22.11.05

Encara belluga

Després de la tempesta, la calma. Després del linxament pública a que vem sotmetre ahir a la bruixa de torn, sembla que ha de venir la pau.
Recordo un conte del genial Monzó. Un conductor és brutalment apallissat quan baixa del cotxe per ajudar una dona que ha sigut atropellada. Quan la gent el veu el creu culpable i el comencen a apallissar brutalment. Li arrenquen els ulls i li tallen els braços i cames. L'home s'intenta arrossegar com pot fins el cotxe i, cada cop que sembla que està mort i la gent comença a marxar, hi ha algú que els avisa que encara belluga i tornen a la càrrega.
La bruixa no ha quedat cremada del tot, la bruixa encara belluga i els homes justos i de bona fe hem de contiunar cremant. Hem bufat massa el foc i l'hem apagat? Qui sap.
Mossegueu cadells, mossegueu. La carn cremada agrada als gossos però no als humans. Nosaltres preferim l'espectacle de veure-la cremar, de veure com belluga mentre les flames la van consumint esperant que no acabi mai el seu patiment. I l'allarguem tot el que podem. I gaudim, gaudim com gossos.
I la bruixa ens recorda la mort de Déu. Evidència manifesta en la inèrcia de l'espectacle, Déu ha mort, la pietat ha mort. I ens diu que ara tots podem ser bruixes. I Déu ja no ha mort i no ens agraden les bruixes. I les cremem. Les cremem esperant que continuin bellugant.
I a trossos encara belluga...
Assumint la pròpia condició canina i en homenatge a Goethe: "el gos voldria acompanyar-nos des de l'estable; l'eco dels seus lladrucs ens prova que cavalquem".