8.11.05

Guerra d'obvietats

En el joc de oposats que és la política poques vegades tenim la sort de gaudir, els que ens la mirem amb interès però desde la distància, d'una exposició d'arguments. Normalment reben les conclusions a les que els nostres representants han arribat, se suposa, després de molta reflexió seriosa. Hi ha, per tant, una tendència a confrontar conclusions enlloc dels arguments que les suporten arribant així a la política de pancarta a la que estem (cada cop més?) acostumats.
Dues amigues discuteixen si han d'esperar l'autobús o baixar caminant cap a casa. Una d'elles exposa els seus arguments i, en acabat, l'altra li pregunta: "I quina és la conclusió?". Aquella conclusió que per alguns es desprèn per conseqüència lògica dels propis arguments, per als altres pot no ser més que una fal·làcia de "non sequitur" on l'argument no és prou fort com per servir de suport a la conclusió. Es igual que aquella frase feta dels espanyols "blanco y en botella..." on un amant de la orxata quedaria fora de la normalitat sense que això fós culpa de cap error conceptual.
Ens trobem amb una permanent guerra d'obvietats on ja no és que el diàleg no sigui possible, que ho és, sinó que és inútil. És inútil discutir amb algú que no té arguments per defensar.
Sempre ens apuntem a aquest raonament quan ho fem en contra de l'oponent, del de la manifestació del carrer del costat o del de la pancarta que ve de cara però potser seria positiu que ho féssim també amb els nostres. Per exemple; li podriem preguntar al senyor Carod-Rovira (de moment crec que el puc considerar dels meus per haver-lo votat...) algunes coses del seu ja famós i apòcrif Quijote del congrés, el "ladran, luego galopamos":
- Vol dir que els del PP són gossos? (es prega al lector que entengui que pretenc ser neutral...)
- Si borden és, segur, sense cap mena de dubte, perquè "galopamos"? O potser (pot ser) borden perquè ens estem equivocant de debò?
- Pot ser que galopem cap a un mal camí? És segur que anem en la bona direcció? O simplement haurem de seguir al galop perquè borden?
A tot això jo hi puc contestar, no es preocupi l'audiència. El que em preocupa és fins a quin punt seré capaç de contestar darrera una pancarta o amb arguments més vàlids que el de la pancarta de davant. No s'hi val l'atrinxerament si el que pretenem és que les coses rutllin amb cert nivell.
Ja que estem darrera una trinxera està bé que de tant en tant ens donguin bons motius per seguir-hi i no marxar a l'exili o desertar.

2 comentaris:

Pedra Filosofant ha dit...

De bon rotllo: es podria considerar com a "argument de la trinxera" el fet de que -per exemple- al PP se li ocorregués fer una enquesta, en la qual es preguntés a la resta d'Ej-panya "qué haría usted con los catalanes y Cataluña"?. Estem preparats per ni tan sols imaginar-ho?. "El perro del hortelano ni come ni deja comer". Ens calen més arguments, o potser haurem d'esperar a poguer defensar els nostres quan decideixin fotre els tancs als carrers?. Compte que ja hi ha llocs que s'està parlant (molt seriosament!) de balcanització del "problema catalàn". I ja per acabar: quin argument farem servir els que estem en contra de la violència quan ens fotin garrotades fins al cel de la boca?. Reaccionarem amb paraules, "marxarem a l'exili o desertarem"?. Per desgràcia, les bales no duen "arguments", sino -com deia aquell- "molta mala òstia". Tanta com la que porten les paraules (arguments obscurs i anti-democràtics) vomitades a les ones per la caverna. A Madrid, des del dia 2 de novembre, ja ens prenen per passarells...

ferrancab ha dit...

Estic d'acord amb tu. Jo no defenso la ingènua idea d'aquells que Bonhoeffer anomena fànatics ètics, els que creuen poder vèncer el mal només amb la puresa dels seus principis. Està clar que en una guerra de trinxera el que no valen són les discusions filosòfiques. Però la gràcia està en que la política no sigui una guerra de trinxeres i és per això que crec que val la pena tenir arguments per defensar les pròpies posicions. Com que demanar a la gent del PP que argumentin els seus eslògans de pancarta sembla molt demanar, ho faig amb els que crec que estàn capacitats per fer-ho.
A Madrid sempre ens prendràn per passarells (no tots, però molts), del que es tracta és d'estar segurs que s'equivoquen.