Com trencar doncs aquesta aparentment eterna piràmide social? La resposta sembla que hauria de ser bàsicament econòmica. Cal que l'home es trobi cada cop menys lligat a una jornada laboral alienant (situació laboral de les classes més baixes) en favor d'un temps de lleure on pugui retrobar la seva humanitat perduda. El fracàs de la jornada de 35 hores de França sembla però haver difuminat aquesta possibilitat i torna a posar en evidència la intrínseca (i el més terrible és que sembla necessaria) desigualtat de les nostres societats.
És curiós observar com aquest és un mal que no afecta a totes les societats humanes, cosa que hauria de fer replentejar les tesis elitistes de personatges com el columnista anteriorment citat. En societats que tendim a anomenar primitives, les de caçadors-recol·lectors, el temps que es dedica a assegurar la subsistència del grup (recordem que parlavem de l'economia com a garantia de que les coses "funcionin"), a assegurar per tant les condicions que han de fer possible el desplegament de la vida propiament i proustianament humana, és d'unes dues hores diaries.
En societats petites, veiem per tant com la jerarquització és molt menys present (deixant de banda jerarquies d'autoritat política) que en les nostres societats "globals". Societats reduides com l'antiga Suïssa en la que Rosseau segurament es va recolzar al formular el seu macabre "Contracte social".
Dues possibilitats radicals se'ns presenten per acabar amb aquesta jerarquia (si és que la considerem negativa). La primera inspirada en el model de l'alcalde Clos i els indis Aché Gatu, de crear un model de societat més reduida i autosuficient. La segona, menys desitjable en la modesta opinió d'un servidor, és el model Houellebecquià de "La possibilitat d'una illa" on cada individu viu d'una forma gairebé literal en una illa i és plenament autosuficient. La globalització Sala-Martiniana, la "real, bona i autènticament liberal", sembla que només fa extensible la possibilitat de movilitat a una més amplia població mundial, però no sembla encaminada a trencar aquesta jerarquització.

11 comentaris:

EVF ha dit...

La clau està, penso jo, en que no treballem per "garantir la supervivència del grup", sinó que generem enormes excedents que anomenem benestar. Amb dues hores de treball diari, també en una societat complexa com la nostra podríem mantenir tota la societat. Mantenir-la, tots vestits amb
"taparrabos", mal nodrits, anant a peu a tot arreu i morint-se del primer part, aquells que no haguessin ja mort als 10 anys d'un encostipat.
Coincideixo totalment amb tu que el desenvolupament i a societat "humana" és intrínsecament piramidal; l'únic que és realment sostenible i igualitari és que perdem la nostra humanitat i visquem com animals. Els animals són totalment sostenibles.

La Rosa de Sang ha dit...

Penso que el problema de la societat piramidal, de la que com tu dius és impossible fugir, és la dominació. Hi ha moltíssimes classes de dominació i per sort moltes control.lades o abolides però, una de les pitjors és la ens imprimeix la pròpia ideologia dominant "treballant dur podrem escalar la piràmide", sí, però com tu dius és un moviment, no és la fi de la piràmide, i no sé fins a quin punt aquest treballar dur ens fa més homes o més esclaus. I per cert, la dominació de la ideologia sempre acaba beneficiant de debò el creador de la ideologia perquè treballar dur beneficia els que treballen dur, però els més beneficiats són els propietaris (o empleadors) dels trebaladors durs.

Una forma d'acabar amb la societat piramidal seria justament acabar amb el concepte moral de dignitat, fins i tot amb el concepte d'home? Perquè l'home és digne d'alguna cosa? O perquè l'home és més que un animal? És una convenció més, o no? Tots a poduir i els més dotats a crear... Però em sembla que per aquí no anem bé, no?

Mlavix ha dit...

No serà que és intrínsec a "l'ésser humà" viure de manera piramidal com dieu, o potser millor dit, aristocràtica? D'altra banda, què us du a pensar que és aquesta la base del problema humà? Per què cal unificar-ho tot? Perquè així serem tots feliços i menjarem anisos? Esteu segurs?

D'altra banda, és normal que a l'edat mitjana es seguís l'ideari platònic i per tant la idea del fet ideal, el qual comporta una estructura piramidal, no?

Potser el problema no és tant la solució com descobrir per què hem de solucionar.

Fins ara, Xavi.

ferrancab ha dit...

EVF,
no crec que l'únic sostenible sigui viure com a animals, com demostren les societats "primitives" a les que feia referència. Si que estic d'acord, però, en que la nostra societat està destinada a la garantia del benestar econòmic i no a la simple supervivència. El que crec, per tant, és que cal buscar un equilibri que possibiliti a tots els membres de la societat portar una vida plenament humana i no viure en una vida mecànica. Allò que els francesos diuen feina-metro-tele-dormir-metro-feina...
Rosa de sang,
Crec que el problema és completament el contrari. Per acabar amb la societat piramidal el que cal és que el concepte de "dignitat humana" prengui sentit, el que cal és que fins i tot el treballador de la SEAT que es passa 8 hores al dia fotent cargols pugui dur una vida plena, una vida propiament dita. Negar la intrínseca dignitat a aquest home és el que fem quan el condemnem a ser una peça més de la cadena de muntatge. Sense arribar als extrems de Marx, diría que tens raó, que així no anem bé.
Xavi,
el que volia dir no és que a l'edat mitjana es seguís el patró de Plató, sinó que totes dues societats segueixen el mateix patró; el de la societat piramidal.
D'altra banda, la inviabilitat i fins i tot la inconveniència dels canvis radicals que apuntava, posa de manifest que, responent al meu plantejament inicial, la societat en la que vivim és intrínsecament piramidal. Jo no diria aristocràtica en tant que qualsevol pot ocupar el punt més alt de l'escala social en els diferents àmbits (poder polític -en principi tots podem ser president, tot i que no rei-, poder econòmic, talent artístic...).
Jo crec que hem de solucionar aquesta estructura per assegurar que ocupar la base de la piràmide no sigui incompatible amb una vida "digna", veritablement humana socràticament parlant.
Salutacions

Mlavix ha dit...

Ok, ja havia interpretat això; el que he volgut introduir és la paraula "aristocràcia", no per referir-me a un conjunt privilegiat de persones per llinatge (això és cosa del passat), sinó per llurs qualitats morals, d'intel·ligència i nivell cultural. La vida no és linial, en tal cas seriem com tu dius: mecànics. Per tant, potser millor projectar un sistema pels valors que aquest emana de noblesa i principis qualitatius de la persona, potser així sí que prendrem una bona direcció. Tothom és vàlid per qualsevol nivell de la piràmide, el cas està en haver-s'ho de guanyar noblement.

Una salutació, Xavi.

Mlavix ha dit...

Per cert, puc preguntar-te quants blogs conèixes a la Catosfera sobre filosofia? Després d'un parell de mesos despenjat m'agrafaria fer barem sobre fins a quin punt es tracta aquest tema en català.

Una altra salutació, Xavi.

pelblocgros ha dit...

Pots desenvolupar la idea que el "contracte social" és macabre, sisplau? Jo entenia que precisament el contracte social és la única manera de justificar una organització de la societat que vagi més enllà de l'anarquia i alhora sigui equitativa, justa.
O afirmes que qualsevol organització social nega la dignitat a l'individu?

frederic ha dit...

això em supera...

procopio ha dit...

a mí lo que me choca es el modelo del alcalde Clos. ??¿¿¿. Tampoco estoy muy de acuerdo con Rousseau y la voluntad general: la sociedad suiza ha sido una de las últimas de Europa en reconocer el sufragio femenino, sin olvidar a Calvino, la prohibición del teatro, etc.

A mí lo que me parece es que el problema no es la econmía: es decir, estoy en desacuerdo con la idea de que "cambiando la economía cambiaríamos la sociedad": más bien me parece que eso que tú dejas de lado (la jerarquización política) es la clave de todas las claves.

Es un opción de cambio más realista, en todos los sentidos, y por eso la que se deja en último lugar, o de lado (si me permites la crítica).

un saludo.

ferrancab ha dit...

Mlavix,
Estic d'acord amb tu. La qüestió és que fins i tot aquells que no "mereixin" l'ascens en la piràmide social puguin dur una vida digna. Aquest és l'objectiu.
La veritat és que no en conec gaire, o gaire que s'autoanomenin de filosofia. Si en saps algún de bo estaré encantat de rebre recomanacions.
Pelblocgros,
la idea del contracte social no em sembla macabra en si. Em sembla excesivament ideal (de inexistent) per ser presa en seriosa consideració com a determinant d'algunes idees o actituts polítiques. La que si que em sembla macabra és la idea del contracte social de Rosseau principalment per dos punts. El primer és que diu que s'obligarà a ser lliure a qui no ho vulgui ser (cosa que va portar a Berlin a qualificar-lo amb gran encert com a enemic de la llibertat-i fanàtic o quelcom així, però no en recordo la paraula). El segon és que arriba al punt de dir que, donat que l'home només té possibilitat d'existir com a tal en un estat, ha d'estar disposat fins i tot a donar la vida per ell si l'estat li demana. I encara hi podriem afegir un tercer, que és la meva negativa a acceptar que, més enllà del principi que constitueix la societat (diguem-ne contracte), hi hagi alguna cosa semblant al "bé comú" o voluntat general (si que existeix en qüestions bàsiques, però no crec que ho faci en tanta amplitut com en Rosseau o altres contractualistes).
Frederic,
no sé que dir-te, però gràcies per la visita de totes maneres.
Procopio,
lo del modelo del alcalde Clos és de barrios dónde se pueda encontrar de todo. Una ciudad dónde no tengas que salir de tu barrio para encontrar lo que necesites o quieras. Yo creo que el problema si que és económico. No creo que sólo cambiando la economia cambiásemos la sociedad, pero creo que el modelo de sociedad viene siempre muy determinado por la satisfacción de los intereses económicos. Si dejo la jerarquización económica de lado es porque creo que ya es una jerarquia bastante abierta cómo para no esperar de ella grandes cambios. A la política se puede dedicar cualquiera (prueba de ésto es la cúpula directiva del PP). Sin duda la opción de cambio es más realista, pero también, por lo poco más que se puede abrir, el cambio debe ser mucho menos radical. Por el cambio en la política, el cambio social no parece tener posibilidad de grandes cambios que terminen con esta estrucutra. Éso es lo que me lleva a plantearme si no será la nuestra una sociedad intrínsecamente jerárquica. Se acepta la crítica, claro está.
Salutacions.

Pedro ha dit...

Quan no hi ha ascenció social, es cremen cotxes com a França.
Pe`ro bé hem avanaçt respecte a Grècia.