12.12.05

Ich bin ein Berliner

La personailtat d'un home es troba en continua formació. Cada dia noves vivències, noves reflexions i coneixences van forjant una humanitat, una individualitat més armònica i completa. La personalitat es pot entendre així com el resultat de tots els aconteixments (de la naturalesa que sigui) que aconteixen en l'expedient vital d'una persona. Quan considerem a una persona com a madura, ho fem en referència a la manera com ha aconseguit integrar aquesta multiplicitat en una sola individualitat, sent així la maduresa un sinònim d'integritat, de caràcter en el sentit grec del terme, entès com a formació d'aquesta personalitat harmònica, no aleatoria i difusa.
Amb les societats podem considerar que passa el mateix. Una societat es forma a través de la seva història, de la història de tots els homes que han viscut en comunitat en un determinat espai geogràfic i que han dotat els seus nexes d'unió d'un significat suprapersonal. El "caràcter" de la societat es forma, com el d'una persona, per la integració de totes aquestes vivències col·lectives, per la integració en una sola individualitat nacional o estatal dels traumes i les gestes que han format la personalitat comuna dels seus integrants, la seva cultura. La assumpció dels traumes. La integració de les vivències comunes. La fusió, la unificació de la experiència concreta. Això forma un caràcter, en els homes i en les societats.
Quin caràcter deu tenir una societat que no té traumes? Una societat on tot és grandesa? Existeix un home que no hagi patit mai? Un home sense males experiències que, d'una o altra manera, hagin aportat traumes a la seva gestació personal?
En començar el segles XXI veiem el diferent grau en que els traumes del feixisme han estat assumits per les diferents societats europees que els van patir. Tenim a Alemanya un Hitler encarnació del mal absolut en l'imaginari col·lectiu. Tenim a salvadors, a herois de la resistència contra el mal a França amb De Gaulle i sobretot a Anglaterra amb Churchill. Tenim algú semblant a Espanya o Itàlia? Veient com estàtues franquistes presideixen les places de moltes ciutats de la península o com els italians venen calendaris per l'any vinent amb fotos de Il Duce no podem deixar de pensar que aquestes no són societats íntegres, madures, amb caràcter. On són els traumes en aquesta Espanya constitucional? Són enterrats sota terra o a les presons vasques. No és d'estranyar que l'actitud dels polítics espanyols sigui tant propera a l'infantilisme posat que representen una societat que, com un pre-adolescent, encara no s'ha forjat un caràcter íntegre.
Parlava Aznar i encara ho fa Rajoy de patriotisme constitucional en una clara manca de retòrica sofísta i un despròpsit tant pervers a la teoria de Habermas com l'apropiació del "vencereis pero no convencereis". Prenen la part per el tot, perquè el tot espanta. I com un nen petit, prefereixen jugar tot el dia i no dutxar-se mai, perquè no senten la pudor a suat que desprenen.
Davant d'aquesta forçada integritat en torn a la parcialitat d'una nació de nacions que, com tot home, només pot ser esparracada, només ens queda la fugida a la idealitat de la maduresa. En aquest trajecte hegelià cap a la configuració de l'esperit, avui com ahir; Ich bin die Berliner.

7 comentaris:

La Rosa de Sang ha dit...

"Parlava Aznar i encara ho fa Rajoy de patriotisme constitucional en una clara manca de retòrica sofísta i un despròpsit tant pervers a la teoria de Habermas com l'apropiació del "vencereis pero no convencereis". Prenen la part per el tot, perquè el tot espanta. I com un nen petit, prefereixen jugar tot el dia i no dutxar-se mai, perquè no senten la pudor a suat que desprenen."

Ostres, ostres, ostres, m'has convençut, et poso als meus favorits, definitivament.

Saps, söc un simple afeccionat a la filosofia, he llegit quatre llibres i prou perö m'encanta. Et seguiré llegint i espero fer algun comentari de tant en tant. Per cert, de Habermas només coneixo aixö del patriotisme constitucional, perö ho coneixo a través del "mestre" Aznar, amo i senyor de la veritat absoluta, si no és molt demanar, ens en pots fer 5 cèntims?

Gràcies pel blog.

El Déu de les coses petites ha dit...

Hola nano,
no ve massa al cas per aquest post del bloc (que de fet ni m'he llegit) però és que acabo de mirar el meu bloc i he vist que m'hi havies deixat quelcom sense saber a qui t'adreçaves. Només volia dir-te que ens coneixem i que dissabte passat vam estar xerrant una bona estona sobre la universitat, els nazis, literatura, blocs...
Si no recordes qui sóc deixa'm un altre missatge al bloc i comença a prendre cues de pansa.
Fins aviat!

ferrancab ha dit...

Rosa de sang,
moltes gràcies per el comentari. Jo no sóc un gran coneixedor de la teoria de Habermas sobre el patriotisme constitucional. La base de la idea és que en les societats modernes la identificació amb l'Estat no es faci des d'un punt de vista sentimental o de reconeixement d'una mateixa expresió cultural sinó que la Constitució resultant de la voluntat de els ciutadans ha de ser el que els faci sentir membres d'un mateix cos social. La perversió del mestre Aznar és que contraposa l'ordre i buida de sentit aquest concepte. La identificació dels espanyols com a tals se suposa inqüestionable i prèvia a una constitució escrita. Així, la constitució no és causa sinó resultat del patritisme, contradint el principi racional de Habermas. D'altra banda només cal veure que Habermas és un pensador que tira cap a l'esquerra, cosa que faria bastant difícil la coincidència de principis bàsics amb el PP i, sobretot, la secta aznariana. Cal dir que aquest "patriotisme constitucional" del PP no té sentit en tant que no es pot apelar a un text legal concret per definir la pertanyença ideal a una societat. El patriotisme del PP és respecte a UNA constitució concreta mentre que l'esperit de la idea de Habermas és que la unió sigui en la elavoració d'aquesta constitució, no com a text purament legal, sinó com a nexe d'unió entre els ciutadans en la definició d'un objectiu comú (i no una unitat de destí com és el cas de l'Estat espanyol).
Espero que els meus pocs coneixements al respecte d'aquesta qüestió no estiguin mal encaminats i que la meva explicació hagi tingut algun deix de transparència intel·lectiva. Gràcies de nou per la visita i el comentari.

ferrancab ha dit...

Benvolgut senyor Déu,
Després de moltes deliveracions i una ingesta massiva de cues de pansa m'ha semblat recordar que, efectivament, dissabte vaig estar parlant amb un estrany ésser bíped sobre els temes que assenyales al teu comentari. El que em resulta menys evident és que aquell ésser que més o menys crec recordar fós en realitat una divinitat. Tot i aquest error conceptual (pot una divinitat tenir només dues cames?) crec que seria capaç d'atribuir a la teva persona un nom que, per bona ventura, espero que sigui el que normalment s'empra per referir-se a la teva entitat psico-somàtica.
Salutacions d'un fan del joc Puta reputa i no recordo què més.

Mikel ha dit...

Que cabron Ferran, resulta que ara t´en vas de birras amb un Deu...sobre lo de que aquest deu nomes tingui dues cames es normal , pensa que es el Deu de les coses petites....per tant de tripode res de res...

Pedro ha dit...

Vitor Emanuelle i Camilo Cavour són personatges dignes d'admiració, a Espanya només el viu de Cánovas del Castillo s'hi pot assemblar.

Pedra Filosofant ha dit...

Aquí, l'únic Déu de 3 potes (re-conegut per algunes madrilenyes famoses) es diu Makelele... ;)