4.11.05

Coses que no es poden dir

He de començar dient que sóc un defensor de la llibertat d'expressió i que, per tant, accepto, tot i que no sempre de bona gana, les conseqüències que aquest dret té. Accepto per tant que des de la COPE s'insulti el meu país, els meus polítics i, en definitiva a mi mateix cada dia, tot i que això no vol dir que sigui massoquista.
Un cop feta aquesta introducció políticament correcta, he de confessar que a vegades tinc dubtes de fe. A vegades, he de confessar, dubto que aquesta llibertat sigui sempre positiva i que no siguin necessàries algunes limitacions perquè crec, i això ho crec sempre, que hi ha coses que no es poden dir. No que s'hagin de rectificar o demanar perdó i exhibir el cul en pompa, simplement no es poden dir. No es poden dir mentides, com molt bé ens van ensenyar a tots de petits i com també molt bé alguns semblen haver oblidat.
A l'estat tant maco en el que vivim però, i gràcies a una modèlica transició els fruits de la qual tenim l'honor de gaudir, la llibertat d'expressió és el valor més preuat, tant com per convertir a liberalofòbics en afèrrims defensors de la llibertat. És per aquesta transició on el passat va quedar totalment enterrat i oblidat que ara es valora tant que tothom pugui dir el que vulgui. La aparent superació dels traumes, tot i que per alguns el trauma va venir amb la democràcia, ha fet que, a la vegada que apreciem les noves llibertats, no acceptem cap restricció moral a les nostres paraules. Una moral que hauria de derivar del coneixement de la pròpia historia i que servís per autolimitar la nostra potencial llibertat.
Els límits a la llibertat són sempre un interessant tema de debat. Stuart Mill els estableix, sota aquella típica concepció de "la meva llibertat acava on comença la dels altres", en el mal físic o moral. Deia l'altre dia que aquesta limitació prenent el mal moral en consideració era una mala inversió perquè conduia a exagerades posicions victimistes que dificultaven molt la convivència racional en societat. Ara bé, el coneixement dels propis traumes històrics no hauria de ser una autolimitació positiva en l'exercici de la nostra llibertat d'expressió?
Tinc un professor Alemany que sovint diu coses "que no podria dir a Alemanya". No és un neonazi i realment lamento que els Alemanys hagin interioritzat el trauma de l'holocaust fent-se'n responsables. Les coses que diu són ben racionals i respectuoses però per aquesta excessiva culpabilitat que arrosseguen els Alemanys encara avui són coses que no es poden dir en societat. I jo em pregunto; és bo que hi hagi coses que no es poden dir perquè no són políticament correctes? Crec que si són veritat no és bo que s'hagin d'autosilenciar, però també crec que assumir els propis traumes com a poble és una bona manera de posar límit a aquelles coses que provoquen el temut "mal moral". Quan, a més, el mal moral es justifica per el mal físic, i per tant clarament demostrable, que comporta. Declaracions en favor de posicions nazis com a forma directa de mal moral o, indirectament, culpabilitzant a jueus o republicans, catalans o qualsevol col·lectiu humà en general dels mals de la pàtria són coses que, crec, no es poden dir.