2.11.05

És fiable la intuició?

En la teorització racional busquem la creació d'un sistema perfectament tancta, sense escletxes per on s'hi escoli la llum de l'exterior que pugui posar de manifest la més petita imperfecció del nostre entrellat conceptual. Busquem un sistema perfecte, mai perfectible, lluny d'injerències exteriors; un sistema que només pugui ser criticat i desmuntat desde dintre el propi univers. Un sistema, ja sigui en teoria política (Rawls), en filosofia del llenguatge (Frege) o, per exemple, en biologia (Dawkins) que només pugui ser posat en dubte desde dins aquest espai creat. El sistema perfecte que busquem és un tal que es mantingui protegit d'atacs exteriors i lliure d'imperfeccions interiors, de tal manera que només pugui ser desmuntat per les seves pròpies incoherències i no per contraposició amb nous sistemes igualment tancats en sí mateixos. Les grans disputes filosòfiques es fonamenten massa sovint en la recerca d'aquestes imperfeccions que, per petites que siguin, semblen donar al crític la possibilitat de defensar el seu propi model.
Davant aquesta pràctica que, a vegades, quan la necessitat de trobar una incongruència en la teoria a criticar, ens porta a una banalització o una crítica més material que formal, resulta fins a cert punt ridícula, no podríem admetre una crítica fora de l'àmbit purament racionalitzador? No podríem admetre una contraposició formal al sistema, ja no dés d'una contraposició, des d'un enfrontament amb un sistema oposat per reduir la nostra elecció a una qüestió de fe, sinó deixar-ho en mans d'una visceral reacció? No podem, en definitiva, deixar que la nostra raó es vegi de tant en tant privada del seu poder en la naturalesa de la discusió en favor de la intuició?
La intuició ja no com una reacció purament instintiva sinó tot el contrari. La intuició com a especificadora de l'ésser humà, com a diferenciadora de l'home dels homínids i simis complexes on, gràcies a estudis com els de Frans de Waal, podem veure que aquelles reaccions de rebuig del perill o autodefensa no són derivades de la selecció natural sinó que són dotacions culturals. Una intuició que seria pròpia de l'home en tant que només l'home pot tractar el perill com un tot, com un concepte o idea, i no pas com una acció puntual. Si podem considerar la intuició intel·lectual com una característica propiament humana, com no em sembla desencertat fer, podríem dotar-la d'una dignitat que, si no la iguali, si que l'aproximi a la de la raó? Podem, em pregunto, acceptar com a vàlida una crítica a un sistema racional basada en un principi intuitiu? La meva resposta és que si, que podem fer-ho sempre que a aquest rebuig, no instintiu però si en certa manera natural, se li afegeixi un nou model racional que atorgui legitimitat racional a aquest impuls intuitiu. Podem criticar el sol·lipsisme a que ens condueix cert idealisme per una qüestió més estètica, intuitiva, que teorètica sempre que després poguem presentar una alternativa racional al model rebutjat. No cal buscar incoherències dins el sistema cartesià per deslegitimar-lo sempre que siguem capaços de presentar-hi una alternativa seriosa i intuitivament més fiable com podria ser el realisme.
Amb aquesta sortida de la caverna que suposava per Plató el raonament filosòfic, no haurem comès l'error de tancar-nos a la caverna de davant en comptes de sortir a la llum del sòl? Fora de poesies demodeés, no estarem creant un nou espai tancat d'il·lusions en torn a la raó oblidant una realitat molt més amplia de l'ésser humà? Hem realment superat la fe cega que la il·lustració posava en la raó o simplement hem posposat el problema tractant de cercar una raó uniforme de la que el que considerem dolent n'ha estat exclòs?