25.12.05

El CAC: like a rolling stone

Diu Hobbes que l'home és tant lliure com una pedra que rodola muntanya avall. Només caldría doncs un petit impuls inicial per posar-la en moviment per tal que la pedra anés guanyant velocitat. Tot i no poder estar d'acord amb aquesta concepció de la llibertat humana, no puc deixar de sentir-me fascinat per la idea que la llibertat "like a rolling stone". Només cal un petit impuls i la llibertat comença a agafar velocitat i es fa cada cop més difícil d'aturar. Sense fer-nos mal, s'entén.
Tant si és per presència o abscència, la llibertat sembla sempre subjecta a aquesta newtoniana llei. Un cop donem un mínim impuls a la llibertat, aquesta agafarà cada cop més força convertint-se en un enemic difícil d'aturar. Un cop comencem a posar entrebancs a aquesta pedra per evitar que segueixi el seu incontrolable camí, el més fàcil és que la pedra s'acavi aturant.
Sense confondre llibertat amb veritat, el CAC no pot ser un obstacle. No ha de ser un obstacle. Jo també estic amb la idea de Hannah Arendt de que no existe libertad de opinión si no se sabe mantener la diferencia entre hechos y opiniones. La libertad de opinión son discursos distintos sobre un mismo relato, no una infinidad de relatos sobre un mismo hecho." (Alain Finkielkraut, El País, 18 de diciembre del 2005). Sigui Egunkaria o sigui la COPE, el tancament és un atemptat contra la llibertat.
Deia que no puc compartir la idea de Hobbes de que l'home sigui lliure com una pedra en caiguda lliure. I no ho puc fer perquè jo, a diferència de Hobbes, no entenc que la llibertat sigui en l'home abans que la societat. No hi ha home anterior a la societat, no hi ha home signant del "contracte social" i, per tant, anterior a les regles del joc. La llibertat només es pot donar en l'home en el sí de la societat perquè fora d'ella no podem parlar d'home. La llibertat de l'home no és per tant "like a rolling stone" perquè l'home és sempre subjecte de llei. És la llei la que fa lliures als homes.
La vida no és com una caixa de bombons. La vida és com un partit de futbol. Hi ha unes normes que són regulades amb més o menys encert, per un àrbitre. Llibertat és que els jugadors dels dos equips puguin saltar al terreny de joc però no que dins del camp actuin "like a rolling stone".

18 comentaris:

EVF ha dit...

Brillant, com sempre! M'encanta com barreges filosofia amb comentari de la vida real, i estic molt d'acord amb la teva tesi.

ferrancab ha dit...

Moltes gràcies. És un plaer rebre els seus elogis.
Bon nadal

pelblocgros ha dit...

Ara t'entenc millor la crítica al contracte social. (Sobre la Cope, absolutament d'acord, com pots suposar).

Però si la llei existeix abans que l'home (parlaves d'això, en els posts dels ous i les gallines? no ho vaig captar) llavors com és que és possible i legítim fer una revolució que ensorri una dictadura, o un règim monàrquic absolut? Això és carregar-se l'àrbitre del partit de futbol per canviar les normes.

Què és el que ens permet dir que unes lleis són legítimes i unes altres no? No és alguna cosa que està en l'individu, dius tu, perquè no hi ha homes fora de la societat. Doncs què és? Una "llei natural"? També em costa de creure.

ferrancab ha dit...

Pelblocgros,
Que la llei existeixi abans que l'home no fa referència a la llei concreta i individual, al text legal, sinó a la organització social. L'home neix ja dins una societat. Això no vol dir que tota llei hagi de ser acceptada per el simple fet de ser anterior a l'home, perquè no és la llei concreta de la que parlem, és de la simple existència de la societat. No era el tema, però jo diria que si l'arbitre no actua seguint unes lleis prèviament pactades de comú acord estem legitimats a fer-lo fora del camp i pactar unes noves normes de joc. Veuràs que tinc una concepció força "pactista" de la llei (i de la ètica, i de tantes altres coses...) i és per això que no crec que, en els homes, aquesta es derivi (o s'hagi de derivar) d'una llei natural, com si que succeeix amb altres "germans" mamífers.
PD: El post de l'ou i la gallina no parlava d'això ;-)
Salutacions

Pedra Filosofant ha dit...

Si se'm permet continuar amb la metàfora de les "rolling stones", et diré que llibertat no és llençar la pedra i amagar la mà... ;)
Per una altra banda, sóc dels que creuen que si una llei va en contra de la nostra pròpia moral, no tenim cap obligació a seguir-la. Què me'n dius d'aquest límit a la llibertat, Ferran?.
Com veurás, m'encanta el debat que has obert sobre aquest concepte, donat que a cada moment sento com se'm retallen les ales... :(

ferrancab ha dit...

Pedra,
se't permet, com no?!
Jo també estic d'acord en que si una llei atempta contra la nostra moral podem no seguir-la o anar-hi en contra. Crec que era St.Tomàs que ho va dir...
No m'atreviria a dir que "no tinguem obligació de seguir-la" perquè si una cosa té la llei és que és d'obligat compliment, si no ja no seria llei.
Diriem que podem acceptar una resistència, una objecció de consciència que, com a Sòcrates, no ens evita passar per el filtre de la justícia escrita.
D'altra banda crec que en societat l'home sempre està limitat en la seva llibertat (en l'exercici incondicionat de les seves potencialitats) i que quan parlem de llibertat en comunitat ho hem de fer entenent-la, com ho fa Pettit, com a no-dominació, com a no imposada.
Salutacions

Mikel ha dit...

Bon tema quest del CAC , no se...a mi no m´agrada que hem diguin el que es pot dir perque el que m´ho diu potser no pensa igual que jo....on es el limit de tolerancia...bufff hem fa por i si be en aquest cas aplaudeixo el dictamen del CAC potser en un futur no hi estare d´acord i menys si es un CAC de Madrid.....no ehm va agrdar gens que tanquesin el diari Gara tot i que desitjo i molt la fi del terrorisme...gran tema Ferran i com sempre molt i molt complexe.

Pedra Filosofant ha dit...

Ferran: seguint amb el debat sobre la llibertat encetat amb el teu post, voldria dir-te que hi ha qui creu -per mi, encertadament- en que es poden fer lleis que vagin en contra de la moral, i que per tant, es poden fer i aprovar lleis que no siguin justes.
Justícia. Llibertat i Justícia. Apa!. Una més. Per si no n'hi havia prou, ara hem de pensar en quins paràmetres "justos" (i legals?) es pot moure un individu "lliure" que es veu obligat a cumplir una llei "injusta" (i amoral?).
L'altre dia vaig llegir que la llibertat individual ha de ser necesàriament "limitada" per tal de no xocar frontalment amb la llibertat dels altres.
I ja per acabar, hi ha una llei (se'n podria dir "proteccionista", potser?) a França on es diu que es permetria la resistència pública en cas de que el govern de la nació aprovés una llei que anés en contra seva. Curiós, oi?.
Ens llegim, Ferran!

ferrancab ha dit...

Potser no podem dir que existeixin lleis "injustes" si considerem que les lleis es fan precisament per instaurar una justícia. Això no vol dir, és clar, que no poguem considerar-les inmorals o contraries a la nostra concepció de com ha de ser una justícia ideal.
Crec que el problema és sempre el de definir els paràmetres ètics en el que es mou l'individu i no tant els legals que, teoricament, haurien de ser resultat d'aquesta anterior concepció ètica. El límit de la llibertat, com considera Mill, és sempre la llibertat de l'altre però crec que això no acava amb el problema de definir la pròpia llibertat.
Estaria bé saber què diu exactament aquesta llei francesa (que dóna caràcter legal a allò que deiem abans de la resistència a una determinada llei) perquè així formulada es podria entendre com una invalidació de qualsevol altre llei per consideracions subjectives, cosa que seria crec contraproduent.
Ens llegim

Anònim ha dit...

Les pitjors lleis són les que ens posem nosaltres sobre nosaltres mateixos. Aquestes són les que fan més por. Perque en el fons el preu que paguem per la llibertat es la soledat.( Clara )

ferrancab ha dit...

Clara,
crec que la llibertat és precisament el fet de posar-se lleis a nosaltres mateixos. De fet, quan es parla de llibertat social crec que només té sentit fer-ho en la mesura en que l'individu participa en la legislació que regeix la vida social.
La soledat és un preu molt alt a pagar i, a més, crec que ho és perquè implica negar la pròpia humanitat i la possibilitat de llibertat.
Salutacions

La Rosa de Sang ha dit...

El tema de la llibertat sempre m’ha apassionat, però no hi entenc gaire de filosofia, per això et demano perdó per la parrafada que ve a continuació:

Jo entenia l’expressió de Hobbes com un avís o una por a la llibertat: compte que si no control.les l’home aquest es pot desbocar. No sé si aquesta és l’accepció a la que et refereixes. El que penso és que l’home no és això en absolut. Penso que l’home no és lliure i que la llibertat senzillament no existeix. Crec que dintre dels nostres prejudicis, en les nostres interpretacions parcials i només induides de la realitat, i en les nostres constriccions morals som incapaços de decidir res per nosaltres mateixos que no estigui ja decidit. Quan jo penso que A és millor B no ho penso jo com a consciència lliure sinó que ho penso com a processament mental d’una sèrie d’estímuls percebuts pels meus sentits. Suposant que em pugui refiar dels meus sentits, el meu procés mental és simplement induit per la convivència social, per experiències externes, per un aprenentatge vital o social extern, o per un conglomerat genètic que evidentment m’és donat. Al final em sento com si estés vivint en un somni o en una pel.lícula, en la que em sembla o on m’agrada creure que sóc lliure, que tot el que faig ho faig en funció del meu lliure albir i on lluito per coses que porten afegit el mot llibertat, però quan ho miro profundament penso que tot és un gran mentida. La COPE i el CAC són dos actors més la pel.lícula. En la meva pel.lícula la COPE és execrable i el CAC un instrument que pretén fer una mica d’àrbitre en el sentit que tu expliques (el CAC no ha parlat mai de tancar una emisora). Fora de la pel.lícula res té cap sentit.

ferrancab ha dit...

Rosa de sang,
No cal dir que no has de demanar perdó per escriure el que vulguis en aquest bloc. Podriem dir que això és un acte lliure.
Coincideixo amb la teva visió de les paraules de Hobbes. La llibertat és desvocada, podriem dir. No estic d'acord però amb afirmar que la llibertat no existeix. I no hi estic d'acord perquè crec que no es pot parlar de la llibertat en termes absoluts. No existeix la llibertat absoluta ni l'acte humà absolutament determinat perquè, malgrat totes les determinacions, al final sempre has d'acabar triant entre unes possibilitats gairebé infinites. L'espai de la llibertat és certament reduit, però no inexistent.
D'altra banda, si la vida és una pel·lícula, com diu tu, pensa que a Matrix també existia una realitat. El món en el que vivim pot ser més o menys real, més o menys fenomènic (Kantià) o un món de representació (Schopenhauer), però existeix un món on estem estirats i connectats a la màquina, un noúmen o una voluntat. No sé si les coses ténen més o menys sentit fora d'aquest món però el que em sembla clar és que dins si que hi ha un ordre i un joc que val la pena jugar.
Deia que no calia demanar perdó per escriure comentaris a aquest bloc, però crec que fóra més apropiat donar les gràcies per el teu (i tots els altres) comentari.
Gràcies i salutacions.

clara ha dit...

la llibertat humana es veu restringida en el grau en que estem lligats a les possessions,als nostres actes i al nostre jo. Nomes la independencia interior condueix a la llibertat. Perdre la por a la llibertat es perdre la por a la soledat ( clara)

ferrancab ha dit...

Clara,
és el que deia abans; no es pot parlar de la llibertat en termes absoluts. Per parlar de llibertat humana, aquesta ha de ser humana i, per tant i sense remei, lligada a un cos, a uns actes i a un jo. Per parlar de llibertat humana hem de distingir entre llibertat interna i externa (de pensament i d'acte) i crec que només la interna és la que ens pot donar aquesta sensació de llibertat.
Respecte a perdre la por a la soledat, no sé què dir-te. No crec que la llibertat sigui incompatible amb la "societat" (una parella és una societat de dos persones). Crec que només en societat l'home és home i, per tant, només en societat es pot ser un home lliure.
Salutacions i gràcies per les visites i comentaris.

Anònim ha dit...

No em refereixo a estar sol. Sino al concepte de soledat. gracies a tu per respondre . Clara

ferrancab ha dit...

No és ben bé una resposta però estava rellegint una entrevista a José Antonio Marina i he pensat en tu.
"El concepte de llibertat
ens ha complicat molt la vida perquè,
com que no és real, ha donat
origen a una mena de retòrica rara
que a vegades no condueix a res.
L’important no és comprovar si som
o no lliures, sinó veure de quantes
coses ens podem alliberar. No és cert
que naixem lliures. Naixem sotmesos,
submisos i esclavitzats per moltes
coses: pel nostre caràcter, per les
nostres pors, per les nostres passions,
per les pressions de la societat.
La conquista de la llibertat és, per
tant, el procés d’anar-se alliberant
de la majoria d’elles.
–Però no de totes.
–D’algunes no podem alliberar-nos.
Les dones del maig del 68 van ser les
primeres a dir que la llibertat desvinculada
de l’afecte no té sentit.
Ningú és autosuficient. Es pot tenir
com a projecte vincular-se sentimentalment
a algú i això no significa renunciar
a la llibertat."
Crec que és això el que jo volia dir.

irichc ha dit...

Sobre el CAC:

Crec que s'està confonent, per ignorància o mala fe, la funció del periodista amb la del polític.

Els mitjans de comunicació tenen la funció social de criticar el poder (entengui's: el poder orgànic i institucional) i dirigir o canalitzar l'opinió pública. Si fan quelcom contrari, es perverteixen.

Així doncs, tot i que escombrin per a casa (ja que, al ser la veu d'interessos tan privats com legítims, no hem d'esperar que siguin innocents, ni que advoquin ells sols pel bé comú), suposen el contrapès a l'endogàmia opressiva de la veritat oficial. Per més que molt sovint es combatin mentides amb mentides, doncs la sola contradicció informativa -dita "contrainformació" pels anarquistes- serveix més al coneixement de la realitat que els discursos nets de pols i palla, ja estiguin passats pel sedàs de la censura, ja vinguin castrats d'antuvi mitjançant l'autocensura, el sectarisme i l'estretor de mires.

A la llarga els periodistes complaents (i a Catalunya formen ja tota una espècie zoològica) són més perillosos que els beligerants, àdhuc que els cafres de per lliure. Aquests si més no medeixen les seves forces amb els governants, mentre que els primers només aconsegueixen que aquests últims assoleixin l'estatus d'intocables. Un diari o emissora mai no tindran un control absolut de l'opinió, tret que els jerarques de torn els el concedeixin.

En fi, a un Ministre, a un President i fins i tot al Rei se'ls pot fer callar perquè se'ls paga per a que representin l'interès general. Al periodista, en canvi, se'l paga per a que digui allò que els seus caps i els seus clients volen sentir, i només es té el límit de la llei.

Pretendre, com fa el CAC, que el periodista assoleixi el paper de l'home d'Estat (sense legitimitat democràtica, per cert) i sigui la veu de l'interès de la nació és quelcom que no sé si qualificar d'absurd o de malèvol. Probablement sigui una mica d'ambdós.

A reveure. A la meva bitàcola també parlem de dret natural i altres temes ofensius dins el mateix àmbit, com ja sap el Ferran, que hi participa a vegades:

http://justicia.bitacoras.com